El cometa Carles Hac Mor

JAUME PONT

Una de les claus mestres de l’art i les literatures d’avantguarda del segle XX rau en l’efecte que produeix la descontextualització de l’objecte. Desubicar un objecte del seu àmbit natural o artificial, de l’espai o la funció social que li pertoca o se li adjudica, crea en l’espectador lector un estranyament pertorbador. L’artista lleidatà Carles Hac Mor (Lleida, 1940-Sant Feliu de Guíxols, 2016), traspassat el 27 de gener, va fer d’aquesta condició de l’objecte una divisa constant de la seva obra. En això es mantingué fidel a la paraula antiartística dels seus pares, els dadaistes, i dels seus oncles, els surrealistes, i de tots els seus germans i germanastres escampats arreu, hereus de la internacional situacionista, del textualisme, de l’art conceptual, etc, etc. En major o menor mida, tots ells concebien la creació artística com un cop de puny irreverent i contestatari al sistema, com una protesta libèrrima, activa —en termes sociopolítics, morals i estètics—, al bell mig del saló de ball de la societat capitalista i burgesa.

En el fons de l’actitud de Carles Hac Mor hi bategava, doncs, el vell somni del romanticisme revolucionari: aquell somni que va fer camí, sobretot, amb les avantguardes històriques i l’art experimental del segle XX, amb la finestra oberta al subconscient de Freud i a la psicoanàlisi. Amb tot això vull dir que l’acràcia artística d’Hac Mor, el seu esperit llibertari, era molt més que una simple postura d’irreverència textual. En realitat els seus dards anaven al mateix cor del sistema cultural, per tal de desconstruir-lo i fer palesos els seus paranys. O com diu un dels seus llibres oraculars: enderroc i reconstrucció. La seva actitud era doncs, abans de tot, política, en el sentit més profund i revolucionari del terme, perquè es proposava com una forma de vida “altra”. Quan l’artista antiartista lleidatà, primer amb el Grup de Treball 1973 i després amb Ester Xargay, enlairava la flàmula d’allò que recentment ell va anomenar el fracassart, autodefinint-se al seu entorn com un “fracassartista”, no feia altra cosa que retornar a les deus de Monsieur Dadà i de la seva mare, la Santa Imaginació.

Totes les invencions d’Hac Mor, tots els seus artefactes verbals (paraparèmies, escalaborns, hiposeptimis…) o no verbals —de la performance al textualisme, de l’art plàstic o conceptual als recitals abonats amb el seu característic humor de l’absurd— anaven més enllà del compartiment estanc dels gèneres literaris. O dit d’altra manera: no eren ni són, en rigor, cap gènere literari, i eren-són tots els gèneres alhora: novel·la, poesia o poema acció, assaig o poema en prosa, dramatúrgia en clau carnavalesca, etc. Com aquell Cabaret Voltaire que el 1916, a Zuric, va donar a conèixer el dadaisme, l’acte creador d’aquest agitador providencial era, és, pur Cabaret Carles Hac Mor, l’exaltació d’una mena de John Cage educat a les escoles llibertàries de l’Antiacadèmia dadà i del surrealisme més autèntic, a l’obrador de Picàbia, d’ Ernst, Cravan i Tzara, d’Artaud o Brossa. L’art d’Hac Mor només obeïa un sentit: la descoberta constant, inacabada i inacabable. Al bell mig del forat negre de l’art, vaga eternament el cometa Carles Hac Mor. Si de nit mireu el cel, el veureu cavalcant l’estel amb cua i cridant ben fort aquelles paraules d’Arthur Rimbaud a les Lettres du voyant: “[Jo sóc el vident]. [Jo sóc] totes les formes d’amor, de sofrença, de follia; [jo sóc] entre tots el gran malalt, el gran criminal, el gran maleït —i el Savi suprem! […] Que rebenti en el seu salt per les coses inaudites i innomenables: vindran altres horribles treballadors…!”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.