Com les llebres, el rèptil i les flors

XAVIER MACIÀ

Buscar la paraula justa arran de sentiment, com un rèptil arran de terra. I convertir-la en esclat. Això és el que fa Xavier Macià a Obre les mans, un llibre amb els dits banyats de llum que no només obre les mans al lector sinó que les allarga, s’hi dóna totalment i ho dóna tot: dóna fe de la vida, dóna nom a l’oblit i dóna peu que el lector s’emocioni. I ho fa sense donar-se-les, ni donar-se pressa; al contrari, l’autor ha donat temps a l’escriptura segurament dormint amb els ulls oberts, segurament dormint amb l’orella dreta, com les llebres.

La seva poesia coincideix amb el que diuen que és la seva persona: franca, bona, discreta i honrada. I així, llegint-lo s’acompleix allò que els seus poemes també insinuen: “el cant humil del vers/de cop es torna clar”.

Nascut a Tremp l’any 1961, el poeta Xavier Macià també ha estat mestre de molts (Jo el vaig tenir de profe! Jo també! Ostres, feia unes grans classes! Vaig aprendre molt!), així com el gran curador de l’Obra poètica completa de Joan Vinyoli. Comença a publicar versos després dels 40 i tots li valen premis de reconeixement. Primer, Del cel i la terra amb què guanya el Premi de Sant Celoni; després, L’àncora i l’instant, que li val el Joan Teixidor; tot seguit, Matèria elemental, guardonat amb el Maria Mercè Marçal, i ara amb aquest llibre li arriba el prestigiós Ausiàs March.

“La poesia és un dels recursos més seriosos per fer front a la intempèrie moral”. Ho ha dit Joan Margarit moltes vegades. I encara més: “Circumstàncies que sense la poesia m’haurien debilitat, amb la poesia m’han enfortit”. Segurament el mateix pot subscriure Xavier Macià, qui explica que Obre les mans neix d’una profunda crisi existencial i en aquest sentit el llibre s’ocupa dels forats on cau i com en surt. Forats que, d’altra banda, són els de tots: on ensopegues i et precipites quan res ja no té sentit, quan et desenamores, quan els teus es moren, quan no saps qui ets, quan hi ha buidor i mentida. I d’altra banda, les sortides d’aquests forats (“Desert de tot, ¿on és el caminal/ que em menarà a la llum i a l’escalfor?”) també es corresponen amb les que tothom ha buscat i escalat, esgarrapant la terra, alguna vegada.

Els fragments que encapçalen el llibre són preciosos i precisos com a capçal d’aquest llit poètic. D’Eduard Sanahuja en tria tres indispensables versos: “De la tardor ho sé tot/: és una mort que he d’amar/despullat entre els arbres”. De Céline, aquest fragment tan clarivident de Viatge al fons de la nit: “La gran fatiga de l’existència potser no és, de fet, sinó aquesta feinada que tens de romandre raonable vint anys, quaranta o més, per no ser simplement, profundament, tu mateix.” I aquestes paraules d’altri marquen el to d’un llibre format per quatre parts (Fi de trajecte, La mà del pare, Despullat entre els arbres, i Les tombes de Saladar) que són compactes temàticament i rítmicament i que combinen versos regulars (“i canto en vers rimat i trencadís/l’amarg destí que em lleva seny i vida”), amb versos blancs i versos lliures. La majoria, curts i amb un bon tall.

I així, el ritme de la poesia d’Obre les mans s’aconsegueix a voltes a través de la rima, a voltes a través de la repetició de sons, d’estructures i d’accents. I les imatges, senzilles i alhora sorprenents i reveladores, estan trufades de vida i de natura —la terra d’argelaga i bruc, el laberint de molsa, l’aigua que es torna verd gripau— que esclata en la ment del lector amb la mateixa bellesa i silenci amb què esclaten les flors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.