Montraveta: quan el crim el comet… la terra

LLUÍS CAELLES

Vint-i-set d’octubre de 1989: dos taladors de pins apareixen morts a trets a la finca Montraveta, a Llobera del Solsonès. La informació arriba a mitja tarda a la redacció del diari i, immediament, rep atenció preferent. Les morts violentes són una excepció. Notícia de primer ordre.

Una estona més tard, el corresponsal de la zona, el Joan Castro, afegeix les primeres dades des de Solsona. No hi ha testimonis, però hi ha un sospitós. I afegeix el que converteix “un” crim en “el” crim: el suposat autor ja havia mort a trets un altre explotador forestal 16 anys abans. A la mateixa zona. I, probablement, amb el mateix mòbil. El cas fa un salt, creix en densitat i la història –el motor de la nostra feina– agafa un nervi elèctric.

La cronologia d’urgència que aquell mateix vespre teníem damunt la taula era la següent: 1973, Vicenç Mosella, un pagès de 45 anys amb un ferotge arrelament al bosc de la família, transmès de generació en generació, mata a trets Julià Tarrés, empresari silvícola. Passa un any –un any!– amagat al bosc, abans no el captura la Guàrdia Civil, és jutjat, declarat alienat mental i ingressat al psiquiàtric de Carabanchel. S’hi està 13 anys. Surt “curat” i quan encara no han passat dos mesos, sembla que ja ha calcat el crim primigeni: Ha tornat al “lloc dels fets”, ha engegat un parell de trets a dos llenyataires, i ha fugit de nou cap al bosc que el va protegir l’altra vegada.
Per què?

Hi ha crims que neixen i creixen en un instant; fills del “trastorn mental transitori” que els advocats branden a la sala de vistes. Són l’esclat imprevist d’un univers aparentment en equilibri, ni que sigui precari. Emoció roent. Pulsió atàvica. N’hi ha uns altres concebuts en la foscor de la ràbia, macerats pel malestar, arrodonits per l’obsessió. Crims comesos mil vegades; mil nits, mil dies, abans del dia del crim. El de Llobera del Solsonès, aparentment, tenia trets de fet madurat i de llampec momentani. Un curtcircuit en una xarxa feta malbé pel temps.

Però la veritat era que dels fets del dia sabíem poca cosa. No hi havia testimonis, només dos cadàvers amb trets d’escopeta. I un fet: Vicenç Mosella havia tornat a Llobera després d’anys tancat. El passat, però, ens havia arribat embolicat en el llenguatge pretensiós i recargolat de la sentència judicial de feia 16 anys. I el passat de Mosella era molt més revelador que el present. Només calia decodificar el barroc forense dels magistrats per entreveure-hi la seva vida.

Han passat molts anys, els records s’esvaneixen i costa recompondre aquells dies de seguiment del crim de Llobera. Però l’esforç de fer-ho m’ha retornat una vívida sensació: l’esforç i el plaer d’extraure i recompondre una història espigolant antecedentes de hecho, hechos probados, diligencias… Un art que vaig gaudir des del primer dia que vaig aterrar a la redacció del diari, amb 19 anys i uns ulls oberts com taronges. Al meu davant, de cara a la paret, s’hi asseia el Josep Maria Sanuy, periodista de Sucesos. El veia d’esquena, però el sentia parlar per telèfon i seguia també la lectura en veu alta, entusiasta i comentada de les sentències que remenava. Com més s’apropava al moll de l’os de la història més se li aflautava la veu. Quan la seva conversa es convertia en una refilada, la història en majúscules ja era damunt la taula. Llavors no ho sabia, però en aquell racó de la redacció, el Josep Maria Sanuy, oficiant d’esquena com un mossèn preconciliar, hi impartia un màster de periodisme. Buscar la història! Desxifrar el que els jutges havien encriptat, tibar els fils bons del cabdell i recuperar la passió diluïda en el relat legal. I la vella sentència que va dur Vicenç Mosella al psiquiàtric retratava un home sense educació, incapaç d’entendre i assumir la vida social i una de les seves pedres de toc, els contractes. Un home orc, malfiat i mesquí. L’hereu que no va tolerar la divisió entre els germans de la finca familiar, Montraveta: cent trenta hectàrees de pineda i una masia. La terra. Quan el germà petit va vendre els seus bocins a un negociant de fusta que no es va plegar a les seves demandes, Mosella li va engegar un tret i es va amagar al bosc. Pels magistrats, però, aquell pagès feréstec, ignorant i inadaptat havia actuat en un indubtable estat d’alienació mental. Eximent complet. Era boig i havia d’anar al psiquiàtric.

Però més enllà de la veritat jurídica establerta pel tribunal, el vigor i la passió de la història sobreeixien de la sentència i ens assaltaven a cada moviment que fèiem des de la redacció per seguir el nou crim.

Montraveta no era només el nom de la finca. Era el nom de Mosella. No el Mosella de Montraveta o de cal Montraveta. Montraveta. La terra havia colonitzat l’home. La seva bogeria, manifestada el 1973 i aquell 1989, tenia una lògica arrelada al fons de la seva natura. La terra era el recer de la família des de la nit dels temps. No es podia esmicolar. L’hereu la rebia en morir l’hereu i l’entregava a l’hereu en morir l’hereu. La terra era la vida. Preservar-la estava per damunt de qualsevol llei. I es defensava per tots els mitjans. El Montraveta només havia fet el que havia de fer. Dues vegades. Tot això no ens ho inventàvem. Ens ho van explicar per telèfon coneguts del fugitiu, a qui trucàvem pentinant la guia telefònica. I també a Llobera i a Solsona, en les escapades que hi vam fer per seguir el setge a Mosella, emboscat a Montraveta.

Desenes de guàrdies civils van rastrejar el bosc. El corresponsal del diari, el Joan Castro, es va enganxar als dispositius. I nosaltres, des de Lleida, hi vam pujar un parell de vegades amb el Lleonard Delshams, un fotògraf d’aquells que t’escriuen mitja crònica amb la càmera. No vam caçar la captura del Montraveta perquè no el van atrapar. A l’Hostal Nou, el restaurant on Mosella va matar Julià Tarrés, el 1973, el retrat del Montraveta tenia clarobscurs. No era un assassí, però tampoc era un boig. Recordo espurnes de fascinació en algunes mirades. Feia 16 anys el van voler enganyar, ens van dir, i ell ho va resoldre com es resolen les grans cuites. I, de nou, ferit pel sentiment d’engany (la seva Montraveta es va vendre per cobrir la responsabilitat civil del primer crim) va tornar a matar. En aquest cas dos llenyataires, José Utrero i Antoni Massana. Es reien d’ell, deien a l’Hostal Nou. I afegien els vilatans: si s’ha amagat al bosc, no el trobaran ni amb mil guàrdies civils.

No el van trobar. Els agents van dessistir i van deixar sol Mosella a Montraveta. També al diari va baixar la pressió. Vam fiar el seguiment sobre el terreny al Joan Castro. A Lleida, l’Alejandro Olmo cobria el front. El Jandro feia periodisme genuí. Havia aconseguit fondre’s amb l’ecosistema uniformat de la Comissaria de la Policia i de la Comandància de la Guàrdia Civil de Lleida. Hores mortes a la guàrdia, algun cigaló i orelles obertes generaven un valuós retorn informatiu.

La detenció de Mosella va ser diferent de com l’havien intuït els seus veïns de Llobera. Diferent, també, de la prevista pels agents de la Guàrdia Civil que, armats fins les dents, van escorcollar el bosc de Montraveta. No hi va haver resistència, no hi va haver crits, no hi va haver trets.  Tres setmanes després del crim, una nit, la policia el va trobar a Lleida, en una trista pensió al peu del Canyeret. Pensió Martín. Havia caminat des de Llobera. Estava exhaust i desorientat.

L’havíem tingut a tocar, a deu minuts del diari! Vam córrer a la pensió de bon matí. Mosella hi havia dormit una nit. La segona el van treure del llit els agents de policia. Cap oposició. No s’havia ni molestat a falsejar el llibre de registre de l’establiment. Silenciós, abatut, amable, atribolat, educat…  Qualificatius que vaig arrencar a la mestressa de la fonda per poder fer la crònica. Quan ja sortia, la dispesera em va aturar: volia que l’agafessin. Es va deixar detenir. N’estic convençuda.

Mosella havia sortit de Montraveta. I tot i que potser Montraveta seguia amagada en Mosella,  tot s’havia acabat. El llaurador obsedit ja no era un home cepat i enèrgic. Havia malaguanyat la vida protegint un món que agonitzava. I aquest món l’havia consumit.

El segon cicle es va tancar. Confessió, judici, psiquiàtric. Igual que havia passat 16 anys abans. No n’he sabut res més.

One thought on “Montraveta: quan el crim el comet… la terra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.