Jaume C. Pons Alorda o la poesia com a paraula radical

JAUME PONT

Jaume C. Pons Alorda
Tots els sepulcres
LaBreu Edicions, Col. Alabatre, 197 pàg.

Un cop llegit Tots els sepulcres (LaBreu Edicions, Col. Alabatre, Fontclara, 2015), volum
que aplega tres obres essencials –Els estris de la llum (2010), Cilici (2009) i Carn vol dir desaparicions (2010)– de la frondosa obra del poeta Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984), no hi ha cap mena de dubte que el lector s’encomana de seguida, per damunt de consideracions diverses, a una única certesa: l’epifania d’una veu on batega l’ideari d’un poeta veritable. Perquè Pons Alorda és, abans de tot, una pregona visió del món que emmotlla, obsessivament, les petjades d’un camí iniciàtic marcat per la recerca del jo, que vol dir –cal recordar-ho un cop més– la recerca de l’altre, desconegut sempre, que ens habita.

Naixement, destrucció i resurrecció

Així doncs, Tots els sepulcres cal entendre’l al meu parer com un itinerari i un triple tatuatge —el més representatiu dels molts tatuatges possibles— en un cos poètic que contempla dotze llibres publicats, de 2007 ençà, i una de les obres més singulars, convulsives i revulsives de les darreres fornades de la poesia catalana. Vull dir que aquesta trilogia vol ser una construcció de sentit de la vida i la poesia mateixa: “Em vingué clara, des de l’inici –precisa l’autor en les seves paraules preliminars–, la concepció arquitectònica del conjunt, dividit en tres capítols molt marcats, cadascun amb un objecte d’estudi precís: el naixement (la llum), la destrucció (la fosca) i la resurrecció (la carn)”. Aquests tres capítols, els quals es corresponen amb els tres llibres que aplega Tots els sepulcres, dibuixen la contradicció permanent de la poesia de Pons Alorda, amarada de paradoxes i dualitats (llum/foscor, eros/ thanatos, paraula/silenci, alegria/dolor, construcció/ destrucció, matèria/esperit, cos/ànima, etc), de nombroses ferides i de la constant resurrecció de l’amor i del llenguatge fets carn. I aquí, val a dir, Pons Alorda
se’ns mostra com un poeta d’exuberància expressiva pot comuna. És, la seva, una paraula materialitzant, corpòria, carnal, moguda per un panerotisme inequívoc i radical. Com llegim en els versos del poema “La tendresa de la matèria”, a Els estris de la llum: “Jo vaig estimar la pedra. Jo vaig / fer l’amor amb una pedra. La meva progènie / són deserts histèrics”. O bé en aquest altres, delicadíssims, el ressò dels quals sembla libat de l’haikú japonès i, més en concret, d’un dels impromptus lírics de Matsuo Basho: “He après a enganyar les abelles. / Pensen que sóc una rosa. / Dels meus ulls em roben pol·len”.

Des d’aquest tombant, hom es remunta als orígens o, si es vol, al referents cabdals d’aqueixa mena d’hidra poètica que és l’obra del nostre autor; obra multiforme en les seves influències mediates i immediates, tan propera al mestratge d’Ausiàs March, pel que fa a la mecànica sentimental i els oficis de la carn, com a la veu desacralitzada dels surrealistes. Perquè a Tots els sepulcres, com he dit, la matèria, feta amor, dolor o passió, sempre emergeix per a interrogar-se i interrogar- nos des de l’entusiasme o la reflexió, des de l’estigma de la tragèdia i del sublim, o des del vessant del grotesc, o ambdues coses alhora; sempre, això sí, arrelat tot a una profunda noció crítica, històrica i poètica que ho allunyen de qualsevol temptació decadentista: “Sóc una palangana plena d’aigua, / m’alimento de pous, bassiots i llàgrimes. // Sóc una superficie plana / sota la gegantina immensitat de l’aire. // No sóc res més que / una bossa de plàstic on ficar-hi l’ànima”.

La nissaga de la tradició de la ruptura

No s’enganyarà qui retrobi en aquest llibre la nissaga de la tradició de la ruptura que ha impulsat la modernitat creadora. Una tradició que progressa del romanticisme alemany al simbolisme revolucionari, incideix en les avantguardes, molt especialment en el moviment dadà, el surrealisme i l’expressionisme, i s’expandeix mitjançant les estratègies neovanguardistes i contraculturals de la segona meitat del segle XX (Oulipo, internacional situacionista, moviment beat, etc). Pons Alorda és fill d’aquesta tradició de la ruptura, la tradició dels fills del llim, en expressió encertadíssima d’Octavio Paz. La mateixa tradició que l’apropa a la radicalitat de l’obra dels seus admirats Andreu Cloquell, Andreu Vidal i Àngel Terrón o, com ell ens recorda, a “la lectura insistent dels versos de la generació dels anys setanta”.

Des d’aquest tombant, albirem el Jaume C. Pons Alorda potser més brillant, amb dos registres que voldria destacar. El primer, molt present a Els estris de la llum, apunta a la concentració i la síntesi expressiva d’un llenguatge basat en el suggeriment i la paraula màgica, l’aforisme líric i la fuetejada minimalista i, en no pocs casos, una sotsobra metafísica que, per la seva torbació, recorda la paraula resplendent de Nietzsche:
“Jo he vist l’infinit davant mi, / I tenia el meu rostre”. Si en aquest primer registre el poeta opera per intensió, en el segon ho fa per extensió, a través d’un imaginari impel·lit per una mena de rapte verbal inesgotable que creix des de la paraula òrfica, fosca i torturada de Cilici al desbordament de Carn vol dir desaparicions, on les fractures del vers i de la sintaxi o les suspensions de sentit són constants. És aquí on emergeix el poeta més iconoclasta, la veu que fa de la transgressió ideològica, sensorial, emocional i perceptiva el
fet més distintiu de Tots els sepulcres. Això l’apropa a experiències del caire de Georges Bataille o Antonin Artaud. Com en el poema “Immolació”, de Carn vol dir desaparicions: “Ho vols. / Sacrifici voluntari. / Els bojos et prenen / per escorxar-te a la figuera. / Vessen
llum / els membres separats. / Grotesc absolut, la bellesa”. L’excés, com a purgació del sentit comú, tensa en molts poemes la corda d’un llenguatge sempre al límit, a contracorrent de l’esperit gregari i normatiu. El resultat és la floració de la literatura del mal i de la crueltat, del mal com a deflagració de l’ordre institucional en termes morals, socials, religiosos i poètics. “La poesia –com deia André Breton–, o serà convulsiva
o no serà”. O dit amb els versos del nostre poeta: “No vares llençar la nina a l’aigua / per matar-la, sinó per veure com / surava” (“La tendresa de la matèria”).
Cal retornar, doncs, a les deus ocultes de l’ésser, a les ombres i el dolor, a tots els sepulcres que deixem escampats al llarg de la nostra vida, si volem reconèixer la llum més pregona; cal retornar, talment ens proposa Jaume C. Pons Alorda, a aquell territori on el
real i l’imaginari, el passat i el futur, deixen de percebre’s de forma contradictòria. Al bell mig d’aquesta cerimònia, com llegim en el versos que clouen Tots els sepulcres, el poeta, nou Prometeu, lluita per abolir els contraris i robar al temps i als déus de la bellesa el foc de la paraula salvadora: “Oh… poder / condensar l’eternitat / de l’ombra / en un sol vers / i romandre-hi”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.