La llum d’aquells dies. Les memòries d’un temps on “el món era el barri, i el barri era el món”

JAUME PONT

Josep Miquel Sobrer

La Llum d’aquells dies. Del Poblenou al Pacífic (1944-1967)

Universitat de Barcelona Ed. (Amb la col.laboració d’Indiana University i North American Catalan Society), 243 pàg.

 

De Josep Miquel Sobrer (Barcelona, 1944-Bloomington, 2015) recordàvem el tremp contrastat de la seva prosa en obres com El llibre dels oracles (1988) i el divertidíssim contradiccionari Desfer les Amèriques (2006). Ara, complert fa molts pocs dies l’any de la seva mort, ens arriba La llum d’aquells dies, primera part de les seves memòries.

El llibre abasta un periple autobiogràfic (1944-1967) que ens duu de la infància de Sobrer al barri del Poblenou al seu viatge als USA el 1967, on encetaria una llarga vida com a professor de català i hispàniques –fou director de la North American Catalan Society i coeditor de la Catalan Review– que el duria de la universitat d’Oregon a la d’Indiana. En aquests vint-i-tres anys, La llum d’aquells dies posa en clar tota una trajectòria vital curulla de ressonàncies existencials, històriques i socioculturals amb la ciutat de Barcelona com a teatre: la família, la pastisseria dels pares i el barri del Poblenou, el col·legi de La Salle Condal –“Domine, non sum dignus”–, la Universitat –els retrats dels seus amics (Francesc Parcerisas, Carles Miralles, Guillermina Motta…) o d’un bon grapat de professors (Antoni Comas, Antoni Vilanova, José Manuel Blecua, Antoni M. Badia Margarit, Martí de Riquer…) traspuen emoció i humanitat a dojo–, el servei militar, els estius a Sitges i els primers amors, etc. No hi ha cap mena de dubte que en la descripció de la seva família i del seu barri, l’autor aconsegueix un retrat magnífic de la menestralia protoburgesa catalana dels anys 50-60.  Alguns moments d’aquests morceaux de vie resulten memorables. Com aquell en què Sobrer, a les portes de l’adolescència, descobreix una tarda voluptuosa d’estiu –en una escena digna del Fellini d’Amarcord– la figura de la carnissera del barri: “Des del meu amagatall vaig veure com la senyora Carmeta (al barri totes les Carmes eren Carmetes), aquella tarda de poca venda, s’abaixava el pitet del davantal i, curosament, com s’escau a dama tan endreçada, s’apujava els sostenidors, i per refrescar-se, reposava els pits nus de marbre implecable del taulell de vendre”.

Mitjançant una prosa realista cisellada i precisa, que beu alhora de la sornegueria de Pla i la força plàstica de Rodoreda, el que ens arriba és el quadre d’una vida –la de l’autor– encastada en moltes altres vides. Un retrat existencial i social, en definitiva, que vol ser la memòria d’un temps, d’una gent i d’un país: d’un temps on “el món era el barri, i el barri era el món”. No s’enganyarà qui vegi aquí la crònica i la intrahistòria de tota una generació, la nascuda en la immediata postguerra. Res més lluny, però, que La llum d’aquells dies del dibuix d’un panorama històric i costumista des dels ulls de l’exili. Com és ben sabut, la mirada costumista contempla el món en la seva immobilitat, de tal manera que temps i espai esdevenen només referents estàtics i sense cap problemàtica. Pel contrari, la memòria de Sobrer se’ns presenta sempre carregada d’una condició crítica i autocrítica irreductible gràcies al do de la ironia i l’humor, els quals, com a fervents aliats de l’escepticisme, es converteixen en les eines més preuades d’un treball de desconstrucció que posa al descobert les grandeses i misèries de la Barcelona dels anys 50-60. Com escriu Francesc Parcerisas en el seu pròleg a La llum d’aquells dies, “ara, per sort, els lectors descobriran en aquestes pàgines una època i un personatge que no és fàcil d’oblidar; i la literatura catalana s’haurà d’afanyar a afegir el nom de Josep Miquel Sobrer al dels millors prosistes que hem tingut a l’últim terç del segle XX i a l’entrada del XXI”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.