L’interès per un cànon de poetes catalans

AMAT BARÓ
POETA I FILÒLEG

______________

Des que se’m proposà d’escriure el meu cànon de la poesia catalana, he anat barrinant quin interès podria tenir un assaig d’aquestes característiques. I no pas perquè pensi que el lector no s’interessa per la poesia catalana; el dubte, o més ben dit, la temença, m’assaltava per haver-m’hi de mostrar amb les vergonyes a l’aire. Les llacunes del meu paisatge literari en fan una terra tan inhòspita com les landes boiroses que amaguen el gos dels Baskerville. Sóc ben lluny, doncs, d’oferir la visió ordenada, coherent i lúcida de la Poesia en Català del qui hi llisca com per un jardí.
No és per descàrrec, però no diré cap mentida si afirmo que el meu període formatiu obligatori no es basà en la lectura dels clàssics de la meua llengua –i això és una manera fina de dir-ho. Així mateix, jo pertanyo a una generació que va créixer mentre decreixia el valor dels llibres entre la joventut. Encara durant els seixanta i els setanta, era habitual de veure batxillers amb exemplars de filosofia o de poesia sota el braç. Mon oncle mateix, que s’ha dedicat a la medicina, tenia una biblioteca amb volums de tota mena, des de novel·les de Hesse fins a poemes de Verlaine, passant pel teatre de Brecht i la filosofia de Nietzsche o de Kierkegaard. Continua llegint “L’interès per un cànon de poetes catalans”

Algunes reflexions sobre el cànon i sobre el meu cànon

Àngels Marzo
filòloga i poeta
Nascuda a Caldes de Montbui, resideix a Lleida i, entre d’altres, va guanyar el premi de poesia Màrius Torres per ‘Saba bruta’

_____________

Saps com es fa camí en aquestes terres?
Honoré de Balzac

Aquest text neix d’un envit, del repte que un escriptor de la ciutat em va fer ran de riu: “Podries dir i defensar el teu cànon literari personal?” I és just el que em proposo. Però no vull entrar en debat amb els autors que amb gran ciència i perspectiva crítica han tractat el tema del cànon i les seves tipologies. Com és sabut, el tema del cànon ha suscitat sempre polèmica i malestar entre la crítica i l’acadèmia. Malestar, diria, força justificat, perquè establir un cànon significa “triar” tant com “trair”, o “excloure”, i perquè la tasca és difícilment objectiva. D’altra banda, el terme és prou conflictiu: el diccionari dóna una gran varietat d’accepcions del mot, cosa que afirma la seva laxa i difícil definició. D’aquesta varietat d’accepcions, en vull citar dues: d’una banda, el cànon és “regla o llei general, principi que governa el tractament o l’aplicació d’alguna cosa”: de l’altra, esdevé “catàleg o llista de llibres o d’autors proposats com a model”. Ja hi som. Els principis o lleis generals són gairebé sempre fruit d’una convenció i el problema de la convenció és que no acostuma a ser mai estable: allò que en un moment sembla fix acaba esdevenint variable. Les regles, les lleis, s’inscriuen sempre en unes coordenades espaciotemporals concretes i de manera infrangible es modifiquen quan aquestes canvien. Quant als models, passa el mateix: tenen data de caducitat. En funció d’això, hem d’afirmar la impossibilitat de fixar un autèntic cànon? Hem de concloure certificant la inutilitat del cànon? Evidentment, no. Més aviat constatar que és un àmbit d’exploració difícil i complex. Continua llegint “Algunes reflexions sobre el cànon i sobre el meu cànon”

Clàssics o cànon

Harold Bloom, el famós crític novaiorquès, va escriure als anys noranta un pretenciós Cànon literari occidental, el seu llibre més venut, on intentava establir quines obres de la literatura universal formen part del cos fonamental de la nostra cultura. O, dit d’una altra forma, sense quines obres i quins escriptors el món no seria tal com el coneixem. Està clar, i no cal que ho digui Bloom, que Shakespeare o Cervantes son dues figures de tal magnitud universal que fins i tot el llenguatge de la gent que mai els ha llegit està influenciat per les seves obres. La proximitat de Sant Jordi –aquest és el número immediatament anterior a la festa literària de la nostra cultura– obligava a parlar de llibres. Continua llegint “Clàssics o cànon”

La herida antigua

Matías López López
Catedrático de Filología Latina, UdL

__________

Los autores clásicos de Grecia y Roma son los primeros entre todos los clásicos posibles. Entro aquí a tratar de algunos de esos magníficos muertos ‘vivos’ (como los llamaba Agustín García Calvo), y no es reto menor pretender hablar aún con ellos. No espere el lector un consejo exhaustivo; más bien espere una modesta receta personal, pues ya a menudo el especialista en Letras Clásicas a lo único que aspira es a que lo poco que atesora señale el inicio de una salud que cada posible lector, si quiere, deberá afianzar como tesoro propio a lo largo de una vida entera.
A la disposición de cualquiera está el ensayo de T. S. Eliot titulado ¿Qué es un clásico?, si de dotarnos de una definición depende el intento. Divulgada quedó asimismo esta apreciación de George Steiner: “Un clásico sobrevive a toda necedad, a la deconstrucción, al postestructuralismo, al feminismo, al posmodernismo y, como los perros de raza, se sacude, resopla y esboza una breve y demoníaca sonrisa, al tiempo que asegura: «Esas cosas ya han muerto, pero yo sigo vivo». Cuenta, pues, con un instinto de supervivencia”. Sin embargo, es preciso ir un poco más allá de la constatación de que a los clásicos, por lo más obvio que se les reconoce, es por su permanencia indiscutida en las aulas como integrantes de una ‘clase superior’ de artistas dignos de imperecedera imitación. Continua llegint “La herida antigua”

Agnès Pe

Agnès Pe
artista
1985 (Lleida, Espanya)
Viu i treballa a Madrid

_______________

Agnès Pe treballa en base al so dels materials, els conceptes i projectes que ella mateixa genera. La seva pràctica artística va més enllà dels límits que proporciona qualsevol gènere o teoria –sempre sota una actitud aclaparadora i una visió de l’excés: tot, o res– i mitjançant els paràmetres de l’apropiació, el radical listening, l’aspecte digital i la plunderphonia. En els seus processos de treball explora noves formes de relació amb els elements que recompon i intenta desvirtuar o alterar els codis normalitzats, a partir de transformar la manera perceptiva de la vida quotidiana, en un intent de subvertir el consens general sobre la “realitat” a través de la ruptura i recontextualització dels codis formals. Continua llegint “Agnès Pe”

Els meus clàssics de la narrativa en castellà

Emili Bayo
escriptor

__________

En aquell article titulat “Per què llegir els clàssics?”, després d’un llistat d’arguments ben raonats, Italo Calvino concloïa que qualsevol ciutadà n’hauria de tenir prou sabent que llegir-los és millor que no llegir-los. Però la realitat és tossuda i els quasi trenta anys de classes de literatura espanyola que porto a les espatlles confirmen que cal una predisposició i una sensibilitat especials per enfrontar-se als textos clàssics. La incomoditat d’una llengua sovint llunyana i la dificultat de comprendre realitats diferents a la nostra poden ser arguments dissuasius. Però els textos clàssics no han sabut viatjar a través del temps per un capritx de l’atzar. Han superat el pas de generacions i de segles perquè són capaços de transmetre els seus secrets a individus de societats i moments diferents, perquè l’autor que els va concebre va saber xifrar-hi veritats atemporals, valors o idees que els anys no han pogut destruir. En una societat que aposta per la novetat com un dels valors més aplaudits, l’art ens ensenya també que la bellesa, l’emoció i la sensibilitat en absolut són patrimoni del present. Continua llegint “Els meus clàssics de la narrativa en castellà”

Cuaderno para solitarios

Alicia Kopf
Germà de gel
L’altra editorial, 244 p.
(Premi Documenta)
Hermano de hielo
Alpha Decay, 253 p.

LORENZO PLANA
La ‘opera prima’ de Imma Ávalos nos descubre el entrañable y brillantísimo retrato de una juventud lúcida, difícil y global

____________

Es cierto que el planteamiento, la estructura y la metáfora central de esta novela tan ambiciosa resultan sumamente acertados. Nos referimos a que Alicia Kopf, nombre artístico de Imma Ávalos (Girona, 1982), logra dar a toda su obra una inusitada vida formal a través de la obsesión por el frío, por el hielo, por todo lo que representa salir ahí afuera a atrapar la crueldad del mundo. Nos habla de los intentos de conquistar el Polo Norte y el Polo Sur por parte de exploradores como Amundsen, Peary o Cook, de múltiples aspectos relacionados con la aventura; nos habla, en fin, del lado oculto de la épica y la aventura: de ese lado subliminal y oscuro, con la muerte tatuada por la congelación e insoportables quemaduras. Continua llegint “Cuaderno para solitarios”

Com una ferida al cor del poema

Guillem Gavaldà
Fam Bruta
Premi Francesc Garriga. Epíleg de P. Vadell
LaBreu, 63 p.
Brànquies
Premi Miquel Bauçà
Adia, 67 p.

JAUME PONT
Amb ‘Fam bruta’ i ‘Brànquies’, Guillem Gavaldà s’ha guanyat un lloc de privilegi entre les noves veus de la poesia catalana

_________

En el seu epíleg a Fam bruta, el poeta Pau Vadell recorda unes paraules d’Horaci a les seves Epístoles per tal definir, amb justesa, l’esperit rebel, a contracorrent, de la poesia de Guillem Gavaldà (Cerdanyola del Vallès, 1997): “Oblidem-nos del que està bé i del que no hi està; fem-nos dignes d’ésser inscrits en les taules dels Cèrites, com els viciosos remers de l’itacenc Ulisses, que a la pàtria preferiren el plaer vedat”. Continua llegint “Com una ferida al cor del poema”

Les ombres calcinades

Txema Martínez
escriptor

Entre tu i jo, nosaltres, de Joan Calsina
UAB, col·lecció Gabriel Ferrater, 2017
(premi Miquel Martí i Pol 2017). 87 pàg.

______________

Joan Calsina (Sabadell, 1983) debuta en la poesia als seus 35 anys amb un llibre serè, d’una maduresa experiencial i artesana inèdita en un volum primerenc, que demostra que, en l’art que es vol més alt i fondo, sovint cal saber esperar. Aquest Entre tu i jo, nosaltres, un títol que no amaga ans explicita la influència cabdal de Pere Rovira, exhibeix un ventall de formes i vies variades per atansar-se a una mateixa veritat buscada, que es palpa, quasi es mastega, en el to unitari de tot el conjunt i en el missatge final que s’intueix al final de cada poema, d’una estructura epifonemàtica evident, que alhora serveix a l’autor per bastir de versemblança i de potència un discurs cuinat a foc lent. La presència de l’absència, el record del que hi era i ja no, malgrat que hi segueix sent, talment una ombra –una ombra calcinada– que dibuixa els traços de la memòria, del present i el futur, en un espai moral carregat de símbols, objectes, paraules dites i callades i una reflexió, subtil i gairebé imperceptible, sobre el fet de viure i d’escriure, del que implica entrellaçar aquestes dues coses que en realitat són, i sempre han estat, una. Continua llegint “Les ombres calcinades”

El mosaic de l’absència

Josep Manel Vidal
ESCRIPTOR
Nascut a l’Alcúdia de Crespins (València) el 1965, és docent i autor de diverses proses i poemaris, així com del blog filant prim. Ha estat a bastament guardonat pels seus poemes i la seva narrativa.

________________

Ella interromp el costum de la vetlla compartida davant la televisió de forma abrupta. Quasi al mateix temps que s’incorpora i deixa aquell buit en el sofà i, amb un esbufec, diu que està cansada. Que ha tingut un mal dia. Ell la mira, encara amb el rostre enteranyinant per la freda rebuda que ha tingut, fa hores, en tornar de la feina. Malgrat això, fa un somriure maquillat de comprensió. Li lliura un senyal perquè puga aterrar sense esforç aquella contrarietat que ha sorgit de sobte entre la complaença de les hores que esperava. No vol contrariar-la. I mentre la veu allunyar-se, corredor enllà, agafa el comandament del televisor i mira de cercar un motiu de distracció que puga resoldre l’equació d’aquella nit, en solitari. I abans, però, que trobe res que puga empeltar-li l’interès, considera que ha d’acompanyar-la al dormitori, que ha de dir alguna cosa. Continua llegint “El mosaic de l’absència”

Contradiccions?

Quan Darwin va substituir la creació divina com a relat original, de seguida hi ha qui es va preguntar si es podia creure en Déu i en la ciència al mateix temps.

El dubte reviu quan volem confrontar la vida privada dels autors amb la seua obra pública. Sofia Tolstaia, dona de l’autor d’Anna Karenina, va deixar testimoni al seu diari personal del menyspreu al qual la tenia sotmesa el seu marit i es preguntava com podia ser que el mateix home que trasllada als seus llibres totes les subtileses de l’ànima humana fos tant inepte en les relacions personals. Tolstoi va morir fa cent anys i la solidaritat dels lectors amb Sofia s’han diluït en el temps, ¿algú s’ha negat a llegir Guerra i Pau com a acte de repulsa contra la violència de gènere del seu autor? Què passaria avui en dia si es descobrís que un Nobel de literatura pega a la seua dona? Els actors i directors assenyalats per la campanya #Metoo contra els assetjaments sexuals al món de cinema s’han convertit en uns empestats. No els conviden als actes públics, les companyies han cancel·lat els contractes i fins i tot Ridley Scott va tornar a gravar totes les escenes d’All the money in the world amb un altre actor per esborrar Kevin Spacey de la nòmina del film. Els amants i entesos en qualsevol art sempre fan èmfasi en el context de cada obra per donar-li la dimensió que li pertoca: saber qui l’ha fet, quan, com i per què els dota d’una major perspectiva i d’eines per viure-la i estimar-la amb més sinceritat. El problema és quan l’autor i la seua realitat no hi ha manera que ens encaixi amb tot allò que ens transmeten les seues obres: senzillament ens sembla contradictori que un capdesuro sigui un creador tan sensible. Una realitat que incomoda alguns lectors i espectadors perquè es pregunten si llegir-lo, comprar-lo, escoltar-lo o gaudir-lo els fa còmplice de les seues barbaritats. A Mario Benedetti se li atribueix una sentència que potser ens marca el camí per alleugerir les pròpies contradiccions: “A Vargas Llosa se l’ha de llegir però no se l’ha d’escoltar”.

El periodista barceloní David Jiménez escrivia a Jot Down que el desengany dels lectors quan descobreixen que els seus autors preferits són uns carallots impresentables –ell fa servir l’adjectiu gilipollas– és culpa seua perquè “s’entesten a identificar-los amb els més virtuosos dels seus personatges”.

El difícil art de ser humà

Josep Grau
periodista
Redactor en cap del diari SEGRE i crític musical

__________________

Amb els artistes que estimes és millor no tenir el disgust de conèixer-los. Són decebedorament normals. Si ens emocionen és perquè ens conten la nostra vida, no la seva, i perquè això passi han de ser com tu i com jo. A vegades són bandarres. A mi em va interessar entre zero i zero que Carles Santos cremés pianos de cua a Agramunt. I entre zero i menys u que provoqués un escàndol a partir d’una exposició que barrejava sexe i religió a l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Sobre aquests fets, de fa onze anys, tinc entès que se li va proposar treure algunes imatges i Santos va dir que hi estava d’acord. Minuts després enviava notes de premsa a totes les redaccions denunciant censura. Misèries de provocador professional. Aquest Santos no m’interessa. I en canvi, la seva Pantera Imperial és l’espectacle més important que he vist en tota la meva vida, i crec que ho seguirà sent el dia que em mori.  Continua llegint “El difícil art de ser humà”