Del colonialisme a la xenofòbia

JOSEP M. SALA-VALLDAURA

Florenci Salesas
Matar ningú
Tres i Quatre, 125 pàg.

Una història que té lloc a la vila portuària d’Inongo al
Congo belga i que ens és explicada cinquanta anys després,
de Lieja estant, pel seu protagonista

El món del sitgetà Florenci Salesas (1962), que s’emmiralla en una geografia feta de música, còmic, cinema i literatura, troba en els records de Jojó i la seva veu un marc ideal per retrobar una infantesa que podria semblar enyorada. Així, Matar ningú s’inscriu en un context cultural on surten Johnny Halliday i Gilbert Bécaud, es remarquen les semblances físiques entre el rei Balduí I de Bèlgica i Harold Lloyd, apareixen Stanley i el Dr. Livingstone i, sobretot, el món d’Hergé, creador de Tintín: les al·lusions a la seva obra són nombroses, perquè el món de Jojó, el protagonista de la novel·la, té allò d’irreal i fantasiós, però molt seriós alhora, que caracteritza la preadolescència. Tot plegat enriqueix la història que Salesas explica. Una història que té lloc a la vila portuària d’Inongo al Congo belga del 1945 fins a finals dels anys 50, i que ell ens explica cinquanta anys després, de Lieja estant.

Com sol succeir en aquest tipus de narracions on, molts anys després, el narrador reporta experiències de quan era nen, ens amaga informació que acabarem descobrint quan ell ho decideixi, o bé deduint del que ens permeti entrellucar. És un estratagema que tot lector avesat a llegir novel·les accepta de bon grat, també en aquest cas perquè l’espai i el temps dels fets són prou interessants. Hi contribueixen la raresa i l’exotisme: el relat transcorre en un espai que ens és força desconegut, amb els colons en primer pla i els negres en un segon, però amb un rerefons que anuncia canvis polítics, els del moviment independentista a Àfrica. Des del punt de vista de l’ambientació i dels detalls per fer versemblant l’argument, Florenci Salesas se’n surt sense cap esgarrinxada: ha estat curós amb les referències a un marc que queda ben perfilat. La perspectiva inicial és la d’un vailet blanc que s’autopresenta com a “molt bo, intel·ligent, aplicat a classe”, i que patirà l’assetjament d’uns companys de l’escola. Aquest episodi, només suggerit, nebulós i ple de dolor, i un segon, que n’és l’absurd i cruel revers, són el doble motiu de Matar ningú, i s’inscriuen en una societat benestant, on el colonialisme i el racisme són, és clar, la normalitat.

La trajectòria professional del pare, la ideologia de la mare, la vida familiar impostada en una casa on tot sembla correcte, són els altres eixos entre els quals Jojó intentarà creure i entendre la vida. Pare i mare hi representen dues postures oposades: ella admira la conducta de l’avi d’en Jojó, un home que encarna el comportament més despietat i tradicional del colonialisme vuitcentista, mentre ell, el pare, es mostra molt més ben predisposat a favor de les cultures pròpies del país, tot i haver nascut a la metròpoli. El jardiner negre i Coco, l’infant més petit que Jojó trobarà en un marjal, són peces essencials del trencaclosques, que expliquen la relativització dels afectes del pare i el capteniment del protagonista.

És evident que la mare exerceix una influència negativa en la comprensió del món de Jojó, però la “traïció” paterna també explica el seu acte gratuït i brutal. Jojó és, com tots nosaltres, víctima i botxí i, empaitat per la seva culpabilitat, acabarà dibuixant, de forma sorprenent, un món que no perdona la diferència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.