Un llibre candorós

GEMMA CASAMAJÓ I SOLÉ

Pep Albanell
Les fantasies del nàufrag,
Editorial Bromera, 256 pàg.

Un llibre amb un niu a dintre. Així és Les fantasies del nàufrag, la darrera novel·la de Pep
Albanell publicada per Bromera: un refugi literari acollidor quan tracta del plaer de llegir i la dificultat d’escriure; i alt, molt alt, quan de la prosa en lluquen mots rics, expressions genuïnes que, malauradament, ja no sentim. L’escriptor de la Seu d’Urgell ha fet feina d’ocell: ha anat a buscar branques al passat i ha teixit a cop de bec aquesta obra que és un homenatge a totes les que va llegir de nen, a tota la literatura que va esdevenir per a ell un
niu allà dalt, un refugi on incubar la imaginació que ja hi era i l’escriptura que havia de venir.

La portada, que és una de les portes d’entrada a l’obra, és preciosa i precisa, perquè fa justícia a les paraules que amaga a l’interior. La il·lustració d’Eli M. Rufat de colors pastel, candorosa com aquest llibre que repassa la infantesa a la Seu d’Urgell d’un nen nascut a la ciutat levítica de Vic el 1945 i que, per obligacions laborals del pare, ha de canviar de poble
i de vida. Aquest nen, a qui tot li ve de nou i a qui tot li sembla hostil, es diu Josep Albanell, com el narrador protagonista i com l’autor. Això, però, no converteix el llibre en les memòries de l’escriptor sinó més aviat en les memòries d’un indret i d’una època: el primer franquisme a l’Alt Urgell, un món en què als grans se’ls tractava de vós i en què a les cases a l’hivern el dinar s’acabava sempre amb una taronja. Als que no van viure aquella època, el llibre els pot encendre llums. Als que la van viure, els encendrà memòria.

Pep Albanell, un escriptor a cavall entre la literatura infantil i la literatura per a adults, ha anat sempre amb l’alforja literària al coll. Ha escrit tota la vida i així mateix ha ensenyat a escriure fent de professor a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i recentment ha apadrinat la nova Escola d’Escriptura de Lleida. Ha publicat una setantena de llibres, una part molt important per a nens i joves sota el nom de ploma Joles Sennell i sota el gènere fantàstic que va impulsar i conrear als setanta i als vuitanta i que el convertiren en referent per a diverses generacions. La guia fantàstica o El bosc encantat són alguns dels seus primers llibres i El gallifoscam, Història d’una bala o El jardí de música i cristall, dels darrers. Per molts d’ells ha obtingut nombrosos premis com el Nacional de Literatura Infantil de les Lletres Espanyoles, el Folch i Torres, el Serra d’Or o el Lola Anglada. Sense pseudònim i per a un públic adult, Albanell, que fou fundador del col·lectiu Ofèlia Dracs, també ha escrit una obra extensa on destaquen títols com Pinyol tot salivat, Les parets de l’insomni, Ventada de morts o Xamfrà de tardor.

Les fantasies del nàufrag és una novel·la per a adults però recomanable també per als més joves, que la fruiran i hi reconeixeran pors i victòries tot i que es parli des d’un passat llunyà per a ells. En aquest sentit, Albanell escriu un llibre que és com una piscina on sempre toques de peus a terra i és per això que els joves s’hi banyaran de gust. Està protagonitzada per la seva família, una família amb tres fills, un pare perspicaç i benhumorat, una mare dolça i tranquil·la que viu de la mateixa manera que es mou per la casa: sense fer gaire soroll, i una iaia geniüda que no gasta en compliments; una família amb sensibilitat i criteri però on ningú llegeix. El narrador recorda el primer llibre que entra a casa i que el col·loquen solemnement a la llibreria com si fos un trofeu i els trofeus, ja se sap, “no es llegeixen, només s’admiren”. Qui comença i descobreix immediatament el gran plaer per la lectura és el protagonista, Josep Albanell, el fill gran, un noi solitari que primer deambula de l’escola a casa i de casa a l’escola, com un nàufrag entre dues aigües, que aviat s’adona que els llibres el devoren i l’engoleixen. Comença amb novel·les de nàufrags, com ell: amb Robinson Crusoe de Daniel Defoe o L’illa del tresor d’Stevenson. A aquests els segueix altres novel·les d’aventures, com La crida del bosc, de Jack London. I després, ja més crescut, li arribaran les novel·les de quiosc passant pels llibres escrits en català que la bibliotecària li presta no pas de la biblioteca pública sinó de la seva biblioteca personal. Aquestes, que ja són per a un noiet i no pas un nen, no tenen l’emoció de l’aventura però sí la força de la vida. Albanell reflexiona sobre els plaers que aporta la lectura de menut i de més gran i ho fa de manera clara, fluida, cabalosa, com si fos un riu. I aquest és el gran mèrit de l’obra: el cim més alt del llibre. També ho són les reflexions sobre l’escriptura en forma, en aquest cas, de consell que la bibliotecària dóna al protagonista: “Seràs un bon escriptor quan sàpigues veure on t’has equivocat, per què t’has equivocat i què has de fer per esmenar l’error. L’escriptor es fa corregint. Imaginar és molt fàcil; escriure és picar, picar, picar, feina de picapedrer; el que és difícil de veritat és corregir. […] Els escriptors que saben renunciar a una frase brillant, extraordinàriament expressiva, però que no els és útil, són els bons, creu-me”. Pep Albanell qui segurament ha sabut renunciar a una frase important és un bon escriptor i un llibre candorós, discret, senzill i ple de bons sentiments com Les fantasies del nàufrag també ho demostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.