Marta

A la Marta, no la veu ningú. Ha fet la prova d’estar-se palplantada al mig de la cuina en hora punta quan tots van i vénen de la torradora a la nevera, del microones a la taula. Però res, ni cas.

Fa dies que sent un nosa a l’estómac i el seu cos té un perfum de lilàs que no sap d’on li ve, perquè als matins ella continua posant-se el de tota la vida que li deixa una aroma de cítrics i d’estiu.

Potser han estat aquests darrers dies. Massa tancada en si mateixa, reclosa en els seus dubtes, poc comunicativa. Potser ha plorat molt. Potser la castiguen així, qui sap, per estar tan absent.

Troba a faltar la copa amb el Pau després de sopar.

Un combinat de whisky i absenta que passa càlid i suau i encén el cos. Tu ets una dona de whisky, li va dir ell en la seva primera cita i, des d’aleshores, no va tastar res més.

Però ara, ell, torna a casa tard, malfargat i es posa al llit fent olor de rom. La Marta simula que dorm. Mai s’enfronta a la tristesa dels altres i el sent repetir el seu nom com una lletania.

No recorda haver-li fet res i, quan l’hi pregunta, ell se la mira fixament. I, aleshores, l’aroma de lilàs encara és més fort.

De fet, això de fer memòria de les coses, se li fa costa amunt. No té clares les dates ni els noms de molts dels amics i companys. Aquesta setmana, a la feina, volia cridar la secretària al seu despatx. Aquella nena tan mona i perfeccionista. I no se’n va sortir.

No trobava l’expedient aquell de la inspecció i, a més a més, no va aconseguir encertar la contrasenya del portàtil ni tampoc on era la seva tassa de Londres, habitualment a un pam del faristol.

Fa estona que té fred. Pensa que haurà de treure la roba d’abric per als nois, incapaços de dur res més que màniga curta i un jersei d’aquells amb caputxa si no hi va ella com un corcó insistint quan els veu entrar per la porta, capcots i muts, en companyia de la Francisca, la sogra.

Ara sí que tot lliga. El Pau té problemes, i dels grossos. Els nens ho saben i l’han fet venir, a ella, per fer-li costat, remuga la Marta. I, com que la Francisca no la saluda i el Pau encara no ha tornat, s’asseu a l’habitació de les vidrieres a mirar la gent que passa pel carrer alhora que pensa com és que fa dies que no seu a taula a l’hora de dinar, i no li ve de gust menjar-se les prunes agres i el tofu amb soja a les nits, i imagina que deuen ser els efectes secundaris de les noves pastilles. Si no fos pel fred i l’ofec que de tant en tant li neix de dins, diria que res la destorba, sembla que el dolor ha marxat i també la pena negra.

La Marta sempre ha estat malenconiosa, de posat trist, llegidora compulsiva de Baudelaire, Byron, Woolf i Plath, candidata a un final tràgic i enemiga dels miralls. Per això no sap que és morta i que, a casa, han trigat tres dies a fer marxar la sang.

 

 

CHARI

Chari Rodríguez Ros

ADVOCADA/ALUMNA EELL

Vaig néixer a Lleida fa quaranta-nou anys. Sóc Lletrada i
Cap dels serveis jurídics de la Diputació de Lleida.
Escric des de sempre però no he intentat publicar mai per
timidesa i pors. Visc envoltada de llibres, molts de poesia.
Lectora voraç, crec que llegir obre l’ànima.
Quan viatjo a altres ciutats no em perdo
mai les seves llibreries.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.