El sabor de la vida

LORENZO PLANA

La història d’un antiheroi o el fracàs de l’American Dream

E.L. Doctorow

El cerebro de Andrew. Editorial Miscelánea, 174 pàg.

 

Aquesta és la història d’un home i el procés del seu fracàs. Assistim a la caiguda en desgràcia d’un professor de neurociència ja bregat i la seva manca d’autoestima. Ultra això, anirà perfilant-se com un antiheroi dins el marc d’una societat americana que aquí pot anar des de la seva xicota, esportista brillant i respectuosa alumna, fins a les més altes instàncies de la classe política del seu país. De vegades, fins i tot imaginem que Andrew pot sortir-se’n sa i estalvi gràcies a algun cable salvador del seu sorprenent i heterogeni destí. Però veiem de seguida que el seu serà el més truculent dels naufragis. La seva figura entrellaça el mite de l’Amèrica idílica estil Tom Sawyer amb la més absoluta degradació social a les altes esferes dirigents. Un fet que ens desassosega per la general i desconcertant indiferència davant la realitat veritable. Tots som una mica el gran simulador que amaga Andrew. Serà a través del seu psiquiatre, i amb ell tot un seguit de converses hilarants que ens recorden els millors moments d’El lamento de Portnoy, que qualsevol bri de confiança amb l’American dream quedarà defenestrat de soca-rel. La petjada que deixa és indeleble. Quina capacitat la de Doctorow a l’hora de contar i aprofundir, amb exquisida lleugeresa, la misèria humana! Ni tan sols la mort de la seva filla dóna peu a una reacció del nostre protagonista. Perquè és el lliure albir allò que aquí es qüestiona, amb incursions en la pròpia disciplina científica del sofridor. I tot segueix igual. Però sobrevola una sorpresa: el sabor de la vida no és radicalment amarg, ja que, com més properes són les coses, més estimem la llunyania. La precisió del fracàs queda així encabida en la tragicomèdia. Ser capaç de perpetrar aquest crim contra el nostre Andrew, delata una capacitat enorme de Doctorow a l’hora de trobar un possible substrat social sota el trist teatre de la caiguda determinista. Tots qüestionem aquí la bondat de la condició humana; però el torrent còmic mitjançant el qual l’autor ho explica tot, dibuixa irremeiablement un somriure.

Pot ser tan negre el ventall dels horrors? Aquí rau el veritable missatge del llibre. Com deia aquella cançó de Genesis, You get to get in to get out. Has de conèixer la desgràcia per dins per a poder sortir-ne. I la mateixa víctima sembla somriure. Tot i la seva tendresa, aquest llibre interioritza una miserable medul·la: si et toca un aiguat de dolor, t’ha tocat; i punt. Això no obstant, aquest sabor de la vida és la prova que l’última cosa que es perd, efectivament, és l’esperança. La literatura sura: intuïm emocionats que malgrat l’obvietat del dolor, distanciant-nos, l’humor ens invita a l’alquímia. Ningú oblidarà doncs les sabates cridaneres d’un president dels Estats Units. I, molt més encara, si en la novel·la aquest apareix com l’amic de joventut del malaurat Andrew. El veritable distanciament és la pietat. Heus aquí aquesta sàtira a tall d’exemple. A El cerebro de Andrew no triomfa ningú, pero una blava penombra ens dóna conhort. Aprenem l’hegemonia d’un bon relat, perquè –ho sabem– la realitat acostuma a decepcionar i decepcionar-nos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.