El càstig: significat i sentit

Lluïsa Solsona Paüls
psicòloga i terapeuta
Llicenciada per la UB, s’ha especialitzat en desenvolupament moral des d’una perspectiva humanista existencial.

___________________

La paraula càstig prové del llatí castigare, i aquest de la unió de dos paraules: castus (ajustat a les regles, pur, íntegre, virtuós, correcte, lleial) i agere (fer, conduir, dirigir a). Per tant, castigare significava: fer que algú o quelcom s’ajusti a les regles, instruir en les lleis o les normes. Avui en dia, relacionem aquesta paraula exclusivament amb la imposició d’una pena, sanció o escarment. Per als romans també, encara que castigare tenia més el sentit d’amonestar o advertir algú perquè s’esmeni. Actualment, quan parlem de castigar ens referim a una mena d’administració d’estímul negatiu o de retirada d’un estímul positiu o privilegi, més que no pas a fer present quelcom perquè es consideri o s’eviti. Si busquem castigar al diccionari de sinònims de l’IEC, trobem paraules com: punir, sancionar, arrestar, condemnar, multar, corregir, fer pagar, netejar, i també: ferir, mortificar, flagel·lar, assotar, fuetejar, torturar, perjudicar, fer malbé, malmetre… De totes les paraules que apareixen, només en trobem dos que no ens deixin mal sabor: corregir i netejar. Això ja dóna una idea de la representació significativa de la paraula càstig que ens pot introduir en la seva idoneïtat o no per a la educació. Continua llegint “El càstig: significat i sentit”

De la culpa

EDITORIAL

Als nens que s’han portat malament al llarg de l’any, el tió, el Pare Noel o els Reis els regalaran coses lletges. O directament res. El tradicional carbó és la metàfora perfecta d’allò que sovint diem als nostres fills, generalment en va: els teus actes tindran conseqüències. Diem en va perquè, a pesar de les advertències més o menys explícites, la canalla acostuma a, diguem-ne, recaure, i aleshores arriba als soferts pares el moment del càstig, que ha d’anar en consonància amb la magnitud de la transgressió. Continua llegint “De la culpa”

¿Castigar a un niño?

Jaume Baró
Doctor en medicina. Psiquiatre

_______________________

Para su crecimiento y desarrollo la cría humana necesita coherencia, fiabilidad y referencias. Frágil pero a la vez impulsiva, lo quiere todo y enseguida. Sus padres y educadores le ayudan progresivamente a abandonar esa posición de omnipotencia favoreciendo otro tipo de funcionamiento, aceptando el retraso del placer inmediato con el fin de descubrir nuevas posibilidades. Esta frustración es indispensable para configurar una personalidad social. El papel del adulto consistirá en mantenerse firme sin temor a perder el afecto del niño. Continua llegint “¿Castigar a un niño?”

Quan la presó preventiva és abús de poder

Josep M. Tamarit Sumalla
Catedràtic de Dret penal de la UdL i de la UOC

_________________

D’acord amb la llei la presó provisional és una mesura cautelar. La llei atorga al jutge instructor el poder d’imposar-la a una persona investigada per la comissió d’un delicte si hi ha indicis que l’ha comès i és necessària per protegir el procés davant d’un risc de fuga, de destrucció de proves o de comissió de nous delictes. Com ha afirmat reiteradament la jurisprudència, atès el dret fonamental a la presumpció d’innocència, no és una pena anticipada sinó una mesura excepcional que el jutge ha de fonamentar acuradament segons criteris de necessitat i proporcionalitat. Continua llegint “Quan la presó preventiva és abús de poder”

Contra els pollastres d’engreix

JAUME PONT
“Renunciar als sabers humanístics significa renunciar a l’exercici de la crítica i a la recerca de la pròpia llibertat”

Nuccio Ordine
Clàssics per a la vida
Traducció de Jordi Bayod
Quaderns Crema, 172 p.

_____________________

En lloc de formar pollastres d’engreix criats en el conformisme més miserable, caldria formar joves capaços de traduir el seu saber en un constant exercici crític”. Qui hagi llegit La utilitat de l’inútil. Manifest (2015), de N. Ordine, assaig que reivindica la defensa de les ciències humanes dins l’era tecnològica, ja sap de què va la cosa. Llibres així no s’obliden mai: marquen per sempre més, com ara aquest Clàssics per a la vida, la consciència del lector. Continua llegint “Contra els pollastres d’engreix”

La intel·ligència i el caos

LORENZO PLANA
“Sobre la nostra metafísica més radical i el domini del caos”

Carles M. Sanuy
La condició lítia
(Premi Bernat Vidal i Tomàs 2017)
AdiA Edicions, 70 p.

_________________________

Aquest sobri, i alhora pletòric, llibre de poemes, gira al voltant dels conceptes de la pedra i el caos. Carles M. Sanuy (Balaguer, 1959) ens mostra un paisatge entre volàtil i desolador; un paisatge arrasat, enigmàtic, on el caos s’agermana amb la condició de la pedra —d’aquí prové el títol de l’opuscle— i un fatalisme erm. Una bona part del seu encert dimana precisament de la seva arriscada tessitura: la d’un lirisme conjugat amb fèrria voluntat de despullament: “Temprar el vers. Acerar-lo. Desproveir-lo de tot allò que hi és accessori o prescindible. Despullar-lo fins als ossos. Que no quedi sinó una essència primigènia”. Continua llegint “La intel·ligència i el caos”

Qui diu que són millors els vespres de tardor?

MARISA TORRES BADIA
“Una oda amb tocs nostàlgics que evoca la puresa del món oriental”

Junichirô Tanizaki
El tallador de canyes
(Traducció d’Albert Nolla)
El Cercle de Viena, 94 p.

_______________________

Junichirô Tanizaki (Tòqui, 1886-Yugawara, 1965) ha estat, i continua essent, un dels referents fonamentals de la literatura japonesa del segle XX, al costat d’Yanusari Kawabata, Natsume Soseki o Yukio Mishima. Cal recordar que el 1949 fou guardonat amb el Premi Imperial de Literatura per l’obra La mare del Capità Shigemoto i, des de l’any 1965, fruit del reconeixement públic, un prestigiós premi duu el seu nom. Continua llegint “Qui diu que són millors els vespres de tardor?”

Una història familiar

Marc Masdeu
escriptor

________________

Vas créixer fill únic i tens dos pares. Això deu marcar d’una manera o altra. No ets ni vell ni jove, però ets. Ara estàs cansat i no trobes una posició confortable. Et fan mal els palmells i les empenyes. Et punxen com els ulls que no goses tancar. Mires a banda i banda i veus dos homes. Al davant hi ha gent. Pel darrere s’acosta la tempesta i voldries poder entendre-ho tot. Saps que no hi ha solució: paraules sàvies. Continua llegint “Una història familiar”

En primera persona

Mariona Visa Barbosa
DOCTORA EN COMUNICACIÓ
Professora del Grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida.

_____________________

Ellec La ficció audiovisual i els continguts periodístics han estat històricament produïts des d’un context majoritàriament androcèntric i heteronormatiu, i el públic general al qual es dirigeixen es concep com a masculí, de mitjana edat, de raça blanca, heterosexual i de classe mitjana. Si aquesta és la representació dominant en les arts i els mitjans audiovisuals, queda patent com tots aquells col.lectius que no s’hi engloben queden invisibilitats o representats de manera estigmatitzada. Afortunadament cada cop trobem més exemples de narratives on la diversitat de persones de l’equip creatiu i també dels personatges protagonistes és cada vegada més gran. Però encara hi ha molts col.lectius que no són representats amb veu pròpia, i no perquè siguin minoritaris en la societat sinó perquè hi són minoritzats. Entre aquests hi són, entre d’altres, les persones amb discapacitat o aquelles amb algun problema de salut mental. Continua llegint “En primera persona”

Sense límits

La mostra del Quim Vilamajó, jove artista targarí amb síndrome de Down, titulada I’m Able (sóc capaç), ens ha permès reflexionar en aquest número sobre les altres capacitats i la creació artística. Històricament hem vist la figura del creador, de l’artista, de l’escriptor com un ésser dotat de poders superiors a la mitjana de la gent i el món de la creació l’hem imaginat tancat, prohibit, per a tots aquells que no tinguessin les característiques de formació, capacitació i talent que sempre hem atribuït a un cert arquetip humà. Continua llegint “Sense límits”

Angela de la Cruz: talent i perseverança més enllà de l’adversitat

ANTONI JOVÉ

Conservador del Centre d’art La Panera de Lleida

___________________

L’artista gallega Angela de la Cruz (La Corunya, 1965 ) i resident a Londres des de 1987, aquest any ha estat reconeguda amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, el màxim reconeixement que pot rebre un artista espanyol. Fa dos anys, a Lleida, vam gaudir d’una exposició retrospectiva d’aquesta artista al Centre d’Art la Panera, que sota el títol Escombros, i a partir del comissariat de Carolina Grau, va reunir obres dels darrers cinc anys. L’oportunitat de preparar la mostra amb Angela de la Cruz va ser un regal d’aquests que et concedeix la vida en contades ocasions. Un regal que no tan sols es va manifestar en la possibilitat de mostrar i treballar amb la seva obra, sino de conèixer personalment a l’artista i descobrir una dona d’una fortalesa i dignitat corprenedores. És difícil destriar obra i artista en el cas d’Angela de la Cruz, les seves obres encarnen el seu pensament i la seva vida d’una manera precisa i punyent, però defugint l’evidència i la literalitat. La metàfora, els símbols i l’humor són recursos a través dels quals formalitza unes obres prenyades de pensament, vivències -pròpies i alienes-, estats i emocions. Les seves pintures que transiten amb total llibertat els llenguatges de l’escultura i la instal·lació, de cap manera es poden abordar, únicament, des d’un punt de vista formal. Són formes que contenen intencions i pensaments profundament incrustats que l’artista prèviament ha pensat o experimentat, i que el receptor de les obres descobreix lentament, per capes, a mode de revelació. Continua llegint “Angela de la Cruz: talent i perseverança més enllà de l’adversitat”

‘I am able’, un camí cap al coneixement i la vida

Jesús Vilamajó
Comissari de l’exposició ‘I am able’ i pare d’en Quim, l’artista

___________________

Al llarg del temps, la discapacitat intel·lectual ha estat vista per algunes cultures com una maledicció, com un llast o un estorb. Fa 2.500 anys, a l’antiga Grècia, es considerava que els nadons nascuts amb alguna deformitat o discapacitat eren un càstig inflingit pels Déus, i es promovien els infanticidis i els avortaments preventius. Des de llavors, i fins a finals dels anys 60 del segle XX, les persones amb alguna discapacitat intel·lectual sovint han hagut de patir la ignomínia generalitzada, el menyspreu, l’insult, i, en alguns moments greus de la història de la humanitat, fins i tot, l’extermini. Continua llegint “‘I am able’, un camí cap al coneixement i la vida”