“El misterio de la caja ensangrentada” o la història impossible

ANTONIETA JARNE

El 18 d’abril de 1950 el corresponsal de La Vanguardia a París, Antonio Martínez Tomás, publicava una petita crònica amb el títol “El misterio de la caja ensangrentada” on s’informava que als afores de Tolosa de Llenguadoc, al costat del llac Gironis, s’havia descobert dins una caixa el cadàver d’una dona esgarrifosament esquarterada. El cos corresponia a Reden Broto i s’hi deixava entreveure un drama passional propi de les novel·les de sang i fetge: “Tras el cadáver de toda mujer muerta violentamente se presiente el ciclón de los celos o el furor indicativo del amor traicionado.”

El periodista n’ignorava les causes. Tanmateix, interpretava una realitat a partir de prejudicis establerts. Amb notes com aquesta s’elaboren imatges sobre persones sense veu ni història i, alhora, fins a quin punt s’infereixen realitats tergiversades i equivocades? En aquest cas, el desconeixement dels motius del crim invisibilitzava una qüestió que no tenia res a veure amb el que es donava a entendre.

Reden Broto (Reden Querol de Broto, en realitat) era filla de l’il·lustre doctor Isidre Querol, originari dels Alamús. Fundador del PSUC el juliol de 1936, a l’exili francès havia tingut destacades actuacions a la Resistència i posteriorment havia estat un dels impulsors a Tolosa de l’Hospital Varsòvia, centre mèdic de referència per a exiliats antifeixistes amb necessitats d’atenció sanitària. Reden Querol, alhora, estava casada amb Miquel Muntaner, militant comunista que per ordres de la direcció del partit feia tasques de coordinació amb l’interior i formava part d’una selecta xarxa d’informació amb ramificacions que arribaven fins a Moscou. Muntaner, pocs dies abans de la descoberta del cadàver de Reden Querol, s’havia mort en un tiroteig amb la Guàrdia Civil en els Pirineus espanyols. Si tot aquest context familiar s’insereix en un període en què la Boléro-Paprika tenia una activitat frenètica, no és difícil copsar que el rerefons de l’assumpte no tenia res a veure amb allò que insinuava el periodista en la seua notícia. Des de feia tres mesos, l’operació Boléro-Paprika duia a terme un autèntic maccartisme en versió francesa en què nombrosos comunistes eren perseguits, deportats i fins i tot alguns desapareguts. El mateix Varsòvia i alguns dels metges –inclòs el doctor Querol– es trobaven en una situació molt complicada. En definitiva, tot i no tenir accés als detalls concrets, la seua intrahistòria ofereix un discurs que permet endinsar-se en una realitat molt diferent a la que havia “fabricat” el periodista.

Aquest relat permet afegir dues reflexions més. D’una banda, serveix per evidenciar una vegada més com l’exili i les giragonses de la nostra història contemporània més recent han condemnat a l’oblit persones de les nostres terres que tingueren una destacada trajectòria tant professionalment com de militància política. En segon lloc, ajuda a endinsar-nos en la idea que les diferents versions de la realitat mantenen sovint relacions complicades, no exemptes en ocasions de certa promiscuïtat. Això, que pot ser molt atractiu des d’un punt de vista literari, es converteix en un dels esculls més perillosos per a la Història. És ben cert que disposem d’eines, mètodes i procediments que ens permeten treballar amb rigorositat i transparència. Aquest, doncs, no és el repte més gruixut amb el qual ens enfrontem. No obstant això, el que sí que cal assumir com a premissa indefugible és que les diferents realitats només existeixen en la mesura que les construïm. Fins que no es formula una determinada qüestió, no és possible accedir al seu coneixement.

Des de la Història també tenim una altra qüestió d’envergadura. Les fonts –arqueològiques, orals, hemerogràfiques, audiovisuals…– són els únics fragments de realitat de què disposem per poder elaborar abstraccions teòriques. I no podem pas oblidar que les fonts –en tant que productes materials o culturals– provenen de l’activitat humana i, per tant, porten implícita una important càrrega ideològica i una determinada manera d’entendre el món. Cal ser plenament conscients dels desafiaments que comporta enfrontar-se a discursos i realitats que, i no pot ser d’una altra manera, vénen definits des de la parcialitat. M’apropio l’avís del professor Umberto Eco quan adverteix que tot científic social s’ha d’apropar a les anàlisis de les realitats amb humilitat. La humilitat (científica) pot evitar que un crim amb obscures ramificacions polítiques es converteixi, en aquest cas, en una mort producte del que actualment categoritzem com a violència de gènere.

One thought on ““El misterio de la caja ensangrentada” o la història impossible

  1. Hola
    Me interesaria poner me contacto con Antonieta Jarne
    sobre este articulo. Vivo en Toulouse y busco informacion sobre
    el Hospital Varsovia de Toulouse, pero sobre todo del padre de Reden.
    Les agradeceria que pudieran ayudarme
    Un saludo y gracias de antemano por su colaboracion.
    Michel Vinuesa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.