Els últims dies de Màrius Torres

MARGARIDA PRATS

Un viure tan sensible
Set anys col·leccionant desil·lusions

Dinou dies abans de morir, el poeta va escriure al seu amic Quim Gili: “Hi ha molta gent que es fa il·lusions per al 1943. Jo no sé. Fa set anys que col·lecciono desil·lusions i em penso que m’ha quedat un plec per dins que no deixa il·lusionar-me massa.” Les desil·lusions que col·leccionava el poeta segurament estaven relacionades amb l’aterrament de les expectatives que s’havia anat fent sobre un gir positiu en la malaltia i sobre la victòria dels republicans en la guerra civil.

Segons testimonis familiars, Màrius havia ingressat al sanatori amb l’esperança de refer-se i de tornar a exercir de metge i de cronista cultural a la ciutat de Lleida, on va néixer l’any 1910 i on residia el 1935, quan va emmalaltir. Tanmateix, mai més no va poder exercir de metge ni va poder retornar a Lleida, d’on la seva família havia hagut de fugir a causa de l’avenç de les tropes franquistes. Segons el parer dels metges que el van atendre, la major part de les recaigudes estaven relacionades amb factors externs a la pròpia malaltia i relacionats amb el context històric, concretament amb la guerra civil espanyola. Així, pel setembre de 1936, va patir una profunda crisi quan el seu germà Víctor es va allistar com a voluntari per defensar la República, que va incidir negativament en el procés de recuperació iniciat a començament d’estiu. En els dos dietaris que va escriure en aquest període parla dels tres neguits que el corsecaven: la possibilitat de mort del seu germà, cinc anys més jove que ell i ple de salut, el sentiment d’inutilitat a què la malaltia el tenia sotmès i la sort de la família si guanyaven els facciosos. Des de la seva cambra, teixia conjectures més o menys optimistes, en base a la informació de la premsa i de la ràdio amb relació a les possibilitats de victòria del bàndol republicà. Si les suposicions eren positives, preveia què caldria fer per encarrilar una Catalunya destrossada materialment i moral; si eren negatives imaginava panorames desoladors per a la família, com el que escriu al Dietari per al seu germà:

“Penses què podria ser? Tu mort, tal vegada. Nosaltres, en el millor dels casos a l’exili. On? I anava repassant la vida que podríem fer a Bèlgica, a Suècia, a la URSS. Imaginava una petita caseta, en un paisatge nevat, amb fotos teves i de Catalunya, on un pare envellit i desfet escoltaria la Walkyria, on la Núria començaria a viure, on la Xita començaria a morir, i jo…jo seria en un hospital o m’hauria mort.”

El panorama de la vida real, a partir de principis de 1939, no diferia gaire del que imaginava dos anys abans: el Víctor era viu i juntament amb el pare, tia i germana, havia hagut d’emprendre camí de l’exili, a França. A causa de l’empitjorament de la malaltia, ell havia hagut de quedar-se al sanatori de Puig d’Olena.

mt1Pel setembre de 1939, quan s’havien començat a regularitzar les comunicacions epistolars, va començar la guerra europea que va esdevenir mundial. L’expansió de les potències feixistes va suposar una font de desil·lusions en el camp de les expectatives, basades en les creences familiars, sobre una evolució moral progressiva cap a una societat més justa. A més, la situació de la família a França va empitjorar quan els alemanys van envair el país. Pel maig de 1942, el seu pare li escriu que han de deixar el pis perquè Montpeller ara és “…cap d’una de les regions novament creades, cal allotjar-hi un munt de funcionaris que hi vénen…Xita i Núria dormiran a casa la Mya, Víctor i Humbert a cal Magre, on faran les menjades…Com derivarà tot això, no ho sé…”. La incertesa per la sort dels seus va tornar a incidir en el seu estat i va passar una llarga temporada allitat. El quatre de desembre de 1942, escriu al seu oncle Octavi Pereña, amb relació als seus: “Afortunadament totes les notícies són satisfactòries i tranquil·litzadores […] Cap canvi en l’administració civil i cap modificació en la vida de la gent de la casa. Jo estic segur que abans no arribi el que tots desitgem, els caldrà passar, a tots els qui viuen a França hores molt dures; cal que s’hi preparin i que ens hi preparem.”

La col·lecció de desil·lusions acumulades per Màrius Torres, entre el desembre de 1935 i el de 1942, té relació amb un trio d’adversitats: el trasbals particular i els dos conflictes bèl·lics, que li van suposar una progressió de renúncies, de separacions i d’aterraments d’ideals, i van propiciar sentiments d’enyorança, interrogants sobre la condició humana, reflectits en la seva obra poètica. Recordem títols com Molt lluny d’aquí, “Per què és trista la font…”, L’esfinx interior, “Si m’haguessis fet néixer…”.

Taules de salvació: poesia, lectures, amistats

En set anys el poeta va viure l’ensorrament del món per al qual s’havia format; la seva resposta a la desolació particular i col·lectiva, va consistir a fer seu el lema de Beethoven, que tant admirava: “Durch Leiden, Freude” (Pel dolor a la Joia).

Per dur a terme aquest trànsit va agafar-se a taules de salvació com la lectura i l’escriptura de poesies. A més, va tenir a prop la calidesa humana de persones que eren a la vora en el dia a dia, l’animaven a escriure poemes i l’ajudaven a comunicar-se amb els seus i a enviar-los paquets de roba i menjar. Aquestes persones eren el metge internista, Josep Saló, la propietària del sanatori, Maria Planas, i les germanes Mercè i Esperança Figueras. Sens dubte, l’acompanyament d’aquest grup de Puig d’Olena va ser una altra taula de salvació del poeta.

Finalment, no podem oblidar les relacions epistolars amb familiars i amics exiliats per Europa i Amèrica o residents a Catalunya, resistint l’exili interior. La lectura de la correspondència creuada entre aquests corresponsals suposava tenir finestres obertes al món exterior i, en alguns casos, com les cartes creuades amb Joan Sales, un suport molt important en la creació de la seva obra poètica.

Una de les alegries més profundes de la darrera etapa de la seva vida va ser veure’s reconegut com a poeta per intel·lectuals catalans exiliats com Carles Riba, Clementina Arderiu i Pompeu Fabra, que assistien a les lectures organitzades pel seu pare a Montpeller, l’any 1941. En una carta a Fina Blasi, el poeta mostra els motius de la seva alegria, després d’haver rebut notícies del seu pare sobre aquestes sessions:

“És cert que si els meus versos valen alguna cosa,
la meva vida no haurà estat inútil, i potser hauré
pogut servir més que si hagués estat bo i sa. I aquest
pensament és per a mi el millor dels consols –que hi
ha moments que també necessito consols.
Però, sobretot, tu saps què representa pensar que
he pogut donar una alegria als meus estimats llunyans
i a tots aquells que estimen el que jo estimo i
esperen el que jo espero?”

En una altra carta a Joaquim Gili, Màrius Torres retorna al tema del consol que li suposa la valoració de la obra i a les raons de la seva alegria, després de conèixer l’opinió de Carles Riba sobre els seus versos:

“Durant aquests sis anys he fet versos sense cap
altra intenció que la de treure’m espines que em
sentia dins. Escrivint-los, t’ho dic sincerament, no
aspirava a altra cosa, sinó a quedar-me tranquil. Bé,
per un seguit de circumstàncies, aquests versos han
estat llegits per la persona literàriament més docta
del país –tot i que visqui a l’estranger. I Carles Riba
n’ha fet uns elogis tan contundents que tallen la
respiració […] De moment vaig tenir una alegria
enorme i tan pura que ni per un moment se’m va
acudir que podia ser vanitat.[…] Veia que tots
aquests anys que tan erms em semblaven m’havien
fet donar el rendiment que era potser la millor feina
que podia fer en aquest planeta lamentable. Veia que
no era un inútil, i que potser la meva vida havia
estat de més profit per al meu país que si hagués
estat un médico práctico, més o menys militaritzat,
més o menys exiliat.”

Una mort tan secreta
Evolució de la malaltia la tardor de 1942

Després retorn del Mas Blanc, on l’havien traslladat a principis de juliol i havia estat fins a primers de novembre, la seva salut i el seu estat d’ànim havien millorat molt. A principis de desembre, escriu al seu oncle Octavi Pereña: “Estic força eixerit, tot i que la setmana passada, una injecció, segurament envasada en vidre mal preparat, em va donar un xoc bastant intens i m’ha deixat una mica baldat. Però ja està passat i en tota aquesta setmana funciono normalment…” A partir de l’incident esmentat, la seva salut va sofrir petites oscil·lacions, però ell no hi donava gaire importància, com es desprèn de les paraules escrites a Joaquim Gili dinou dies abans de la seva mort: “si no duu el verí a la cua com els escorpins, 1942 hauria estat un any bastant bon minyó, per a mi”. Tanmateix, el 1942 sí que duia el verí a la cua, com llegirem tot seguit.

Els quatre darrers dies del poeta

A partir del testimoni epistolar de l’amiga més íntima de Màrius Torres, Mercè Figueras, a la família Torres, reconstruirem els quatre darrers dies de vida del poeta. La nit de Nadal encara va llevar-se per passar una estona amb el grup d’amistats del sanatori. L’endemà va persistir l’ofec i va dir a les amistats del sanatori que havia passat molt mala nit: amb molt de fred i un angúnia terrible. El doctor Saló va prendre resolucions fortes per fer-lo reaccionar. El dia de Sant Esteve es va presentar una nova crisi, en aparença sense importància, però a la nit, el doctor Saló, veient que el cor del malalt no resistia tantes envestides, va demanar consulta dels doctors Codina i Vilalta i també va avisar alguns familiars residents a Catalunya. El doctor Codina el va tranquil·litzar del tot i el va deixar content com un nen i completament tranquil pel seu estat. Quan la Mercè li va fer una visita, després de la consulta, li va dir: “Em fa gràcia el Josep, perquè pobre noi m’estima tant que es veu que es pensava que m’havia de morir. Estigues ben tranquil·la que no en porto pas l’aire.” Va estar tranquil tot el diumenge 27, acompanyat de les amistats i d’alguns familiars. Tots sabien que no s’hi podia fer res, perquè el doctor Codina havia dit que el seu cor estava descompensat de tal manera que un segon trastorn no el podria superar. A pesar de tot, creia que amb molta cura podria viure unes setmanes, potser uns mesos.

mt2Dilluns vint-i-vuit a la nit estava força millorat i content, va fer-nos bromes a tots. Els qui l’acompanyaven van recobrar una mica de confiança, però l’endemà, dimarts vint-i-nou, Màrius va dir que no havia passat gaire bona nit, va rebutjar la morfina, perquè no volia acostumar-s’hi, i va esmorzar tranquil; confiava que es refaria dormint durant el matí. A tres quarts de deu, però, ell mateix va anunciar una nova crisi i va dir que passaria de seguida. A partir de dos quarts d’onze, els doctors Vilalta, Agelet i Saló van intentar que reaccionés el seu cos i no van aconseguir-ho. Segons explica la Mercè, “estava completament tranquil, no creia en absolut en la seva gravetat, a pesar que en tot moment
va voler saber què li feien i què li donaven. Ell mateix es va demanar el que li va semblar bé, es prenia el pols, i donava el seu parer sempre optimista. Però quan li va semblar que no es resolia prou de pressa va demanar a en Josep “que em moro?”. I en Saló no li va dir
que sí, però tampoc li ho va negar.

“–Ho admets?
–Potser sí.
–I vós, Vilalta, creieu que s’acaba això, que ja
no tinc més corda?
–Torres, estimat amic, em sembleu molt
pessimista…, però hem d’estar preparats.”

La mort de Màrius Torres

Passat el migdia del 29 de desembre, envoltat de metges, germanes infermeres que l’havien cuidat, amigues del sanatori, Màrius s’acostava a la mort. Aquesta és la crònica dels seus darrers moments, escrita per Mercè Figueras:

“Enraonava pausat i sense esforç… “El que queda,
Maria, ben senzill.” Un moment va lamentar que
fos tan llarg això i insistentment va anar demanant
l’hora que era. Seguia prenent-se el pols de tant en
tant, i va demanar un mirall per veure si trasmudava
[…] Va començar a perdre llum i va demanar “si és
que haurien tancar les persianes o es fa fosc o és que
no m’hi veig prou?”
Les seves forces minvaven tan ràpidament que ni
ell se n’adonava. Ens va mirar a tots molt fixament
i per dos cops va dir: “Pobre pare!”.
Ja no va dir res més. D’aquí cap al final van haverhi
escassament sis minuts, ni un d’agonia. Va acabarse
dolçament, com dolçament havia viscut sempre;
sense donar la més petita molèstia, sense cap queixa;
sense cap esforç. Tot ben senzillament: com si hagués
volat sense soroll, sense pressa.”

Eren les dues i deu del vint-i-nou de desembre. El seu traspàs va ser com el de quarteta del sonet El Temple de la Mort, escrit el 1939:

“Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
cara a la sola llum, a l’esplendor aeri,
alegre, lliure, net com el vol d’un ocell,
travessant l’arc més alt a frec de capitell.”

El mateix migdia del 29 de desembre, Maria Planas va fer passar un home per la frontera perquè informés de la mort del poeta el doctor Ribas Soberano, resident a Osseja. Des d’allí, una infermera de la Creu Roja internacional va dur la notícia a la llar dels Torres a Montpeller. En les seves memòries, el seu germà Víctor recorda així aquell fet: “La trista nova de la seva mort ens arribà una nit gèlida de desembre per conducte del doctor Ribas Soberano, que continuava domiciliat a la Cerdanya francesa i que rebia informacions regulars del sanatori.”

mt3

Va ser amortallat per dues amigues del sanatori. Maria Planas i Mercè Figueras, amb un llençol de la llar de Lleida, perquè la Mercè va voler que portés una cosa ben seva, potser una de les últimes restes d’aquella casa que ell havia estimat tant. A la tarda la cambra s’omple de flors: rams de nadales, de camèlies, de jacints, de roses –roges, blanques i de color de rosa– i de violetes. L’endemà, les seves despulles són enterrades al nínxol 54 del cementiri de Sant Quirze de Safaja, on encara resten.

El proper dimarts, vint-i-nou de desembre, farà setanta-tres anys que va morir Màrius Torres. Convido els lectors a llegir l’obra d’aquest poeta; si s’endinsen en la seva poesia, on estètica i ètica van acordades, gaudiran d’uns poemes que ens desvetllen allò que abans no era visible i trobaran, entre versos alats impregnats de música, una companyia reconfortant, un far en la boira en el viatge cap a Ítaca.

____________

m_prats

DOCTORA EN FILOLOGIA CATALANA
Professora titular d’universitat del
departament de Didàctica de la Llengua i
la Literatura de la Universitat de
Barcelona però, sobretot, enamorada de
l’obra poètica de Màrius Torres que no
només ha estudiat a fons, sinó que ha
divulgat a bastament. La literatura i la
poesia infantil són altres de les seves25
grans passions.

____________

Dibuixos fets pel mateix Màrius
Torres, recollits a Màrius Torres.
Reculls de poemes 1927-1936 (Pagès
Editors-Aula Màrius Torres)

____________

Fonts consultades
Prats, Margarida (2008) Màrius Torres. Del poeta al lector.
Lleida: Pagès editors.
Torres, Víctor (1994) Memòries polítiques i familiars.
Lleida: Pagès editors
Totes les cartes citades a l’article es poden consultar a la
Biblioteca Virtual Màrius Torres http://marius.udl.cat/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.