Viola contra Viola

JESÚS NAVARRO

A llarg del 2016 se celebra el centenari del naixement de José Viola Gamon, més conegut pel nom de Manuel Viola, una immillorable ocasió per fer balanç de la consideració que mereix una de les personalitats més singulars de la plàstica espanyola del segle XX. En aquesta sentit, crec que podem afirmar que Viola continua essent una gran desconegut, i no pas perquè la seva obra no estigui present en museus i col·leccions importants o la seva figura no hagi estat glosada i citada en múltiples publicacions.

Continua llegint “Viola contra Viola”

Viola abstracto

JAVIER LACRUZ

A los zaragozanos y lleidatans, porque
Viola es uno de los nuestros

La mayoría de los artistas, normalmente dotados en su primera infancia de una determinada capacidad para juntar palabras, sonidos o colores, en el transcurso de sus vidas desarrollan su actividad creativa con un decidido impulso –élan vital, dirá Bergson–, hasta ver cumplida la satisfacción de su deseo. No es el caso de Viola. De niño pensó en ser militar, de adolescente se hizo poeta, y de adulto, tras pasar por múltiples trabajos (desde friegaplatos hasta guía turístico o chalán de relojes y cortes de telas con sus amigos gitanos), se hizo aprendiz de pintor. Y, sin voluntad meditada, además de ser uno de los pioneros de la abstracción española de posguerra, fue uno de nuestros grandes pintores abstractos.

Continua llegint “Viola abstracto”

El surrealisme serà revolucionari, o no serà

JOSEP MIQUEL GARCIA

De tots els logicofobistes que exposaren el maig de 1936 a la Llibreria Catalonia, l’artista que més projecció internacional va assolir podem dir que va resultar ser Remedios Varo. Tenia llavors 28 anys, però havia d’iniciar una trajectòria internacional a l’exili. Companya del poeta Benjamin Péret, va acabar vivint a Mèxic, on la consideren a l’alçada de Frida Kahlo o Leonora Carrington. Podríem considerar el mateix d’una altra logicofobista, Maruja Mallo. Remedios, però, és la dona que ens ajuda a millor entendre Viola. Juntament amb Esteve Francès i Viola, constituïen una terna ben travada i fraternal. Tot i la seva joventut, eren un punt i a part del surrealisme català. A Barcelona havien acollit surrealistes de pas, com Oscar Dominguez o Marcel Jean, i havien explotat el mètode dels “cadavre exquis”, una formula de dibuix compartit.

Continua llegint “El surrealisme serà revolucionari, o no serà”

Esmena a la totalitat

VIDAL VIDAL

A l’equip humà de la revista Art, integrat entre altres per Josep Viola, Enric Crous, Joan B. Xuriguera, Antoni Bonet i Romà Amperi, l’últim dels quals designat director per ser l’únic major d’edat de la colla, assidus tots ells del cafè Rialto, Antoni Bonet Isard desenvolupava el paper de crític implacable, tal com en queda constància en l’article inclòs al número 2, d’abril de 1933, Cop d’ull a través de l’estimativa, esmena a la totalitat de les realitzacions artístiques en aquell temps a Lleida.

Continua llegint “Esmena a la totalitat”

El artista de los mil nombres

JUAN CAL

París, 1940. Los alemanes ocupan París después de unos pocos cañonazos. La ciudad ha caído sin apenas oponer resistencia. La Gestapo y la Seguridad Pública, con la colaboración de una amplia red de delatores, comienza a detener a los judíos que aún no han huído de la ciudad. La Resistencia es apenas una palabra. Pocos grupos de funcionarios, masones la mayoría, empiezan a organizarse para enfrentarse al ocupante. Son detenidos y ajusticiados inmediatamente. El mercado negro funciona; se pueden hallar toda clase de bienes y servicio desde un salvoconducto para abandonar París hasta comida, pasando por obras de arte clásicas, joyas o muebles de gran valor. En tiempos de guerra, la rapiña es una actividad legítima.

Continua llegint “El artista de los mil nombres”

L’embriaguesa de la neu després d’una guerra cruel

Sèrgi Javaloyès
L’hora de marxar
(Traducció de Jordi Suïls)
Pagès Editors, 189 pàg.


 

LORENZO PLANA

Gràcies a la literatura, allí on s’imposa la bogeria de
l’odi creix no obstant això una petita foguera de
dignitat que redimeix i ens salva

En un hàbil i esmolat present descriptiu, net, triomfalment poètic, el novel·lista Sèrgi Javaloyès (Orà, Algèria) –una de les veus més reconegudes de la poesia i la narrativa occitanes actuals, ara traduït magistralment al català pel professor de la Universitat de Lleida Jordi Suïls– és capaç de retratar a L’hora de marxar, amb precisió i poètica lucidesa, les inquietuts de Francesc, un pied noir de dotze anys a qui la seva família ha aconseguit enviar al Pirineu.

Continua llegint “L’embriaguesa de la neu després d’una guerra cruel”

Un poeta, per exemple: Jaime Ferrán

XAVIER GARCÍA

Del cabalós riu de la “Generación del 50” és un afluent de magnitud rellevant l’aportació dels autors catalans que, ja molt aviat, Carlos Bousoño va presentar col·lectivament. A hores d’ara, tot apunta que la historiografia s’ha posat d’acord a etiquetar-los com “Escuela de Barcelona”. El grup axial d’aquesta colla catalana, altrament anomenats “poetes industrials o urbans” (Barral, Biedma i Goytisolo), han estat força estudiats i fins canonitzats, mentre que el duet lleidatà o “poetes rurals” (Costafreda i Ferrán) ho han estat molt menys i, fins gasivament, en el cas del darrer o d’Enrique Badosa.

Continua llegint “Un poeta, per exemple: Jaime Ferrán”

La passió crítica de Ricardo Piglia

Ricardo Piglia
Crítica y ficción
Random House/Colección DEBOLS!LLO Contemporánea,
218 pàg.


JAUME PONT

Un llibre contra la ingènua creença que existeixen,
o poden existir, escriptors sense teoria

A més de donar paraula i veu a una de les obres narratives més singulars de la narrativa llatinoamericana dels darrers anys (el lector pot comprovar-ho llegint novel·les com Respiración articicial, Plata quemada, Blanco nocturno i El camino de Ida, o endinsant-se en la seva suggeridora obra diarística amb Los diarios de Emilio Renzi), l’argentí Ricardo Piglia (Adrogué, 1940) és autor d’un discurs crític de primer ordre.

Continua llegint “La passió crítica de Ricardo Piglia”

Marta

A la Marta, no la veu ningú. Ha fet la prova d’estar-se palplantada al mig de la cuina en hora punta quan tots van i vénen de la torradora a la nevera, del microones a la taula. Però res, ni cas.

Fa dies que sent un nosa a l’estómac i el seu cos té un perfum de lilàs que no sap d’on li ve, perquè als matins ella continua posant-se el de tota la vida que li deixa una aroma de cítrics i d’estiu.

Potser han estat aquests darrers dies. Massa tancada en si mateixa, reclosa en els seus dubtes, poc comunicativa. Potser ha plorat molt. Potser la castiguen així, qui sap, per estar tan absent.

Troba a faltar la copa amb el Pau després de sopar.

Continua llegint “Marta”