Dinamita Wagner

JOSEP GRAU

Quan monsieur Prudhomme, el personatge de Monnier, va veure per primera vegada el mar va dir: “Tanta quantitat d’aigua frega el ridícul.” És una de les frases més divertides que he llegit mai. Javier Almuzara, excel·lent crític musical i millor poeta, ha explicat amb gràcia britànica per què no li agrada l’èmfasi gratuït: “El gegantisme victorià va voler homenatjar Händel amb dues mil veus al cor i cinc-cents efectius a l’orquestra. Quan li van oferir a un afamat director fer-se càrrec d’aquell Messies hipertròfic es va excusar dient que aquella tarda estaria a uns quants quilòmetres de Londres per poder apreciar l’efecte de la música.”

En Wagner tot és excessiu. Començant pels wagnerians. Un grup de pressió. Un partit de fanàtics. Una església amb els seus rituals. Un lobby només comparable al dels freudians. El mateix músic era una persona extrema. Va fugir de moltes ciutats perquè els creditors trucaven a la porta. A Suïssa el va protegir Wesendonk i a Weimar, Liszt. Wagner els ho va agrair seduint l’esposa del primer i la filla (casada) del segon. Era un monstre en tots els sentits, però al final de Tristany i Isolda resulta difícil no estar d’acord amb el que pensava d’ell mateix: que és el més gran compositor escènic de tots els temps, el Shakespeare del seu art.

Wordsworth, Coleridge, Shelley i Blake van posar en valor el que és salvatge i el que és capriciós davant la insuficiència de la racionalitat il·lustrada. Herder hi va afegir el Volkgeist (l’esperit del poble), germen del nacionalisme. Però el que en els romàntics anglesos era frescor, en els alemanys era patologia. L’art és una religió, va dir Novalis. L’artista és un sacerdot, va sentenciar Wackenroder. Aquestes idees, posades al cap d’una persona pagada d’ella mateixa com Wagner, són dinamita.

Molt diferent va ser Verdi, que va tenir el bon gust de no anar més enllà dels romàntics anglesos. Dels alemanys només en va heretar el Volkgeist herderià, a partir del qual va esdevenir, via Va pensiero, símbol del Risorgimento italià davant la tirania austríaca. Si Puccini és el messi de la melodia, Verdi n’és el neymar. La seva música és meravellosament vocal.

La veu és el cim del romanticisme. Violins i violoncels vibren perquè aspiren a imitar-la. No hi ha millor manera d’expressar el que és capriciós i el que és salvatge. És el millor instrument. Però Verdi no és només melodia. Els seus personatges són molt més que ninots que canten. En el seu Otel·lo la música destaca la innocència de Desdèmona, la gelosia d’Otel·lo i la crueldat de Iago d’una manera que només els grans actors poden extreure del text de Shakespeare.

A Wagner hi ha molta palla. Com no n’hi ha d’haver en una òpera de cinc hores (l’Anell en dura divuit. Divuit!). Hi ha molts ensurts (amb Verdi mai). En perds cada dos per tres (amb Verdi mai). A l’Anell hi apareixen nans, gegants, dracs que canvien de forma, espases miraculoses, cascos que tornen invisible qui els porta… S’ha de ser genial per convertir en art aquesta pantomima. Potser sí que Wagner tenia “moments meravellosos i terribles quarts d’hora” (Rossini), però el seu art és inaccessible per a qualsevol altre compositor escènic.

Té gràcia Hindemith quan es riu de la patologia wagneriana amb la seva Obertura per a L’holandès errant executada a vista per una orquestra local de segona fila a les set del matí, un títol que hauria entusiasmat Satie. Però la grandesa de Wagner és molt més que quantitativa. Componia meravellosament i això compensa fins i tot el racisme horrorós dels seus textos, que haurien firmat Gobineau i Chamberlain. Un tutti d’una orquestra wagneriana és una cosa animal. Molt animal. S’ha de ser un geni perquè el silenci que el succeeix se senti més que el tutti. Wagner ho aconseguia sempre que volia. Respecte absolut.

Tot el que és excessiu és insignificant. Llevat que siguis un geni. Wagner no va fer mai el ridícul perquè el seu talent era tan gran com el seu ego.

El ridícul l’han fet els seus imitadors. A ells sembla dirigida aquesta pregunta d’Almuzara: hi ha alguna cosa més ridícula que posar-se de puntetes per ser més alt? Sí. Posar-te de genolls per no sortir a la foto més alt que la persona a qui vols fer la pilota, que és una cosa que juro que he vist. El poeta Manuel Vilas diu que Espanya no va entrar a la Segona Guerra Mundial perquè Franco no volia que a les fotos es veiés que era més baix que Hitler. Vilas és molt exagerat, però no estic segur que en aquest cas exageri. La capacitat humana de fer el ridícul és infinitament superior a la del mar.

wagnerQR

verdiQR

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.