Enterrament… i altres poemes

TXEMA MARTÍNEZ

Dol

___________________

Enterrament
(Anamnesi)

Amb Fray Luis de León

Crida pare la teva fi lla al temple
i el nom parteix les aigües de les dues bancades,
en un torrent eixut de llum no usada,
i l’aire s’asserena i es vesteix de bellesa,
un himne amb què les ànimes, que l’oblit ha sotmès,
recobren la memòria, l’iris del primer origen.
Un home fl ac ens va plantar un xiprer
dins que creix sense res, branques que refulgeixen
talment les morts que allumen cada vida,
la mort meravellosa, el fi nal que eternitza
l’instant dels anys comuns, molsa verda a l’escorça.
Tothom plany una absència o el nen mort,
el déu que en si vacil·la i el do del sacrifi ci,
perquè no hem elegit qui protegim en va.
Et clous, sigles enllà, en la profunda fresca,
i encetes el dolor que no entenia:
no que no m’estimaven, que estimava.

El nostre fred

Amb William Wordsworth

La mare no volia deixar-te allà tot sol,
perquè tindries fred de nit, o set, o gana,
però era l’hora de tornar a les cases,
cadascun al seu propi llit de llençols de marbre,
tornar a l’olor exacta de les coses
quan les coses ja no desprenen res,
ni tan sols la llavor que abans covaven.
Era la nit primera de la resta de nits,
la mare insomne, immòbil, els ulls a la paret,
mentre teixeix un gran jersei de llana
i poua l’aigua clara dels seus cels subterranis
i cull d’horts asfaltats les verdures del dia
perquè tu ho tinguis tot i puguis ser feliç.
Ella hauria volgut morir-se amb tu
i així parteix, se’n va, viatja a tu
en el segon que viu enmig de dos segons,
temps ocult que trepana el dens oblit
i sura i parla a l’altra banda
mentre calla i s’enfonsa dins de la terra nostra,
en el nostre fred,
en la nostra set,
en la nostra gana.

Visita

Amb Raymond Carver

Aquell nen em visita.
Els cabells rossos i despentinats,
els pantalonets curts, les dents de llet,
les galtes pàl·lides pel fred de Lleida
i el tacte de les mantes foradades,
els peus descalços caminant desperts
per no sentir el silenci de la casa.
Torna i s’adorm amb mi al teu llit desert
on mai vam adormir-nos,
ens abracem,
escoltem grinyolar els pedals d’una Singer,
el seu batec com un rellotge,
i remuntem la nit cap a l’albada,
de la brutícia nets,
fi ns que se’n va
i de nou el matí
és l’esmorzar a la cuina, el forrellat,
el soroll sense crits
i els carrers de la pols
sense la mà que em pren la mà
camí d’escola.

Mare

The child is grown.
The dream is gone.
I have become
comfortably numb
Pink Floyd

No hi ha dolor.
Us veig venir
tots junts, i cada un sol, entre les ones,
tremolencs per l’escalf de les distàncies,
ronyosos pels carbons cremats al túnel
que heu trepanat per visitar-me, pares,
germans, fi lles i amants. És massa tard?
Hi ha res per eludir-te, llum del sol?
Parleu però no sento el que dieu
mentre veniu, movent els llavis tous
com si miréssiu de besar un nadó
a la galta, un nadó que no s’adorm
perquè té febre o té por dels malsons.
Mare, jo no he sigut. Les meves mans
s’infl en de no tocar, m’han tret un cor.
No hi ha dolor,
tan sols l’atuïment, la levitat
de carreteres en silenci, peus
evanescents i cels de nicotina.
Ja us veig mentre veniu.
Mare, és de veres que sóc mort?

_______________

txema_m
Llicenciat en Filologia Hispànica, doctor en Comunicació
Audiovisual, poeta, traductor i articulista. Ha publicat 7
llibres de poemes, el darrer dels quals Dol, i un recull de
proses periodístiques (Les cendres). Ha guanyat premis
com el Carles Riba, l’Ausiàs March o el Joan Alcover-Ciutat
de Palma. Ha traduït els sonets complets de Shakespeare i
la poesia completa de Poe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.