Un poeta, per exemple: Jaime Ferrán

XAVIER GARCÍA

Del cabalós riu de la “Generación del 50” és un afluent de magnitud rellevant l’aportació dels autors catalans que, ja molt aviat, Carlos Bousoño va presentar col·lectivament. A hores d’ara, tot apunta que la historiografia s’ha posat d’acord a etiquetar-los com “Escuela de Barcelona”. El grup axial d’aquesta colla catalana, altrament anomenats “poetes industrials o urbans” (Barral, Biedma i Goytisolo), han estat força estudiats i fins canonitzats, mentre que el duet lleidatà o “poetes rurals” (Costafreda i Ferrán) ho han estat molt menys i, fins gasivament, en el cas del darrer o d’Enrique Badosa.

O per recordar els oblidats entre ignorats: Jorge Folch i Lorenzo Gomis. De fet, Jaime Ferrán (Cervera, 1928-Smyrna, 2016) és un poeta sense imatge, vull dir encara malauradament sense conceptualitzar històricament.

No sols per la seva contemporaneïtat o manca d’atenció crítica envers la seva obra sinó sobretot per raons de singularitat o individualitat poètica malgrat compartir els principals trets grupals d’aquella colla, ser el seu primer antòleg (Antología parcial, 1976) i servar sempre una fidelitat digna d’admiració pels seus companys, especialment, per Costafreda. El cert és que autors com ell justifiquen tota una generació perquè nogensmenys el poeta excepcional s’hauria d’explicar tot sol.

Ferrán, per exemple, és propens a cert nivell de grafomania que no trobem a la resta del grup i, un cop més com el targarí, l’allunyament físic dels llocs de decisió editorial i crítica han influït descaradament en llur recepció. Una prolixitat que, sense oblidar mai la raó poètica, el va dur a conrear l’assaig, la traducció i, al costat de Gloria Fuertes com a membres més prolífers de la generació, la literatura infantil on, en aquests verals sí, va aconseguir millor reconeixement: una tetralogia en prosa i quatre llibres de versos, a subratllar el magnífic Cuaderno de música. Sense oblidar la meritòria tasca d’antòleg i els dos llibres memorístics escrits en català.

Ara, és en la seva obra lírica, una desena de llibres, on la singularitat de Ferrán se’ns mostra ben diàfana. Així, poso per cas, el sentit pregonament religiós de gran part de la seva obra (Desde esta orilla o Nuevas cantigas) que rarament sovinteja per la resta del grup; la dimensió èpica o neoèpica d’alguns dels seus llibres (Historia natural o Corónica) que també és marca de la casa –traductor de Pound que fou– i, potser conseqüència d’aquest to, l’ús que fa del seu vagarejar pel món com a temàtica recurrent (Descubrimiento de América, Cantos irlandeses o Poemas del viajero). O, finalment però no menys important el do musical en l’estructuració i confecció del poema i la clara concepció del vers. Anterior a la vocació poètica seva va ser la d’escriure música i tocar el violí –fins actuà públicament amb el “Trio Ferrán”.

Vaig passar moltes tardes dels meus estius adolescents al jardí cerverí de la Llar Ferran –conservo un exemplar dedicat del Libro de Alfonso datat l’agost del 1984– i, a casa seva estant, fins m’havia atrevit d’etiquetar-lo d’escriptor riu per, tot seguit, proposar-li desvergonyidament una antologia que mostrés els seus millors poemes. Han passat no pocs anys i, massa tard i llunyana, m’arriba la notícia de la seva mort i encara em cal garbellar aquella tria meva… I, tal vegada, siguin certes les paraules de González Ruano quan escrivia que “no sabemos ayudar la vida de los escritores, pero ni siquiera hemos aprendido a enterrarlos”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.