‘Indesinenter’, Pedrolo

XAVIER GARCIA
Escriptor i editor

____________

Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) ha estat –i és– un dels autors catalans més populars de la nostra literatura del darrer mig segle. Una tan àmplia recepció podria respondre proporcionalment a la seva grafomania d’imaginació fecunda, que ha generat no poques obres de consum, i a una bona legió de lectors arribats des de la via més vehement de l’autor: l’articulisme polític. A banda del long-seller anomenat Mecanoscrit, algunes novel·les policíaques seves superen la no menyspreable xifra d’una trentena d’edicions. Ara, Pedrolo és autor d’Obra més que no pas d’obres. Un univers literari autònom que acull els fruits com una part del tot d’una trajectòria indeclinable en la seva exigència ètica. I, encara, des d’un concepte radical de la creativitat, com una aventura i una imatge d’autor que compromet el seu ésser en cada ratlla. Continua llegint “‘Indesinenter’, Pedrolo”

Pedrolo

Manuel de Pedrolo és molt més que el nom d’un escriptor català, un dels més prolífics i dels que van haver de fer la seva feina en mig d’una dictadura que volia anorrear qualsevol traça de català o de catalanisme. No, Manuel de Pedrolo és un símbol de coherència i d’actitud, de militància política i lingüística sense cap mena de dubte, sense cap esquerda, amb la voluntat de contribuir, fins allà on li fos possible, a normalitzar l’ús públic i literari d’un idioma que altres volien condemnar a l’oblit i a la marginalitat de la llar. Continua llegint “Pedrolo”

Clarifiquem, per si queda quelcom

MANEL DE PEDROLO

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res.

Edició a cura de David Guiu i Ramon Usall.
Edicions El Jonc, febrer de 2000.
Amb l’agraïment a l’Adelais de Pedrolo per  l’autorització a publicar aquest article.

_________________________

Em sorprèn una mica en J.M. quan, en el seu article publica a la rúbrica “Pre-Política” de l’Avui del dia 29 d’octubre, assegura que alguns independentistes creuen que Estat i nació són sinònims. No sé pas on els deu haver trobat aquests espècimens, si els ha trobat, està segur que eren allò que pretenien? La gent que pensa segons aquestes coordenades ja està servida; no cal, doncs, que busqui més. Ara, que els independentistes pensin que, tal com està actualment “ordenat” el nostre món, una nació necessita tenir un Estat per a sobreviure, sí; això, d’una forma o altra, ho creuen tots i, en creure-ho, fan ben bé el contrari del que defensava Carrero Blanco, per al qual, certament, tots dos conceptes tenien el mateix significat, si bé d’una manera força peculiar, si ho mirem de prop, ja que per a ell, de fet, l’estat era la mateixa nació, atès que aquesta no quedava definida fins que es constituïa en Estat. Ja sé que mai no ho va explicar així, potser perquè no li sobrava el sentit de l’humor. Aquesta visió de les coses, que mena a paradoxes per ell no previstes, li permetia d’esborrar la identitat dels grups humans minoritaris caracteritzats per aquells trets que en fan una nació, tingui o no tingui un Estat propi. La teoria és còmoda i abona les actituds de rampinya que tan bé s’avenen amb les mentalitats totalitàries. Continua llegint “Clarifiquem, per si queda quelcom”

Negrejant amb Pedrolo

MONTSE SANJUAN

escriptora

_____________

És ben sabut que Manuel de Pedrolo va dirigir entre 1963 i 1970 la col·lecció de novel·la negra La Cua de Palla, creada per Edicions 62, la primera en llengua catalana i que va fer possible que els lectors de casa nostra llegissin novel·les d’autors com Hammet, Chandler, Simenon o Highsmith que ni tan sols havien estat traduïts a l’Estat espanyol.
No es pot dir que no hi hagués tradició d’aquest gènere a casa nostra, però sí que hi mancava una concepció com un reflex crític de la societat, tal com l’albirava la novel·la negra nord-americana. Continua llegint “Negrejant amb Pedrolo”

Un poeta al país de Lil·liput

JAUME PONT

El 1996, de la mà de Xavier Garcia, apareixia en dos volums l’excel·lent edició crítica de l’Obra poètica completa de Manuel de Pedrolo (Pagès), que reunia, a més de la seva poesia eròtica i d’un apèndix d’obra inèdita, catorze títols que van d’Els tentacles (1945) a Arreu on valguin les paraules, els homes (1966) i una addenda de poemes fora de recull. Un corpus al qual cal afegir, a banda, mostres de poesia experimental, visual o gràfica reunides per les edicions de Ramon Salvo a Tàctil (1994) i per X. García a Sobres (Diputació de Lleida, 1993) i, de manera molt especial, a Us convida a l’acte (Pagès, 2000), on sobresurt la manipulació de dibuixos de l’autor, textos i collages sobre cartolina o targetes postals, molts amb una clara significació eròtica, fetitxista i lúdica. No hi ha cap mena de dubte que l’aplegament de la poesia discursiva i visual de Pedrolo –el treball de Xavier García ha estat en aquest sentit impagable– fou una fita decisiva, tant pel que fa a la reconstrucció del corpus total del nostre autor com a l’especificitat històrica del seu vessant poètic a l’hora de desvetllar-ne no poques de les claus ideològiques, estètiques i literàries. Per exemple, en pocs espais de l’obra pedroliana es fa tan palesa, com en la seva poesia, la lluita permanent entre l’home de geni i l’home de món, entre la consciència de l’artista de la modernitat i la càrrega feixuga de la vida quotidiana. Continua llegint “Un poeta al país de Lil·liput”

Atrapados en el absurdo

Manuel de Pedrolo
Totes les bèsties de càrrega
Edicions 62, 377 p.

___________

LORENZO PLANA
Un magma social irracional e inerte novelado para clamar por la libertad humana

___________

La novelística de Manuel de Pedrolo (Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) se caracteriza por haber logrado adelantarse a su tiempo y por una llamativa y personalísima diversidad. Totes les bèsties de càrrega, novela reeditada ahora, es un obsesivo itinerario por una sociedad enferma, dominada por el miedo y el absurdo, en la que a duras penas puede esbozarse un mínimo sentido a las cosas y a los seres, como si todo flotase al modo de los objetos en los embrujados cuadros de Chagall, sólo que abocados a una oscuridad metódica. Los habitantes de esta entelequia angustiante y cerrada, tratan de adivinar quién gobierna realmente sus destinos, y, al modo de las novelas de Kafka, sus pesquisas no logran llegar a ninguna parte, más bien hasta la nada, el desasosiego y un ebrio desvarío existencial. Continua llegint “Atrapados en el absurdo”

Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo

Manuel de Pedrolo
Infant dels grans
Comanegra,145 p.

__________

MARISA TORRES BADIA
Entre la novel·la i el dietari, un viatge emocional que corprèn el lector

__________

Infant dels grans, l’obra inèdita de Manuel de Pedrolo que la seva filla Adelais ha decidit fer pública amb motiu del centenari del naixement del seu pare, sorgeix com un document testimonial d’una etapa en què un Pedrolo jove narra les anècdotes de la seva relació paternofilial. Però el volum –un “regal” que, amb algunes variants, Pedrolo va escriure amb la intenció de lliurar a la seva filla quan aquesta fes quinze anys– és molt més que això, i Anna M. Moreno-Bedmar ho fa palès a les pàgines que obren aquesta petita joia amb irradiacions de caire líric. Continua llegint “Una baula inèdita de la narrativa de Pedrolo”

Quanta, quanta ràbia!

Àngels Marzo
poeta

___________

Vaig tenir por… I me’n vaig anar primer a poc a poc i a recules… després vaig arrencar a córrer com si m’empaitessin l’home, la forca i la destral.”
–. M. Rodoreda, La mort i la primavera

__________

Va ser el dia després del dia trist. Palplantada al bell mig de la gespa, mirava el cel que semblava fet de pedra de morter, i que semblava, si el miraves amb els ulls ben oberts, tot i que no podies fer-ho gaire perquè la mica de llum que es filtrava des del més enllà dels núvols et feia caure la parpella, que era tot ell una pedrera amb les llambordes que s’encavallaven unes damunt les altres, com una murada que feia una mica de por i una mica de mania de tan mal feta com era. El gos bordava en el tancat que li havia fet l’oncle delerós d’atrapar la pilota de cuir i tot d’una vaig ser jo qui va apretar a córrer cap a la pilota i vaig clavar-li una puntada tan forta que va fer anar per terra els testos dels geranis, mentre la pilota s’allunyava fora de la tanca del jardí i el meu germà cridava: “Això no s’hi val, no s’hi val. Vés tu a buscar-la!”. Però ell ja corria carrer enllà darrere la pilota que feia bots i giragonses i jo, palplantada, mirava el testos dels geranis rodolant, els testos dels geranis fent voltes, els testos dels geranis mig partits deixant una estela de flors roges de geranis damunt del verd humit de la gespa. Continua llegint “Quanta, quanta ràbia!”

Maig del 68 en el meu record

Àngels Santa
Catedràtica de Filologia Francesa de la Universitat de Lleida

50 anys ja de la revolta del Maig del 68, un mite per a tota la gent de la meva generació. Ser un infant de maig ens va marcar durant molt de temps i penso que ho continua fent. Moltes vegades, en els meus comportaments d’adult, anys després, he continuat sentint aquesta influència, difosa, dolça i tendra, que dominava la meva manera de veure la vida i de jutjar les maneres d’actuar.
Vaig començar els meus estudis universitaris a Barcelona l’octubre del 1967. Pocs mesos després esclataria la revolta de Maig a París, provocada en part pels esdeveniments de la guerra del Vietnam i per l’ofegament d’una societat burgesa incapaç d’oferir als estudiants una anhelada reforma. Tanmateix, al nostre país hi havia hagut també alguns signes que avançaven aquesta revolta. El març del 1966, el convent dels caputxins de Sarrià havia acollit la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Alguns dels meus professors, com en Gabriel Oliver, hi havien participat i això els aureolava d’un caràcter mític. Continua llegint “Maig del 68 en el meu record”

Prohibit prohibir

Enguany es commemora el 50 aniversari de l’anomenat Maig francès o Maig del 68, el de la revolució que podia haver estat però el pas dels anys ha palesat que, probablement, mai va ser. O sí? Ara bé, mentre va durar, la mítica revolta parisenca que ha inspirat la lluita estudiantil de diverses generacions va ser tan intensa com el foc. Es van qüestionar les estructures de poder amb els estudiants al capdavant, seguits pels obrers, i Jean-Paul Sartre com a intel·lectual de capçalera (mítica és la seva imatge a l’amfiteatre de la Sorbona) tot i no ser-ne l’inspirador directe. Continua llegint “Prohibit prohibir”

Maig del 68: el primer fenomen global

Ramon Morell
Economista

Fa cinquanta anys d’aquell Maig del 68 francès. I no només francès: a Europa, tant a Alemanya com a Itàlia, hi va haver també moltes protestes i aldarulls. Els orígens i els principals focus de protesta portaven el segell estudiantil, per això l’assassinat a Alemanya per trets de la policia en una manifestació el juny del 1967 d’un estudiant, Benno Ohnesorg, i l’atemptat contra el també estudiant Rudi Dutschke l’abril del 1968, van ser suficients motius com per organitzar-se i passar a l’acció.
Va tenir aliats el moviment estudiantil? Molts intel·lectuals francesos d’esquerra (Jean-Paul Sartre, Gilles Deleuze, Michel Foucault, Alain Touraine i Simone de Beauvoir, entre d’altres) es van posar al costat dels estudiants. Més enllà de França no va ser del tot així, i alguns intel·lectuals van mostrar la seva oposició al moviment. A Alemanya, per exemple, el filòsof Adorno i a Itàlia un autèntic revolucionari en el món del cinema com Pier Paolo Pasolini hi van mostrar la seva total disconformitat. Pel que fa a partits i sindicats, només des de l’esquerra el partit comunista francès va recolzar el moviment, i encara que sindicats i moviments d’obrers van mostrar-hi suport, les vagues generals que es van arribar a convocar en mig de les protestes no van tenir un seguiment prou fort, i fins i tot es va arribar a parlar, si no de fracàs, sí de desil·lusió. Continua llegint “Maig del 68: el primer fenomen global”

El llegat del 68

Ramon Usall
sociòleg

A finals de 2017, el prestigiós diccionari de la britànica Universitat d’Oxford elegia youthquake, que es traduiria més o menys per “terratrèmol del jovent”, com a paraula de l’any. Aquest mot, definit com “un important canvi cultural, polític o social derivat de l’acció o de la influència dels joves”, no era pas un neologisme de creació recent sinó que ja havia aparegut en un editorial de la versió nord-americana de la revista Vogue en un ja llunyà 1965. Segurament, poques paraules poden definir millor que aquesta allò que realment va suposar la revolta estudiantil de l’any 1968. Aquella rebel·lió que va fer trontollar el món va ser en realitat un youthquake del qual es va derivar un important canvi cultural que ha contribuït de manera indispensable a configurar les societats contemporànies tal com les coneixem avui dia. Continua llegint “El llegat del 68”