Ser far de les terres de Ponent

Cèlia del Diego
Directora del Centre d’Art La Panera

Quan es compleix un any de l’arribada de Cèlia del Diego al capdavant del Centre d’Art la Panera de Lleida, es presenta el projecte Javelina, un catàleg per a la promoció de l’art contemporani local

__________

a fa un any que vaig arribar a la Panera amb el repte de continuar aquest projecte amb el segell de qualitat que el caracteritza i alhora possibilitar una articulació més decidida entre allò local i allò global que contribueixi a actualitzar-lo i a adaptar-se a les necessitats d’un centre d’art del segle XXI. Ara sembla doncs un bon moment per mirar enrere i analitzar tot allò que ha passat al llarg del primer any i també per marcar-nos nous objectius per als que han de venir.
Una de les puntes de llança de l’aposta rau en l’interès per enfortir les interaccions amb l’entramat d’agents i institucions existents al territori, així com fomentar la porositat i la permeabilitat dels processos de producció del centre per tal d’afavorir un marc de creixement del context sociocultural lleidatà i facilitar espais d’intercanvi a partir dels interessos divergents que travessen l’àmbit local, amb la finalitat última de potenciar encara més la vinculació entre aquests, les propostes del centre i l’escena artística global. Continua llegint “Ser far de les terres de Ponent”

Art de qualitat

La Panera de Lleida ha volgut jugar de forma clara i explícita un dels papers que com a institució del territori li correspon: protegir, impulsar, afavorir, donar a conèixer els artistes lleidatans amb un nivell de qualitat, de seguiment i acceptació professional que els converteix ja en una opció seriosa dins del panorama artístic general, molt especialment del català. És cert que aquesta no és l’única funció d’una institució com la Panera, pensada per posar en valor el conjunt de la producció artística contemporània dins de l’àmbit cultural lleidatà. Continua llegint “Art de qualitat”

Aquí y ahora: síntoma y contexto. Acerca de la actualidad del panorama artístico local

Jordi Antas
comissari projecte Javelina

____________

Plantear un proyecto como un archivo de creadores del contexto local a la altura que estamos no es pura coincidencia. Más allá de las incursiones –que no han sido pocas pero quizá no suficientes, o efectivas, o las adecuadas– que se han establecido durante las últimas dos décadas en el contexto leridano, pocas son las iniciativas que han generado un clima de convivencia entre artistas, público e instituciones. Y, decir esto implica en primer término defender la escena artística local, conocerla y comprenderla. Continua llegint “Aquí y ahora: síntoma y contexto. Acerca de la actualidad del panorama artístico local”

Arxiu Javelina: un projecte per visibilitzar i crear comunitat artística a Lleida

Antoni Jové
Coordinador d’exposicions. Centre d’Art la Panera

________________

Les obres d’art són fruit de l’acció del subjecte creador i del context. En aquest sentit des de Lleida, com des de qualsevol altre territori, s’han generat i generen múltiples i diferents manifestacions artístiques que, per una banda, han tingut en compte elements locals i, per altra banda, han focalitzat els seus objectius a transcendir el nostre marc territorial i qüestions o temàtiques més idiosincràtiques. Les dues opcions són necessàries i enriqueixen els discursos artístics que sorgeixen des de Lleida. Els aspectes més contextuals contribueixen a reforçar o qüestionar la identitat d’aquells qui habitem el territori i alhora comporten el descobriment d’aspectes amagats o ignorats a la resta de receptors aliens a aquest context. Els abordatges més universalistes permeten una major penetració dels treballs dels artistes en escenes nacionals i internacionals, alhora que ens connecten amb temes que ens afecten globalment com a individus i societat.
Un exemple memorable de creació des del context local és el d’Àngel Jové i Carles Hac Mor, que entre els anys vuitanta i noranta van fer diverses derives en el més pur estil situacionista per la Terra Almaialussa, un vast reialme de secà de límits difusos que ben bé podria anar de Maials a Àger. Jové va fotografiar, pintar i esculpir amb troballes paupèrrimes un territori inhòspit i oblidat que a les seves mans va adquirir un caràcter èpic, Hac Mor en va destil·lar el dialecte i el va infiltrar en un discurs postdadaista que provocava que allò conegut mudés cap a una altra dimensió. Continua llegint “Arxiu Javelina: un projecte per visibilitzar i crear comunitat artística a Lleida”

Una obra que no es deixa cloure

Marc Biosca
Jesús Moncada, mosaic de vida
Pagès Editors, 194 p.

_____________

MARISA TORRES BADIA
Un viatge a les arrels del Jesús Moncada escriptor

És fàcil abordar Jesús Moncada? Aquesta és potser la primera pregunta que Marc Biosca –sociòleg, llicenciat en Ciències polítiques i autor de l’interessant assaig ¿Per què ells en diuen Euskal Herria i nosaltres Ítaca?– es planteja i alhora respon amb un no contundent als fulls preliminars que obren l’estudi Jesús Moncada, mosaic de vida. Biosca inicia el seu viatge amb una fita prou aclaridora: oferir al lector una aproximació a la vida i l’obra d’un dels autors més versàtils de la literatura catalana contemporània. Des d’aquest tombant, i aferrat a la inqüestionable vàlua literària de l’escriptor de Mequinensa, basteix els fonaments que van fer possible que l’autor de la Franja aconseguís un lloc destacat dins el panorama literari de la segona meitat del segle XX i, per extensió, en l’encaix entre dues generacions, la dels exiliats que retornaven d’un profund i ominós silenci i la dels joves que van empènyer noves propostes creadores. Continua llegint “Una obra que no es deixa cloure”

Una humanitat amagada

Juan Eduardo Cirlot
Nebiros
Siruela, 186 p.

__________

LORENZO PLANA
Una novel·la que atresora el pensament d’un creador escollit per estimar el misteri

La negativitat és la fabulosa carta de presentació que sempre va fer seva Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973). Compositor, poeta i crític d’art, va saber respirar artísticament al bell mig d’una postguerra on poques veus aconseguiren abstreure’s del macilent clima social. Per a ell, l’escala secreta del seu món només albirava la besllum del no-res. Tot fa intuir que Cirlot fou un ésser que massa sovint es perdia en la meravella impossible de l’afecte, tal vegada, com ell mateix afirmava, perquè havia rebut massa dons en aquesta vida o, si voleu, excessius regals virtuosos. Situat, doncs, entre la serenitat i l’abisme, sabia que rere les ombres, si era tossut en el seu esforç, trobaria algun raig de llum. Aquest era el motiu de la determinació gegantina que guiava el seu procés d’escriptura. Continua llegint “Una humanitat amagada”

De l’imaginari cultural d’un arxipèlag

Llibre catàleg. Edició d’A. Sánchez Robayna i
F. Castro
Pintura y poesía: la tradición canaria del siglo XX
Gobierno de Canarias, 385 p.

_________________

JAUME PONT
A partir de l’exposició a Santa Cruz de Tenerife el 2017

Les illes Canàries han estat un bastió fonamental de les arts plàstiques i la literatura de la modernitat. De vegades a la contra de la historiografia crítica. Caldrà recordar, a tall d’exemple, que no s’ha parlat prou de la importància del surrealisme canari al llarg dels anys vint i trenta del segle passat? El cànon artístic espanyol prioritza massa sovint la visió centralista per damunt de les perifèries artístiques, de manera molt especial les de Catalunya i Canàries, veritables centres d’irradiació del surrealisme més radical. André Breton considerava la terra canària i els seus artistes –penso en la revista Gaceta de Arte i el seu entorn, en artistes com Óscar Domínguez o Juan Ismael, en escriptors con Agustín Espinosa, Pedro García Cabrera, Domingo López Torres o Emeterio Gutiérrez Albelo– com un dels seus centres d’internacionalització fonamentals. Continua llegint “De l’imaginari cultural d’un arxipèlag”

Ningú no havia gosat dir-li-ho

Josep Manel Vidal
escriptor
Nascut a l’Alcúdia de Crespins (València) el 1965, és docent i autor de diverses proses i poemaris, així com del blog filant prim. Ha estat a bastament guardonat pels seus poemes i la seva narrativa.

________________

Tan bon punt va aparèixer al saló, tothom el mirà amb una barreja d’aprensió i condescendència. Els va sorprendre, sobretot, que no es produí cap soroll que anunciés la seua presència. Algun efecte que els previngués d’aquella entrada. Potser perquè tothom, també, estava massa embegut en aquella reunió i les converses que generava. Caminà lentament i vacil·lant fins a la vora de la xerrada que mantenien i que es va interrompre quasi imperceptiblement, amb una mesurada discreció només observable en petiteses subtils com ara un estossec disfressat d’aclariment de gola, un silenci momentani en el discurs, un moviment al seient, com qui ajusta el cos en una cerca de comoditat que feia estona no hi tenia. L’interlocutor del moment perdé la seguretat del seu argumentari i canvià a un to dubitatiu, com si tingués por de molestar amb allò que deia al recent incorporat. El nouvingut va seure en una de les cadires buides més properes i, sense saludar ni emprar cap tipus de comentari que justifiqués la seua incursió, agafà un got amb dos dits de licor ambarí que hi havia en una safata propera, sense molestar-se en preguntar ni pel contingut ni pel possible propietari de la beguda. Continua llegint “Ningú no havia gosat dir-li-ho”

El càstig: significat i sentit

Lluïsa Solsona Paüls
psicòloga i terapeuta
Llicenciada per la UB, s’ha especialitzat en desenvolupament moral des d’una perspectiva humanista existencial.

___________________

La paraula càstig prové del llatí castigare, i aquest de la unió de dos paraules: castus (ajustat a les regles, pur, íntegre, virtuós, correcte, lleial) i agere (fer, conduir, dirigir a). Per tant, castigare significava: fer que algú o quelcom s’ajusti a les regles, instruir en les lleis o les normes. Avui en dia, relacionem aquesta paraula exclusivament amb la imposició d’una pena, sanció o escarment. Per als romans també, encara que castigare tenia més el sentit d’amonestar o advertir algú perquè s’esmeni. Actualment, quan parlem de castigar ens referim a una mena d’administració d’estímul negatiu o de retirada d’un estímul positiu o privilegi, més que no pas a fer present quelcom perquè es consideri o s’eviti. Si busquem castigar al diccionari de sinònims de l’IEC, trobem paraules com: punir, sancionar, arrestar, condemnar, multar, corregir, fer pagar, netejar, i també: ferir, mortificar, flagel·lar, assotar, fuetejar, torturar, perjudicar, fer malbé, malmetre… De totes les paraules que apareixen, només en trobem dos que no ens deixin mal sabor: corregir i netejar. Això ja dóna una idea de la representació significativa de la paraula càstig que ens pot introduir en la seva idoneïtat o no per a la educació. Continua llegint “El càstig: significat i sentit”

De la culpa

EDITORIAL

Als nens que s’han portat malament al llarg de l’any, el tió, el Pare Noel o els Reis els regalaran coses lletges. O directament res. El tradicional carbó és la metàfora perfecta d’allò que sovint diem als nostres fills, generalment en va: els teus actes tindran conseqüències. Diem en va perquè, a pesar de les advertències més o menys explícites, la canalla acostuma a, diguem-ne, recaure, i aleshores arriba als soferts pares el moment del càstig, que ha d’anar en consonància amb la magnitud de la transgressió. Continua llegint “De la culpa”

¿Castigar a un niño?

Jaume Baró
Doctor en medicina. Psiquiatre

_______________________

Para su crecimiento y desarrollo la cría humana necesita coherencia, fiabilidad y referencias. Frágil pero a la vez impulsiva, lo quiere todo y enseguida. Sus padres y educadores le ayudan progresivamente a abandonar esa posición de omnipotencia favoreciendo otro tipo de funcionamiento, aceptando el retraso del placer inmediato con el fin de descubrir nuevas posibilidades. Esta frustración es indispensable para configurar una personalidad social. El papel del adulto consistirá en mantenerse firme sin temor a perder el afecto del niño. Continua llegint “¿Castigar a un niño?”

Quan la presó preventiva és abús de poder

Josep M. Tamarit Sumalla
Catedràtic de Dret penal de la UdL i de la UOC

_________________

D’acord amb la llei la presó provisional és una mesura cautelar. La llei atorga al jutge instructor el poder d’imposar-la a una persona investigada per la comissió d’un delicte si hi ha indicis que l’ha comès i és necessària per protegir el procés davant d’un risc de fuga, de destrucció de proves o de comissió de nous delictes. Com ha afirmat reiteradament la jurisprudència, atès el dret fonamental a la presumpció d’innocència, no és una pena anticipada sinó una mesura excepcional que el jutge ha de fonamentar acuradament segons criteris de necessitat i proporcionalitat. Continua llegint “Quan la presó preventiva és abús de poder”