Contra la vida heroica

Emili Bayo i Juan

 

Quan el Marc Tramós entra al bar Les Torres tem que alguna de les crosses li rellisqui sobre el terra emmoquetat de serradures humides, clofolles de cacauets, tovallons de paper greixosos, escuradents bruts i matèries en descomposició. Amb tot, el que li prova com un cop de puny a la cara és l’olor, d’una ranciesa amb triennis. Tot fent equilibris, avança fins a una taula on el sotsinspector Torredelplà llegeix El Mundo Deportivo alhora que ataca un plat de calamars d’una negror equivalent als seus pensaments.

–Ei, Torredelscollons, només una rata dinaria a gust en una claveguera com aquesta –comenta mentre intenta coordinar el moviment de les crosses, la cadira i la cama enguixada. L’altre no fa cap intenció d’ajudar-lo, però fa una ullada al voltant intentant descobrir què veu de dolent el seu amic en les parets llardoses, la musiqueta de la màquina escurabutxaques, el borratxo de la barra, la telesèrie sud-americana i la cambrera de cul impossible.

–Això està de puta mare, noi. Com a mínim és un espai que comprenc. Quan surto pel barri i veig les noies que ensenyen el tanga i amb els pantalons esquinçats i els nois que ni se les miren perquè teclegen als mòbils vés a saber quins missatges importants, jo tinc la sensació d’haver-me equivocat de planeta.

–Jo no posaria els peus en aquest corral si no em calgués la teva saviesa.

–No compro res –adverteix mentre una gota negra se li despenja de la comissura dels llavis i li dibuixa una línia macabra fins al coll.

–He de tancar l’empresa de serveis lingüístics. Amb això de la crisi, ja ni els polítics contracten escriptors negres. Com que els electors demanen transparència, suposo que han decidit deixar d’amagar la seva estupidesa. Per això he pensat a escriure una novel·la.

Torredelplà atura l’exercici mastegador per mirar el jove directament als ulls. Hi veu que no fa broma.

–¿No et canses de tenir idees brillants?

–I tu seràs un dels protagonistes.

La mandíbula se li despenja un centímetre i deixa entreveure la negritud de l’ànima.

–El teu cervell acabarà en un pot amb formol. A l’etiqueta algú escriurà: “Estupidesa en estat pur”.

–Serà una novel·la de lladres i serenos. Una història senzilla, res d’assassins en sèrie ni de robatoris d’alta volada, només realitat amb una dosi d’humor. I per això m’he preguntat quins policies conec… i tu ets l’única resposta. Necessito que m’expliquis les millors aventures de la teva feina.

–¿Aventures? Si vols pel·lícules ves al cinema, noi. La vida d’un policia és avorrida en un vuitanta per cent. L’altre quinze per cent és una puta merda.

–Encara et falta un cinc per cent.

–Seràs cabró! No voldràs que em perdi l’estoneta del cafè?

–A la comissaria deuen estar encantats amb el teu optimisme. Parla’m d’aquella bala que vas voler aturar amb la mà…

–Pecats de joventut…

–Tothom té una joventut més o menys heroica.

–Quan som joves ens veiem com a protagonistes d’una història vibrant i plena d’emocions. Després la vida et fa funcionari i t’asseu en una taula a estampar un segell en documents oficials. Si com a mínim m’hagués donat per les drogues o la delinqüència…

–Enveges els xoriços que has empaitat?

–Per descomptat! Pertanyo a una generació de frustrats professionals. La del postfranquisme va ser una generació fruit de l’abundància, plena d’universitaris disposats a canviar el món. I ja veus què hem aconseguit: la pitjor crisi del planeta després que un meteorit acabés amb els dinosaures. Ho vam tenir tan fàcil que ni tan sols vam aprendre a revoltar-nos contra res. Vaig ser un bon estudiant, un bon fill i un bon policia fins que els ous em van esclatar. Quina mena d’acció èpica i digna de record vols que t’expliqui? Com vaig aconseguir que no li prenguessin la bossa a una velleta que sortia de missa? Com vaig detenir un manifestant que protestava contra l’escalfament del planeta? Les novel·les menteixen, amic, perquè la gent no vol llegir que la vida és una merda.

–Collons, Torredelpà! Si t’escolto parlar deu minuts més acabaré tallant-me les venes.

–¿Què esperaves?

–No sé, alguna aventureta…

–Tu tenies un negoci d’escriure textos per a curts de gambals que volien lluir. Potser et mories de gust cada dia quan obries la porta de l’oficina?

–Home, morir-me de gust…? Un dia em van encarregar que escrivís un epitafi. Va ser un bon encàrrec. Els vaig proposar quatre i em van comprar el menys literari: «No tardeu, que fa fred».

–Si vols escriure una aventura, parla del que ens va passar a tu i a mi… Explica com vam deixar que unes noies ens prenguessin una bossa plena de diners.

–No quedarem gaire bé. Semblarem un parell de perdedors.

–Totes les vides acaben amb una derrota. Com a mínim la nostra història pot servir perquè algú s’adoni de l’estupidesa de perdre el cul i la dignitat darrere d’uns quants feixos de bitllets.

–Potser ho faré.

–Parlant de diners –diu el policia mentre el tovalló de paper que es passa pels llavis li estén la taca negra per la cara–, hauries de pagar-me aquest plat de calamars. No sé on collons m’he oblidat la cartera.

–Puta pasta! –s’exclama el Marc mentre treu la cartera i deixa un bitllet sobre la taula.

–Mira, ja tens el títol.

_____________________

emili_bayo

 

 

 

 

 

 

Emili Bayo i Juan
Lleida, 1960
Autor entre altres de Tot el que et vull dir i
Puta Pasta (La Magrana, 2015), premi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.