La immensitat de Bach

JOSEP GRAU

dis_1_QR

Txema Martínez, un dels coneixedors més profunds de Shakespeare a Catalunya, admirable traductor de tots els seus sonets, després de deu anys de bussejar en l’oceà shakesperià, una nit d’estiu, mentre pensava en una conferència que havia
de fer l’endemà, en la seva soledat es va dir: “no he entès res”. M’ho explicava l’altre dia en una conversa distesa i la frase em va impressionar. “No he entès res”.
El mateix diu Steiner després de tota la vida de llegir el Dant. Les mentides de Martínez i Steiner, tan expressives, són, òbviament, els millors elogis possibles per a Shakespeare i per al Dant. Tampoc jo no he entès res de Bach, si se’m permet la vanitat. N’estic enamorat. No puc pronunciar el seu nom sense estremir-me, com deia Cernuda dels seus amants. Però no n’he entès res. Sóc radicalment ateu, però Bach m’acompanya d’una manera semblant a com Déu acompanya un creient. Tampoc un creient no entén res de Déu.

Bach intimida. Enlluerna. Aclapara. Desbordats per la grandesa de la seva música, tendim a pensar que l’home era igual de gran, però hi ha cap dubte que en Bach, com en Shakespeare, com en el Dant, la narració té molta més substància que el narrador. Els defectes de l’home salten a la vista. Era irascible. Sempre volia tenir raó. Era pilota amb les autoritats. Les virtuts del compositor, per descomptat, són molt més evidents. Tenia la ment més dotada que ha existit mai per a la creació musical. Les seves cantates queien com míssils sobre els caps dels fidels. S’ha dit que la música i el verb van compartir el paradís fins que la paraula va cometre el pecat original de la mentida. Llavors la música, incapaç de suportar la falsedat, es va allunyar de la seva germana. D’una manera bellíssima, Monteverdi, amb la creació de l’òpera, va restituir l’harmonia de l’edèn. Abans Vincenzo Galilei, pare de Galileu, ja havia considerat superada la concepció
vertical de la música renaixentista, que era perfecta per cantar a Déu però dificultava l’enteniment del text. La superposició polifònica de veus creava harmonies divines però no hauria permès el desenvolupament d’un drama intel·ligible. L’estil monòdic i horitzontal de la música moderna retornava a la paraula la claredat sense que el cant perdés expressivitat. Un pas de gegant perquè l’art de veritat demana una mica de misteri i molta claredat. Posteriorment Bach va deixar clara la primacia de la música quan es fa música –una altra cosa és quan es fa literatura. Moltes grans músiques han redimit llibrets infames i cap gran llibret ha redimit una música infame. A les òperes de Mozart no els queda res sense Mozart. Ni tan sols a les que va escriure Da Ponte. Trobar una obra mestra de la lírica que sigui dramàticament consistent és una raresa. Benedetto Marcello va ironitzar sobre la importància dels mites clàssics en el drama musical dient que ni els grecs ni els llatins havien llegit els moderns. Bach no va escriure mai una òpera, però cap compositor escènic barroc, amb la sola excepció de Händel, va igualar en dramatisme les seves passions.

El concert estrella d’aquest hivern a l’Auditori de Lleida ha estat l’Oratori de Nadal, un cicle format per sis cantates. És una música d’una alegria insuperable. Bach commou sense deixar de ser afirmatiu. Conforta sense caure en la morbidesa. Consola sense degenerar en la fal·làcia patètica. Suavitza la soledat, que d’això es parla en aquest suplement. Sabia de què parlava. Era orfe de pare i mare des dels nou anys. Va veure com morien la seva primera esposa i onze dels seus vint fills. Va tenir una relació dolorosa amb la soledat i amb la mort, i no obstant això –o precisament per això– la seva música és meravellosament confortant. Recrea d’una manera insuperada la malenconia i, alhora, contagia una alegria catàrtica. Té, sempre, una passió lúcida. Reconforta l’home que arrossega el pes de la culpa i el penediment, i ho fa a través d’una obra afirmativa que té l’antiguitat pròpia de totes les grans obres d’art: la d’avui mateix. Aquesta capacitat de consol fa incomparable la música de Bach. La grandesa del seu llegat –com la de Shakespeare, com la del Dant– arriba a l’oient d’una manera miraculosa, sense necessitat d’entendre com ni per què. Per dir-ho amb paraules de Blumenberg, després d’escoltar Bach no tens cap necessitat de saber res.

Pere Rovira, també en una conversa distesa, em va dir l’altre dia això mateix amb aquella vehemència tan seva: “Bach s’hauria d’escoltar cada matí a totes les escoles.” “Com es feia abans amb el Cara el sol.”

El 19 de desembre vam disfrutar l’Oratori de Nadal amb un Cor de Cambra de l’Auditori pletòric. Xavier Puig ha creat amb aquest cor un instrument portentós. Les sopranos no criden encara que se les posi al límit, les contralts (amb dos contratenors) i els baixos empasten amb aplom, els tenors (la veu que costa més de trobar) són convincents. Puig, format a Viena, fa el que vol amb el cor. Arrisca en les dinàmiques sense que se’n ressenti
l’afinació, ni en fortissimos ni en pianissimos, i excel·leix en la dicció, el fraseig i l’expressió. Puig ha col·locat aquest cor a dalt de tot de la formidable tradició de formacions amateurs de Catalunya, al costat, per exemple, del Madrigal o el Lieder Camera. Juntament amb el cor va destacar el tenor Francisco Fernández-Rueda, un narrador impressionant. Amb una veu poderosa de timbre bellíssim, va narrar l’acció amb gran implicació i extraordinària expressivitat. Va ser una iniciativa magnífica posar les lletres de l’oratori en gran format a l’escenari, la qual cosa permetia entendre els motius del fraseig del narrador en els recitatius, sempre molt difícils perquè no hi ha compàs. La presència dels textos també aclaria el caràcter diferent que Puig donava als corals, que poden ser avorrits si no se’ls dóna una expressió diferent en funció de la narració. Al concert del dia 19 no ho van ser mai. Van estar sensacionals les fustes: dos flautes que van
tenir poca feina i la van resoldre bé i dos oboès que van fer un treball primorós, alternant l’instrument convencional amb l’oboè d’amor (o potser era un corn anglès: era una orquestra d’instruments moderns i des de la meva butaca no podia distingir si tocaven oboè d’amor o corn anglès). Els metalls van comptar amb un primer trompeta magnífic. En els tutti l’acompanyaven dos trompetes més i en alguns moments hi va haver desajustaments (entre les trompetes i entre aquestes i la corda). Això va passar sobretot al darrer número (i no, en canvi, en el bis que de forma innecessària es va donar). La
corda va estar bé en els tutti, però li va faltar presència en les àries en què acompanya el solista. Bach vol que en aquestes àries l’orquestra esdevingui un coixí de gran  protagonisme. Penso que la Terrassa 48 va ser massa prudent. També es va quedar curt, crec, el concertino en l’ària en la qual acompanya el solista. A ell i a la corda els va faltar l’atreviment que sí que van tenir el cor i la  pletòrica narració de Fernández-Rueda. Aquest, després de fer un concert memorable, va estar, crec, massa histriònic en la seva darrera ària. Es va passar de frenada. És el problema d’interpretar Bach: es nota molt si et quedes curt o si et passes, que és, respectivament, el que els va succeir a la corda en les àries i al tenor en el seu darrer número. Va estar molt ben resolta l’ària de la soprano en què hi ha ecos d’una cantant i un oboè des de fora de l’escenari. L’oboè va tornar i la cantant (suposo que una del cor) no ho va fer, no sé per què. En els tutti a la corda li va faltar volum als baixos. Més que afegir un tercer cello, crec que els va faltar energia als dos que hi havia. La soprano, Maria Eugènia Boix, té la veu massa lleugera i va haver de vibrar en excés. A la primera part la perdies en alguns moments, no sé si per desequilibri amb l’orquestra o perquè no se sentia còmoda segons d’on venia o on anava. A la segona part va millorar, sempre afinada (això durant tot el concert). La mezzo, Lídia Vinyes, va tenir menys paper i el va resoldre bé, amb veu bella i afinada. El baríton, Josep Ramon Olivé, té un timbre extraordinari. Va estar molt bé tot el concert a excepció d’un recitatiu de la segona part, en el qual no es va trobar amb l’orquestra. Molt bé l’orgue positiu en el continu, normalment acompanyat del primer cello, al qual en alguns moments s’afegien el segon i el contrabaix. En alguns casos cellos i contrabaix van fer el continu amb pizzicato, un encert molt bell que no sé si es deu a Bach o a Puig. Amb bon criteri es van oferir només fragments de les sis cantates. Mozart, Schubert i Keith Jarrett
Si algú em demanés que triés tres músics, citaria Mozart, Schubert i Keith Jarrett. T’has deixat Bach, diria qui em coneix. No: és que si em recordo de Bach, m’oblido de tots els altres. Els supera a tots com els tigres superen els gats. Davant un d’aquells grafits deïcides que proclamen que Déu ha mort, Cioran va dir: “mentre Bach visqui,
no”.

El Cor de Cambra de l’Auditori i l’orquestra Terrassa 48 ens van recordar el 19 de desembre la meravellosa certesa que els ateus radicals estem condemnats a no tenir raó.

Clàssica
Oratori de Nadal, de J. S. Bach. Cor de Cambra de l’Auditori de
Lleida. Orquestra de Cambra Terrassa 48. Xavier Puig, director. M.
E. Boix (soprano), L. Vinyes (mezzo), F. Fernández-Rueda (tenor),
J.R. Olivé (baríton). Auditori de Lleida, 19-12-15.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.