A ritme de swing

ANA CASTANY

Diumenge. Migdia. El sol de l’estiuet de Sant Martí escalfa la pell i l’ànima.

El cotxe enfila l’avinguda de Blondel cap amunt, en direcció al pont vell.

Ell està una mica emmurriat. Pensa que ja fa gairebé un mes i mig que no va amb els del Centre Excursionista pel coi de ballar i, a més a més, se sent incòmode embotit en aquesta disfressa. Els tirants li tiben massa i, el botó de l’armilla, se li clava al melic.

Ella, asseguda a la seva vora, fa la darrera repassada als llavis a través del mirallet del retrovisor. Se’ls repinta amb un vermell cridaner. Mira el rellotge.

–Tranquil·la, anem bé –li diu ell, mirant-se-la de reüll.

–I si em pares aquí mateix i tu vas a aparcar?

S’estan apropant al pont vell. El semàfor es posa vermell i ella, d’una revolada, pren la bossa, obre la porta i baixa.

–Ja faràs cap –diu abans de tancar la porta.

Ell no diu res. Mira com travessa pel davant dels cotxes amb un caminar que se li fa estrany, forçat pels talons que li fan remenar el cul. Desapareix sota l’arcada d’Indíbil i Mandoni. Prem el volant i espera que el semàfor canviï de color. Trenca cap a l’avinguda del Segre pensant que potser allí li serà més fàcil trobar un forat per deixar el cotxe. Ara l’amoïna anar pel carrer vestit així.

Ella camina pinxa. Creua la plaça de Sant Joan directa a la terrassa del Marraco. Ja hi ha gent estarrufada com sargantanes. Veu dues parelles del grup. Amagant panxa, se n’hi va. Està nerviosa però a la vegada se sent contenta. Durant la setmana, havent sopat, seia a la butaca i prenia el fil i l’agulla per deixar el vestit a punt. Se l’ha eixamplat i s’ha apujat la vora deixant-la gairebé a un pam per damunt dels genolls. És de color vi. Les mitges i les sabates són negres. Fa patxoca. I ho sap.

Intercanvien petons a la galta i caminen esquivant taules i gent fins a arribar al bell mig d’una improvisada pista de ball, davant les escales de l’església de Sant Joan.

Els de l’orquestra proven els instruments i assagen amb les partitures.

Ella mira cap a tot arreu mentre xerra amb les altres dones de la seva edat. Les taules s’han omplert; no queda ni una cadira buida i alguns seuen als graons de les botigues que hi ha al voltant.

El bateria es cala el barret negre i, després d’uns tocs enèrgics, agafa el micròfon.

– L’orquestra Pixie & Dixie Band us dóna la benvinguda a aquesta trobada dels anys vint. En aquest magnífic dia assolellat, esperem que gaudiu dels sons i us animeu a ballar. Comencem amb un somriure.

When you’re smiling…

Ella continua mirant cap a tot arreu. Sent un copet a l’espatlla i es tomba.

–He hagut d’aparcar prop de l’estació –esbufega.

Ella arruga el nas i es deixa portar fins a la pista de ball. Són els primers a llançar-s’hi. Ballen una mica encarcarats però han sigut valents de trencar el gel. A poc a poc es van deixant anar mentre segueixen els passos. D’altres, també s’animen. Es va omplint la pista de balladors a ritme del swing, comptant i marcant els passos i fent volar els serrells dels vestits.

Ell balla amb l’armilla descordada. Li surt la panxa però se sent més a gust així. Balla de manera disciplinada, calculada. Més pendent de comptar que de gaudir. Ha canviat de parella. Ara condueix una jove vestida amb una faldilleta curta dixie que fa volar amb gràcia.

Ella ni tan sols se’ls mira. Té la vista perduda entre les taules i la gent mentre els altres ballen Lullaby for Birdland. Agafa el mòbil i clica a veure si hi ha un nou missatge.

El ritme s’alenteix amb In sentimental Mood. La torna a treure a ballar. Ell se concentra amb els passos; ella ha perdut el somriure.

Va transcorrent el temps entre melodies, patates braves, escopinyes, coca-coles i cervesa. Converses, mirades i mandra. Desig que aquest benestar s’allargui.

Torna a revisar el mòbil, mig amagada, entre les taules i la gent. Se li corruguen les celles i torç els llavis cap avall. Ara pensa que no calien tants esforços per arreglar-se. Una grisor, aliena al sol que llueix avui, la comença a envair i abaixa el cap dissimulant. El marit no s’adona de res.

Mentrestant, la trompeta deixa anar les notes de La vie en rose.

De sobte, ella es gira i el veu allí. Ha sentit la seva presència. Ensopega amb els seus ulls. Pateix una mescla de neguit i temor. Sap que avui l’hi dirà, sap que els va veure i per això l’ha fet venir.

Ell l’agafa per la cintura i la condueix fins a la pista. Es barregen entre les altres parelles.

Hold me close and hold me fast…

Una tremolor s’estén per tot el seu cos quan alça el cap i, mirant-lo, lluita per deixar anar les paraules que li cremen a la gola nascudes del recel i la sospita.

–Des de quan? –mentre una llàgrima li roda avall esborrant-li part del maquillatge.

Ell respira a fons i després, amb la mirada, busca entre la gent. Descobreix el marit en una cantonada, plantat, mirant-los a tots dos sorprès i estranyat de veure’ls ballar junts. Es decideix a avançar lentament cap a ells i s’atura davant seu. Els mira i sap que ha arribat el moment. Mira la dona amb la tristor de saber que li ha fallat. I el mira a ell, l’amic i  l’amor de la seva vida, sentint-se finalment alliberat de tot el que ha callat durant tant de temps.

Tots tres, quiets, enmig de les parelles que es mouen al ritme del swing. Ella deixa anar les llàgrimes. Ara ho entén tot.

– L’estimo. M’estima…

This is la vie en rose...

__________________

ana_castany

Ana Castany
LLEIDA
Llicenciada en Filologia Hispànica, va
ser professora de Secundària. Alumna
de l’Escola d’Escriptura de Lleida

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.