Del Moldava al Segre

VIDAL VIDAL

Confesso no ser gaire aficionat a la novel·la històrica, ni com a lector ni encara menys com a autor. No obstant això, suposo que seria capaç d’intuir una bona trama en algun episodi real del passat, ja sigui la notícia recollida per un diari, ja sigui el capítol d’un llibre. Exemple del primer supòsit: dimecres, 10 de febrer, a la pàgina 41 d’aquest mateix rotatiu, s’informava de la descoberta en un jaciment arqueològic de Guissona de l’esquelet d’una dona que hauria mort de forma violenta, segons es podia deduir d’una forta fractura al crani. El titular, llaminer, ja donava peu a una possible elaboració literària: “Crim medieval a Guissona?” Doncs res, una mica de documentació sobre l’època i un exercici d’imaginació per part d’un escriptor capacitat per a la fabulació –no és el meu cas– i ja tenim en marxa una ficció amb tots els ingredients per triomfar hores d’ara en el negoci editorial, on l’exigència ha cedit al vessant comercial. Una novel·la alhora històrica i de la sèrie negra. Què més pot demanar un editor dels nostres dies?

Exemple segon. El llibre és la Història de la Sucrera de Menàrguens, del professor Antoni Josa. M’hi crida l’atenció la referència a uns ciutadans txecs arribats a les ribes del Segre en 1902 per fer-se càrrec de la direcció de la fàbrica. Un tal Brohumil Turka i els seus adjunts Kodes i Krcek, així com els encarregats Knotek i Krejsa, l’intendent Petrák i les respectives famílies. Tots ells vivien a la residència destinada als alts empleats de l’empresa, coneguda com la Casa Gran. El 14 d’abril de 1903 naix el primogènit dels Kodes, batejat com a Karel, que només viurà quatre mesos a causa d’una gastroenteritis i està enterrat al cementiri de Menàrguens. Un any més tard, vindrà al món el seu germà Vladimir. Per aquelles dates, però, la colònia txeca s’ha anat reduint, fins que els Kodes –els últims– acaben també marxant cap a la nova sucrera de Torrelavega, si bé allà la fortuna els continuarà sent adversa. L’home cau malalt i l’abril de 1908 mor al balneari de Motril, on havia acudit en un intent inútil de recobrar la salut. De manera que de l’estada dels txecs a Menàrguens només en queda la làpida d’un infant al cementiri local i uns quants documents administratius i epistolars estudiats pel professor Josa. Però no em diguin que tot plegat no donaria per escriure una novel·la que recreés els convulsos principis del segle XX en aquell rodal concret, les tensions que s’hi van produir entre pagesia i indústria, de retop també entre cacics locals i empresaris forasters, amb el teló de fons de les primeres lluites sindicals a les nostres comarques, amanit el conjunt per alguna aventura amorosa indefugible en aquesta mena d’obres i la nota cosmopolita que hi aportaria l’origen centreeuropeu dels protagonistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.