Esmena a la totalitat

VIDAL VIDAL

A l’equip humà de la revista Art, integrat entre altres per Josep Viola, Enric Crous, Joan B. Xuriguera, Antoni Bonet i Romà Amperi, l’últim dels quals designat director per ser l’únic major d’edat de la colla, assidus tots ells del cafè Rialto, Antoni Bonet Isard desenvolupava el paper de crític implacable, tal com en queda constància en l’article inclòs al número 2, d’abril de 1933, Cop d’ull a través de l’estimativa, esmena a la totalitat de les realitzacions artístiques en aquell temps a Lleida.

En efecte, en aquell escrit demolidor, que no deixava pedra sobre pedra, l’autor disparava contra els noms propis consagrats de tots els àmbits culturals, amb un èmfasi especial en els arquitectes, a molts dels quals era partidari d’aplicar la pena capital –se suposa que no pas en termes literals, si bé això només se suposa–, en concret faria afusellar els senyors Villalonga, Porqueres, Argilés, Bergós i Florensa, això és la plana major del gremi local del tiralínies. El seu delicte era que “llurs construccions deshonren la nostra ciutat convertint-la en una enorme pastisseria o pastitxeria d’estils, pessics estilístics, més aviat, agafats d’ací d’allà en catàlegs o històries gràfiques documentals”.

Bonet es mostrava particularment despietat amb Ramon Argilés, responsable d’una restauració del palau de la Paeria que no s’està de qualificar de “pastelera”. L’arquitecte és acusat d’haver-se atrevit a “deformar patològicament una de les poques cases admirables que hi havia a Lleida, a guarnir-la amb cascavells decoratius…”. La seva conclusió era que a tot arreu es fan obres detestables, però “aquesta és de les horribles”.

Els literats no s’escapaven tampoc de les invectives del ferotge Bonet. Dues patums com Roca Florejachs i Agelet eren objecte de les seves irreverents diatribes. De Roca, igual que del també poeta mossèn Anton Navarro, en blasmava que tendís a “vomitar els més indecents tòpics verdaguerians i maragallians passats pel sedàs de la bona fe i el tipisme”. I afegia que en tenia prou per basar el seu sever judici amb un dels seus títols: Mater misericordiae.

Pel que fa a Agelet i Garriga, aquell destraler (avui en diríem destroyer) no es mossegava tampoc la llengua i el desqualificava sense pal·liatius pel fet de “continuar el noucentisme més dolent dels poemes de flors, violes i romaní”. Els versos florals de l’autor de Domassos al sol s’havien pansit, segons l’enfant terrible que retrobarem pocs anys després a l’exili de Montpeller, definit com a jove poeta en les memòries de Bladé Desumvila, i a Veneçuela. Al fons de la Biblioteca Nacional de Caracas hi he pogut localitzar un llibre de 1973 titulat La leyenda del oro y su realidad actual, d’un tal Antonio Bonet Isard. Es tracta del mateix Bonet iconoclasta de la revista Art?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.