Enterrament… i altres poemes

TXEMA MARTÍNEZ

Dol

___________________

Enterrament
(Anamnesi)

Amb Fray Luis de León

Crida pare la teva fi lla al temple
i el nom parteix les aigües de les dues bancades,
en un torrent eixut de llum no usada,
i l’aire s’asserena i es vesteix de bellesa,
un himne amb què les ànimes, que l’oblit ha sotmès,
recobren la memòria, l’iris del primer origen.
Un home fl ac ens va plantar un xiprer
dins que creix sense res, branques que refulgeixen
talment les morts que allumen cada vida,
la mort meravellosa, el fi nal que eternitza
l’instant dels anys comuns, molsa verda a l’escorça.
Tothom plany una absència o el nen mort,
el déu que en si vacil·la i el do del sacrifi ci,
perquè no hem elegit qui protegim en va.
Et clous, sigles enllà, en la profunda fresca,
i encetes el dolor que no entenia:
no que no m’estimaven, que estimava.

Continua llegint “Enterrament… i altres poemes”

-40 / 96°

De dia se’ls pot veure amb facilitat passejant pels voltants dels mercats; a la sortida demanant diners, recollint ampolles de plàstic, o bevent en grup la base d’alcohol (més
forta i econòmica que el vodka) que els aporta la seva estabilitat particular. Els més discrets també poden veure’s pel centre d’Ulan Bator, sigil·losos, gairebé imperceptibles, recollint, amb el sac a l’esquena, les ampolles de plàstic que posteriorment vendran per quatre tögröts. A la nit, malgrat tot, és difícil veure’ls. És necessari furgar en la superfície d’asfalt i ciment per trobar-los al subsòl de la ciutat on, com ells, amagats, passen els tubs pels quals circula l’aigua calenta que els mantindrà amb vida almenys una nit més.

MIKEL ARISTREGI
FOTÒGRAF
Llicenciat en periodisme i especialitzat en fotografia, guanya el
2005 una beca de la Generalitat; el 2006 obté el premi Nou Talent
FNAC de Fotografia i el 2009 guanya una beca Fotopres amb la
qual porta a terme el treball sobre els rodamons alcohòlics d’Ulan
Bator, a què pertanyen aquestes fotografies.

 

Cierta oportunidad para las ruinas

LORENZO PLANA

Walter Benjamin
El origen del Trauerspiel alemán.
ABADA Editores, 243 pp.

Hay Quijotes harto nobles. Benjamin morirá en el fondo de su locura pormenorizada.
Walter Benjamin se suicida en el Pirineo. Cual nuevo hidalgo en plena soledad, será el último gesto de su vida. Libro fundacional, publicado en 1928, “se trata del trabajo que Benjamin presentó como tesis de habilitación en la Universidad de Frankfurt, que lo rechazaría”. La teoría de este opúsculo va a parar a la gloria de las ruinas: el estrato más
verdadero. Y en ello, tal vez, queda emparentado con el mayor retrato jamás esbozado de un ser justo: Don Quijote. Desconocemos si Walter, en el último instante, en las ruinas, comprendió su locura; pero El origen del Trauerspiel alemán explica cómo el teatro barroco muestra el estado final de un hombre, cuando la percepción postrera recorre como un relámpago la vida precedente, dotándola de un sentido filosófico. Termina el trabajo de Walter Benjamin: “En el espíritu de la alegoría se halla desde un principio concebido en tanto que ruina, el fragmento. Si otras formas distintas resplandecieron con la majestad del primer día, en el último la imagen de lo bello ha quedado fijada de esta forma”. ¿Cuántas personas deben su integridad moral a Don Quijote de la Mancha? Y más allá de esta reflexión, más allá de lo estrictamente vital y literario, y del estudio acerado del drama barroco, éste es también todo un ensayo sobre la estética, sobre la filosofía de la historia y teoría del conocimiento. La propia biografía del pensador enmascara a su libro. Benjamin abraza su “verdad” en el triunfo de la alegoría: significa el fin de la época clásica, en la que la autonomía de la obra era respetada, mientras que en tal alegoría corresponde en cambio a la forma el desarrollo a trompicones de la historia. No hay un relato absoluto. La bravuconada de los autores alemanes de ese período, dándoselas de nuevos clásicos, es toda una tronera por la que desembarcar sus intuiciones. El Trauerspiel confiere nueva luz: la historia como lugar de escombros. Walter Benjamin desarrolla su visión a partir de este detalle del Barroco: triunfan los fragmentos. Las ideas son a las cosas lo que las constelaciones a las estrellas: el origen. Al adentrarse en zonas dudosas, no hay tal caída. El límite es empezar. ¿En el instante último Benjamin pensó un poco en aquel trabajo que los académicos de Frankfurt rechazaron? Se hubiera cerrado un círculo.

Un llibre candorós

GEMMA CASAMAJÓ I SOLÉ

Pep Albanell
Les fantasies del nàufrag,
Editorial Bromera, 256 pàg.

Un llibre amb un niu a dintre. Així és Les fantasies del nàufrag, la darrera novel·la de Pep
Albanell publicada per Bromera: un refugi literari acollidor quan tracta del plaer de llegir i la dificultat d’escriure; i alt, molt alt, quan de la prosa en lluquen mots rics, expressions genuïnes que, malauradament, ja no sentim. L’escriptor de la Seu d’Urgell ha fet feina d’ocell: ha anat a buscar branques al passat i ha teixit a cop de bec aquesta obra que és un homenatge a totes les que va llegir de nen, a tota la literatura que va esdevenir per a ell un
niu allà dalt, un refugi on incubar la imaginació que ja hi era i l’escriptura que havia de venir.

La portada, que és una de les portes d’entrada a l’obra, és preciosa i precisa, perquè fa justícia a les paraules que amaga a l’interior. La il·lustració d’Eli M. Rufat de colors pastel, candorosa com aquest llibre que repassa la infantesa a la Seu d’Urgell d’un nen nascut a la ciutat levítica de Vic el 1945 i que, per obligacions laborals del pare, ha de canviar de poble
i de vida. Aquest nen, a qui tot li ve de nou i a qui tot li sembla hostil, es diu Josep Albanell, com el narrador protagonista i com l’autor. Això, però, no converteix el llibre en les memòries de l’escriptor sinó més aviat en les memòries d’un indret i d’una època: el primer franquisme a l’Alt Urgell, un món en què als grans se’ls tractava de vós i en què a les cases a l’hivern el dinar s’acabava sempre amb una taronja. Als que no van viure aquella època, el llibre els pot encendre llums. Als que la van viure, els encendrà memòria.

Continua llegint “Un llibre candorós”

Jaume C. Pons Alorda o la poesia com a paraula radical

JAUME PONT

Jaume C. Pons Alorda
Tots els sepulcres
LaBreu Edicions, Col. Alabatre, 197 pàg.

Un cop llegit Tots els sepulcres (LaBreu Edicions, Col. Alabatre, Fontclara, 2015), volum
que aplega tres obres essencials –Els estris de la llum (2010), Cilici (2009) i Carn vol dir desaparicions (2010)– de la frondosa obra del poeta Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984), no hi ha cap mena de dubte que el lector s’encomana de seguida, per damunt de consideracions diverses, a una única certesa: l’epifania d’una veu on batega l’ideari d’un poeta veritable. Perquè Pons Alorda és, abans de tot, una pregona visió del món que emmotlla, obsessivament, les petjades d’un camí iniciàtic marcat per la recerca del jo, que vol dir –cal recordar-ho un cop més– la recerca de l’altre, desconegut sempre, que ens habita.

Naixement, destrucció i resurrecció

Així doncs, Tots els sepulcres cal entendre’l al meu parer com un itinerari i un triple tatuatge —el més representatiu dels molts tatuatges possibles— en un cos poètic que contempla dotze llibres publicats, de 2007 ençà, i una de les obres més singulars, convulsives i revulsives de les darreres fornades de la poesia catalana. Vull dir que aquesta trilogia vol ser una construcció de sentit de la vida i la poesia mateixa: “Em vingué clara, des de l’inici –precisa l’autor en les seves paraules preliminars–, la concepció arquitectònica del conjunt, dividit en tres capítols molt marcats, cadascun amb un objecte d’estudi precís: el naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn)”. Aquests tres capítols, els quals es corresponen amb els tres llibres que aplega Tots els sepulcres, dibuixen la contradicció permanent de la poesia de Pons Alorda, amarada de paradoxes i dualitats (llum/foscor, eros/ thanatos, paraula/silenci, alegria/dolor, construcció/ destrucció, matèria/esperit, cos/ànima, etc), de nombroses ferides i de la constant resurrecció de l’amor i del llenguatge fets carn. I aquí, val a dir, Pons Alorda
se’ns mostra com un poeta d’exuberància expressiva pot comuna. És, la seva, una paraula materialitzant, corpòria, carnal, moguda per un panerotisme inequívoc i radical. Com llegim en els versos del poema “La tendresa de la matèria”, a Els estris de la llum: “Jo vaig estimar la pedra. Jo vaig / fer l’amor amb una pedra. La meva progènie / són deserts histèrics”. O bé en aquest altres, delicadíssims, el ressò dels quals sembla libat de l’haikú japonès i, més en concret, d’un dels impromptus lírics de Matsuo Basho: “He après a enganyar les abelles. / Pensen que sóc una rosa. / Dels meus ulls em roben pol·len”.

Continua llegint “Jaume C. Pons Alorda o la poesia com a paraula radical”

Si algú passés per aquesta coordenada exacta del mapa

JAUME BARRULL

Camina pel bosc amb l’esma de qui és a la tercera planta del Pergamon, a Berlín, i ja ha renunciat a saber res més de res del que hi exposen. Es deixa endur per la contemplació gratuïta de la bellesa de cromatismes tardorencs que l’envolta. Un present absolutament pla de fons infinits per totes bandes, un bosc d’arbres gegantins les fulles dels quals s’han llençat al buit per fer una catifa que combina vuitanta-quatre tonalitats entre l’Hexacrome yellow i el Root beer brown de Pantone.

S’atura, es mira els peus i es pregunta què deu haver fet de les sabates. Les duia quan ha sortit de casa. No ho recorda, només es fa una pregunta que li sembla d’una lògica vergonyant: qui baixa al carrer descalç? Jo no, pensa, o si més no penso que no ho faria. Busca un lloc per seure. A una banda no hi a res i a l’altra tampoc, torna mirar a la dreta i ara, gairebé a tocar, hi ha un llit. És individual i una mica estret, curt fins i tot. Els llençols són blancs i la vora està passada per sobre una manta grisa i gastada curosament posada entre el matalàs i el somier. Hi seu amb una certa precaució, és dur com un bistec de poltre massa fet i el coixí fa olor deshumanitzada de lleixiu penitenciari. El bosc no en fa, d’olor, confirma, i aprofita per fregar-se els peus amb les mans. Té un turmell recolzat sobre el genoll oposat i una gota de sang, una de sola, dibuixa una vertical exacta i li taca el puny blanc de la camisa. Instintivament aixeca el cap per frenar l’hemorràgia i es passa el llom de la mà pel nas. Se la mira per veure si s’ha d’espantar gaire i la pinzellada grana, que va del canell fins a la punta de l’índex, ja és seca. Clivellada. Tanca els ulls i respira profundament, l’aire és pur i té l’estómac regirat. Empassa saliva, una mucositat que creix i es converteix en una gleva llefiscosa que fa plof en arribar a l’estómac. Regust aspre de ferro i fang, com quan s’alça de matinada i s’arrossega a palpentes fins a la cuina mentre lamenta l’últim Bacardí amb llimonada que l’hi han servit de mala gana en un got de plàstic mentre s’encenien els llums i s’apagava la música. Aleshores, sota la influència d’un florescent d’oficina que fa pampallugues i posa al descobert els plats bruts i les ditades de greix als armaris, beu un litre d’aigua d’una tirada abans de tornar al llit per intentar-se amagar d’una ressaca que s’apodera lentament de tot el seu cos. Una pesantor que creix des del fons del fetge i s’alimenta de la culpa que cultiva als torrents més fèrtils de consciència.

Continua llegint “Si algú passés per aquesta coordenada exacta del mapa”

La immensitat de Bach

JOSEP GRAU

dis_1_QR

Txema Martínez, un dels coneixedors més profunds de Shakespeare a Catalunya, admirable traductor de tots els seus sonets, després de deu anys de bussejar en l’oceà shakesperià, una nit d’estiu, mentre pensava en una conferència que havia
de fer l’endemà, en la seva soledat es va dir: “no he entès res”. M’ho explicava l’altre dia en una conversa distesa i la frase em va impressionar. “No he entès res”.
El mateix diu Steiner després de tota la vida de llegir el Dant. Les mentides de Martínez i Steiner, tan expressives, són, òbviament, els millors elogis possibles per a Shakespeare i per al Dant. Tampoc jo no he entès res de Bach, si se’m permet la vanitat. N’estic enamorat. No puc pronunciar el seu nom sense estremir-me, com deia Cernuda dels seus amants. Però no n’he entès res. Sóc radicalment ateu, però Bach m’acompanya d’una manera semblant a com Déu acompanya un creient. Tampoc un creient no entén res de Déu.

Bach intimida. Enlluerna. Aclapara. Desbordats per la grandesa de la seva música, tendim a pensar que l’home era igual de gran, però hi ha cap dubte que en Bach, com en Shakespeare, com en el Dant, la narració té molta més substància que el narrador. Els defectes de l’home salten a la vista. Era irascible. Sempre volia tenir raó. Era pilota amb les autoritats. Les virtuts del compositor, per descomptat, són molt més evidents. Tenia la ment més dotada que ha existit mai per a la creació musical. Les seves cantates queien com míssils sobre els caps dels fidels. S’ha dit que la música i el verb van compartir el paradís fins que la paraula va cometre el pecat original de la mentida. Llavors la música, incapaç de suportar la falsedat, es va allunyar de la seva germana. D’una manera bellíssima, Monteverdi, amb la creació de l’òpera, va restituir l’harmonia de l’edèn. Abans Vincenzo Galilei, pare de Galileu, ja havia considerat superada la concepció
vertical de la música renaixentista, que era perfecta per cantar a Déu però dificultava l’enteniment del text. La superposició polifònica de veus creava harmonies divines però no hauria permès el desenvolupament d’un drama intel·ligible. L’estil monòdic i horitzontal de la música moderna retornava a la paraula la claredat sense que el cant perdés expressivitat. Un pas de gegant perquè l’art de veritat demana una mica de misteri i molta claredat. Posteriorment Bach va deixar clara la primacia de la música quan es fa música –una altra cosa és quan es fa literatura. Moltes grans músiques han redimit llibrets infames i cap gran llibret ha redimit una música infame. A les òperes de Mozart no els queda res sense Mozart. Ni tan sols a les que va escriure Da Ponte. Trobar una obra mestra de la lírica que sigui dramàticament consistent és una raresa. Benedetto Marcello va ironitzar sobre la importància dels mites clàssics en el drama musical dient que ni els grecs ni els llatins havien llegit els moderns. Bach no va escriure mai una òpera, però cap compositor escènic barroc, amb la sola excepció de Händel, va igualar en dramatisme les seves passions.

Continua llegint “La immensitat de Bach”

Campanes llunyanes

VIDAL VIDAL

La sentència és de Juli Soleràs, un dels personatges d’Incerta glòria: “el que tenen de Pitjor les guerres és que després se’n fan novel·les”. I el lector pensa que si totes fossin com aquesta de Joan Sales encara rai. Ambientada a la guerra civil espanyola, la seva qualitat literària i la seva profunditat moral la converteixen en una obra imprescindible, farcida de reflexions que de tant en tant obliguen a fer un recés en la lectura i posar-se a rumiar, començant ja per la primera pàgina, on podem llegir el següent: “El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú”.

I, una mica més endavant, trobem  una altra mostra de l’escepticisme existencial de l’autor: “Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi tombem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns…” El 26 de desembre de 1936, quan la guerra fa ja mig any que dura, la Trini, esposa del Lluís, escriu una carta a l’esmentat Soleràs. “Quin nadal més trist, ahir… Sola amb el nen, que marranejava demanant-me pel seu pare. Avui fa cinc mesos que se’n va anar de casa”. La dona es queixa de la seva solitud, agreujada pel fet que el seu marit no l’escriu gaire. Tot amb tot, afegeix que han pogut assenyalar la festa amb torrons i xampany, que a diferència d’altres aliments encara abunden a Barcelona, perquè totes les fàbriques d’un i altre producte han quedat dins de la zona republicana. “Vaig procurar celebrarho amb tota l’alegria que era capaç de fingir davant del nen”. Just un any després, trobem la diguem-ne acció de la novel·la traslladada al front d’Aragó, en concret al vilatge de Santa Espina, on la nit de nadal l’exseminarista Cruells camina tot sol enfonsant les botes en la neu. S’adreça mig d’amagat a l’església, que havia sigut profanada pels columnistes de la FAI els primers dies de la contesa. A un cantó del campanar es veu l’harmònium tot desmanegat, que segurament els anarquistes van llençar des de dalt al cor a través del rosetó, després d’haver-ne trencat el vitrall. El temple, sense porta, evoca una boca tota negra, “una boca que us enviava una alenada glacial com d’ultratomba”. L’home se senya abans d’entrar-hi. Un cop a dins, observa que de l’interior només en resten les pedres nues. Encén dues espelmes, les col·loca damunt de l’altar i s’agenolla a resar. Fa l’efecte que, de tant de fred, el silenci es vagi convertint en gel. De cop, se senten unes campanes en la llunyania. Unes campanes tan pures que semblen de glaç o cristall. Com que des del principi de la guerra no en sonava cap en zona republicana, per força havien de tocar en algun poble en zona enemiga i la quietud d’aquell aire glacial permetia escoltar-les a aquest cantó de la terra de ningú. “¿Enemiga? ¿Quin sentit tenia aquesta paraula aquella nit?