Serrabona i altres poemes

Serrabona

Encimbellat damunt la vall,
delerós del fi cristall del cel,
alçat des de la set de llum,
estès com una pell de pedra al Sol,
refugi contra el vent inhòspit
que crema les parets de l’aire,
sota del campanar massís,
el claustre i la tribuna
–marbre rosa i lloses de pissarra–
recorden les mirades, les petjades
d’aquells qui hi van imaginar l’etern
des de l’efímer,
que hi van llegir i escriure
paraules que anhelaven transcendir-los.
Als capitells habiten
–un mestre va esculpir-los–
àngels, símbols bíblics,
pètals, animals fantàstics,
un món de mites i malsons,
de cossos impossibles
i llegendes llunyanes,
la temença de Déu.
Els retrobem avui des de l’enigma,
des del mateix espant i la mateixa joia.
Com aleshores,
bevem a glops de nit
la veu dels astres.

Gàbia
Per a Faust Campamà
S’entreteixeixen forma i gest
entre les mans de l’aire:
gàbia, teranyina, xarxa.
El temps que som
i el mar dels horitzons
on ens convoca el somni.
La llum penetra
entre les reixes trenades
que ens encerclen,
i es decanta.
Se’n projecten les ombres,
que s’inclinen
fi ns que,
encavalcant-se,
esquinçant els seus perfi ls precisos,
se superposen
i es confonen,
com les nostres vides.
Illes recloses,
en transgredim els límits,
les fronteres;
n’enderroquem
tenaços
murs que ens hi empresonen;
hi fem estrips,
esvorancs
perquè els travessin,
ni que sigui per un instant fugaç,
rostres,
llavis,
cossos que s’anhelen.
La pedra cau al riu,
la nit s’adorm als arbres
i en la nuesa del silenci
som.

Panteó
Hi escriu tenaç el mar un nom,
que és un fragment del seu.
Darreres les parets
que l’en separen
se’n sent l’alè
al cementiri clos,
on ja fa temps
que no hi arriba
cap silenci nou.
Hi viuen ombres,
només aquesta quietud d’absència
mentre l’herba s’estira
cercant estels o un blau
que ateny
en el seu somni.
Hi passa algú;
s’atura davant d’un nínxol blanc;
en llegeix la inscripció,
n’irromp la veu dins d’aquests murs
perquè l’oblit per un moment s’esquinci.
La llum teixeix a l’aire
una claror en cristalls de transparència,
projecta solituds a les rajoles.
Abandonada mort,
la barca del destí naufraga
damunt la sorra
d’albades i crepuscles
succeint-se
perquè als ulls cremi
la llàgrima del temps.
S’inclina el dia,
travessa la porta mig oberta,
reposa en el teatre dels records.

Beirut
Per a en Charif, en Jad, la
Nadine, la Maya, la Jacky,
la Carole,…, perquè els sento
sempre a prop

Dalt de l’avió
s’encreuen les mirades,
cercant als ulls
les llàgrimes del temps,
rastres de somnis,
cicatrius d’absències.
Travessem horitzons
entre rostres fatigats
de cabells grisos,
ninetes fosques,
dits eixuts
i una barba breu,
que semblen existir
dins un record
que anhela il·luminar-se de present
quan els seus peus
–arrels que sagnen–
reescriguin antics passos.
Memòria de la terra,
des d’una dignitat antiga,
des del silenci de sorra del passat
m’acullen veus cordials que es tornen meves,
gestos d’un món que no em pertany
i que se’m torna propi.
Sota l’ombra imposant de les muntanyes,
la vida és de claror i fugaç entre els carrers,
les pedres ploren i els arbres tenaços s’hi obren pas;
crida la llum tots els seus noms de seda, fang i foc.
M’aboco a la pell de les paraules,
a unes mans que anuncien albades
que encara han d’arribar,
joia tenaç contra tant d’odi inútil.
Arreu el verd cristall de l’aigua,
el mar com una pàtria oberta;
com l’aire,
inajornable.

___________________

carles_duarte

Carles Duarte
Barcelona, 1959
Filòleg, poeta, activista cultural,
president del Consell de les Arts i
la Cultura, autor d’una àmplia obra
poètica, ha cedit aquests quatre
poemes inèdits a DIS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.