La fascinació de la sang

REDACCIÓ

El crim és fascinant. Això ho sabem des de la Bíblia i la mort d’Abel a mans del seu germà. Els grans criminals de la Història tenen un lloc a l’imaginari col·lectiu i s’escriuen cançons, poemes i bells epitafis en la seva memòria. Al voltant de la Prohibició va aflorar a la societat dels Estats Units una nova jerarquia social: la del crim organitzat, capaç de dominar una part important de l’economia del país i de crear una èpica del crim, un relat que justifiqués l’existència de les organitzacions criminals i una banda sonora: el jazz. Neixien noves formes d’expressió artística com el cinema o la fotografia. Aquesta immortalizava a través de les pàgines dels diaris personatges com ara Al Capone, John Dillinger, Frank Costello o Lucky Luciano, per citar alguns dels més buscats de l’època de la Gran Depressió.

És la capacitat de multiplicar la imatge que tenen les noves formes d’expressió artística la que enalteix la figura d’aquests criminals i els converteix en herois nacionals. S’escriuen novel·les sobre ells, se’n fan pel·lícules i tenen una presència pública i una adoració per part dels ciutadans semblant a la que avui es professa als grans esportistes. Ells són els grans personatges de l’època i d’ells parlen els cantars de gesta que són les cançons que s’interpreten a locals com el Cotton Club, on toquen alguns dels millors músics de la història, al servei d’alguns dels mafiosos més buscats. És el temps en què es consagra la literatura negra (Dashiell Hammet, Raymond Chandler), el cinema negre (El enemigo público número 1, Dillinger) i la millor música que mai ha sortit d’un prostíbul. Potser d’allà neix l’expressió “no diguis a la meva mare que sóc periodista, dis-li que sóc pianista en un bordell”. Precisament han estat periodistes, bé en l’exercici de la seva professió, bé com a guionistes o novel·listes, els que més han fet per donar dimensió èpica al crim. Les imatges de l’Hermínia Sirvent que il·lustren les pàgines d’aquest suplement són una mostra del pas dels millors músics de jazz per diferents sales de Lleida i de Catalunya, com si fos la banda sonora d’aquest món negre i violent. 

A ritme de swing

ANA CASTANY

Diumenge. Migdia. El sol de l’estiuet de Sant Martí escalfa la pell i l’ànima.

El cotxe enfila l’avinguda de Blondel cap amunt, en direcció al pont vell.

Ell està una mica emmurriat. Pensa que ja fa gairebé un mes i mig que no va amb els del Centre Excursionista pel coi de ballar i, a més a més, se sent incòmode embotit en aquesta disfressa. Els tirants li tiben massa i, el botó de l’armilla, se li clava al melic.

Ella, asseguda a la seva vora, fa la darrera repassada als llavis a través del mirallet del retrovisor. Se’ls repinta amb un vermell cridaner. Mira el rellotge.

–Tranquil·la, anem bé –li diu ell, mirant-se-la de reüll.

–I si em pares aquí mateix i tu vas a aparcar?

S’estan apropant al pont vell. El semàfor es posa vermell i ella, d’una revolada, pren la bossa, obre la porta i baixa.

–Ja faràs cap –diu abans de tancar la porta.

Ell no diu res. Mira com travessa pel davant dels cotxes amb un caminar que se li fa estrany, forçat pels talons que li fan remenar el cul. Desapareix sota l’arcada d’Indíbil i Mandoni. Prem el volant i espera que el semàfor canviï de color. Trenca cap a l’avinguda del Segre pensant que potser allí li serà més fàcil trobar un forat per deixar el cotxe. Ara l’amoïna anar pel carrer vestit així.

Continua llegint “A ritme de swing”