Si algú passés per aquesta coordenada exacta del mapa

JAUME BARRULL

Camina pel bosc amb l’esma de qui és a la tercera planta del Pergamon, a Berlín, i ja ha renunciat a saber res més de res del que hi exposen. Es deixa endur per la contemplació gratuïta de la bellesa de cromatismes tardorencs que l’envolta. Un present absolutament pla de fons infinits per totes bandes, un bosc d’arbres gegantins les fulles dels quals s’han llençat al buit per fer una catifa que combina vuitanta-quatre tonalitats entre l’Hexacrome yellow i el Root beer brown de Pantone.

S’atura, es mira els peus i es pregunta què deu haver fet de les sabates. Les duia quan ha sortit de casa. No ho recorda, només es fa una pregunta que li sembla d’una lògica vergonyant: qui baixa al carrer descalç? Jo no, pensa, o si més no penso que no ho faria. Busca un lloc per seure. A una banda no hi a res i a l’altra tampoc, torna mirar a la dreta i ara, gairebé a tocar, hi ha un llit. És individual i una mica estret, curt fins i tot. Els llençols són blancs i la vora està passada per sobre una manta grisa i gastada curosament posada entre el matalàs i el somier. Hi seu amb una certa precaució, és dur com un bistec de poltre massa fet i el coixí fa olor deshumanitzada de lleixiu penitenciari. El bosc no en fa, d’olor, confirma, i aprofita per fregar-se els peus amb les mans. Té un turmell recolzat sobre el genoll oposat i una gota de sang, una de sola, dibuixa una vertical exacta i li taca el puny blanc de la camisa. Instintivament aixeca el cap per frenar l’hemorràgia i es passa el llom de la mà pel nas. Se la mira per veure si s’ha d’espantar gaire i la pinzellada grana, que va del canell fins a la punta de l’índex, ja és seca. Clivellada. Tanca els ulls i respira profundament, l’aire és pur i té l’estómac regirat. Empassa saliva, una mucositat que creix i es converteix en una gleva llefiscosa que fa plof en arribar a l’estómac. Regust aspre de ferro i fang, com quan s’alça de matinada i s’arrossega a palpentes fins a la cuina mentre lamenta l’últim Bacardí amb llimonada que l’hi han servit de mala gana en un got de plàstic mentre s’encenien els llums i s’apagava la música. Aleshores, sota la influència d’un florescent d’oficina que fa pampallugues i posa al descobert els plats bruts i les ditades de greix als armaris, beu un litre d’aigua d’una tirada abans de tornar al llit per intentar-se amagar d’una ressaca que s’apodera lentament de tot el seu cos. Una pesantor que creix des del fons del fetge i s’alimenta de la culpa que cultiva als torrents més fèrtils de consciència.

Si algú passes per aquesta coordenada exacta del mapa i s’aturés per preguntar-li com es troba intentaria respondre que no ho sé, però apartis perquè estic a punt de. Amb tres glopades ho treu tot, inclosos un joc de tres claus i dos euros amb cincuanta-set cèntims que brillen enmig d’un toll de bilis, sang coagulada i pastilles de mil colors que fumeja entre els seus peus. La por es dilueix en l’efímer plaer de la purga i alça la vista, una fulla verda cau giravoltant capriciosament sobre ella mateixa dibuixant una paràbola que li pareix preciosa. S’emociona sense saber per què, voldria retenir aquesta imatge per sempre com un loop secret que pogués contemplar en privat una vegada i una altra fins adormir-se com una criatura que encara no ha descobert els malsons. L’agafa al vol i quan obre el puny per admirar-la s’espanta. És groga i resseca i la llença, tanca els ulls i desitja que passin coses impossibles i tornar a casa. Res no ha canviat i accepta amb el cap cot que el bosc és acollidor i alhora inquietant, un paisatge horitzontal que es perd enllà d’un silenci massa dens. D’enlloc, de sobte, una remor llunyana va pujant de to i la busca per totes bandes fins que veu passar, a gambades maldrestres, John Turturro vestit amb uns pantalons de pinça grisos i la camisa desbotonada. Dos trets ressonen en la llunyania i el personatge s’esfuma just en el moment que passa per darrere un arbre. Aquí no hi creixen les flors de plàstic que ens recorden els morts.

Respira una familiaritat que l’espanta, la proximitat de connectar amb l’essència d’una satisfacció imprecisa. Si tingués ningú que li confessés la veritat a cau d’orella recuperaria, de sobte, els records oblidats dins una capsa de sabates aparcada al capdamunt d’una prestatgeria de les golfes. Agafa les claus i s’alça, se les posa a la butxaca i cauen a terra fregant-li les cames per dins els pantalons. No s’ajup per recollir-les, tampoc sap quines portes obren i tan se li’n dóna perquè ha de marxar. Mira amunt per intentar descobrir, sense èxit per quina banda entra el sol. Rajos de llum dispersa es colen entre els arbres per totes bandes i en totes direccions, ombres contradictòries que perfilen amenaces absurdes. Decideix continuar cap allà, en la mateixa direcció que nedaria un nàufrag que no veu terra i només vol fugir del món obscur i sord que s’amaga sota els seus peus. Ha perdut la noció del temps, fa hores que camina sense que hagi canviat res del que l’envolta, sense cansar-se ni tenir set o passar gana. Quan es mira els arbres de prop en ressegueix les arrugues de l’escorça i en memoritza els detalls que els fan particulars. Busca un patró i els compara, però com més diferències hi troba més s’assemblen els uns als altres. Tampoc no té fred ni calor, només segueix un instint que mai no és prou lluny per perdre’l de vista ni prou a l’abast per atrapar-lo i demanar-li explicacions. Interrogar-lo, rebregar-lo per terra i exigir-li que respongui per uns pensaments, els seus, que cada vegada són més confusos.

Para en sec. Davant seu hi ha un guàrdia civil am b una cicatriu al nas i els botons daurats de la jaqueta cordats fins als marges d’una barba blanca i tofuda. Li recorda Paco Rabal i donaria tot el que no té, el que tenia i el que ja no tindrà perquè ho fos de veres i no fos qui és de veritat. En un llapis de memòria hi duia moltes raons per justificar el que ja no s’atreveix ni a pensar en paraules, com si algú pogués robar-los-hi i escandalitzar-se en veu baixa. Sant Pere, que quan pot s’escapa per fumar d’amagat a l’eternitat soporífera dels llimbs, li fita els peus nus i no pot dissimular la tristesa que, encara ara, li desperten les ànimes tendres i malaguanyades com la seua. Dime, ¿por qué lo hiciste?

______________

j_barrull

Nascut a la Vila de Gràcia, Barcelona, el
1978. Viu a Lleida des de ben menut i
s’involucra en tota mena d’activitats
socials i culturals. Col·labora des de fa
gairebé una dècada al suplement Lectura
de SEGRE i ara forma part de la seva
redacció. Publica les seves narracions,
fotografies i reflexions a les xarxes amb el
perfil @jbarrullc i al web altercat.net.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.