L’embriaguesa de la neu després d’una guerra cruel

Sèrgi Javaloyès
L’hora de marxar
(Traducció de Jordi Suïls)
Pagès Editors, 189 pàg.


 

LORENZO PLANA

Gràcies a la literatura, allí on s’imposa la bogeria de
l’odi creix no obstant això una petita foguera de
dignitat que redimeix i ens salva

En un hàbil i esmolat present descriptiu, net, triomfalment poètic, el novel·lista Sèrgi Javaloyès (Orà, Algèria) –una de les veus més reconegudes de la poesia i la narrativa occitanes actuals, ara traduït magistralment al català pel professor de la Universitat de Lleida Jordi Suïls– és capaç de retratar a L’hora de marxar, amb precisió i poètica lucidesa, les inquietuts de Francesc, un pied noir de dotze anys a qui la seva família ha aconseguit enviar al Pirineu.

És la conciència del refugi davant la perillosa deriva bèl·lica que té lloc a Algèria com a conseqüència de la lluita sagnant per la independència. Sabem pels seus mestres d’escola que Francesc és un noiet somiador, d’aquells que duen ja segellat en la mirada tot un futur vital de sensibilitat. Amb gran perícia, Javaloyès –sens dubte el protagonista d’aquesta magnètica història autobiogràfica– sap expressar el que representa l’empremta de l’horror en una ànima jove i valenta. Perquè aquesta és la lliçó: en Francesc atresora un heroi adolescent inoculat a la vegada per la solitud de dues famílies, la d’acollida a França i la dels tendres i alhora durs records dels éssers estimats, atrapats en una Algèria infernal. L’Algèria de l’ALN, l’FLN i l’OAS, la de la por aferrada als assassinats que en Francesc guarda com un tresor estrany –amb la negativitat del món quallada al moll dels ossos– en la seva promesa de vèncer la vida. L’hi han posat difícil, però ell aprèn en la bellesa de les noies impossibles que coneix en la seva terra d’adopció, en els seus amors de xicot melancòlic amb futura glòria literària, que allí on s’imposa la bogeria de l’odi creix no obstant això –gràcies en aquest cas a la bona literatura– una petita foguera de dignitat que redimeix i ens salva. Per això mateix, la guerra queda empetitida enfront de l’entranyable món interior de l’adolescent. En terres pirinenques, Francesc aconsegueix la pau de la neu, talment un embriagador oasi després d’una guerra cruel que ell ha conegut al mateix temps que la seva noblesa naixia.

Aquesta obra certifica el triomf dels llibres aliats amb el pas del temps. Albert Camus es treuria el barret davant aquest fresc vital tan impressionant. Perquè Javaloyès aconsegueix trenar un joc narratiu sostingut en el flashback, en la plasticitat dels protagonistes d’una novel·la coral que ha estat aconseguida, en definitiva, no només des de l’emoció, sinó des de la robustesa compositiva del testimoni d’aquests protagonistes.

No són pocs els cops que, alarmats davant l’estultícia de certs adults, ens quedem commoguts per la bellesa simbòlica del Pirineu. I ressentits també per la paràlisi vital d’en Francesc, quan l’autor deixa caure una imatge monstruosa i alliçonadora alhora: el suïcidi davant els seus alumnes d’un pobre professor, Casalet, que decideix posar fi a la seva vida pel fet de sentir-se “massa francès”. En efecte, vista des d’ara, la problemàtica entre l’Algèria i la França d’aquells anys resta exemplarment per a l’oblit. Javaloyès insisteix en la seva proposta vital: per moltes bombes que esclatin, per moltes ametralladores que angoixin les multituds, algú, tal vegada un cor tan baldat com victoriós, serà capaç de contar-nos la importància d’haver sobreviscut.

La blanor de la neu, l’agraïment per la mirada fonda i sàvia de la gent gran, o la tendresa a l’hora d’apropar-se als primers amors, són els principals avals per comprendre que l’única raó autèntica d’aquesta vida només pot basar-se en l’afecte i l’amor. I la resta és literatura. Sèrgi Javaloyès aconsegueix que la literatura actuï de búmerang. Saber-se sa i estalvi, encara que tan sols sigui per un instant! Si el món acostuma a ser abrupte i descoratjador, disposem en la literatura d’una realitat tal vegada més autèntica que el propi món?

 

One thought on “L’embriaguesa de la neu després d’una guerra cruel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.