El surrealisme serà revolucionari, o no serà

JOSEP MIQUEL GARCIA

De tots els logicofobistes que exposaren el maig de 1936 a la Llibreria Catalonia, l’artista que més projecció internacional va assolir podem dir que va resultar ser Remedios Varo. Tenia llavors 28 anys, però havia d’iniciar una trajectòria internacional a l’exili. Companya del poeta Benjamin Péret, va acabar vivint a Mèxic, on la consideren a l’alçada de Frida Kahlo o Leonora Carrington. Podríem considerar el mateix d’una altra logicofobista, Maruja Mallo. Remedios, però, és la dona que ens ajuda a millor entendre Viola. Juntament amb Esteve Francès i Viola, constituïen una terna ben travada i fraternal. Tot i la seva joventut, eren un punt i a part del surrealisme català. A Barcelona havien acollit surrealistes de pas, com Oscar Dominguez o Marcel Jean, i havien explotat el mètode dels “cadavre exquis”, una formula de dibuix compartit.

En una carta que Remedios envia a Marcel Jean l’any 1936, aquesta li diu: “Estimat Marcel… Es presenta ara a Barcelona una exposició col·lectiva de pintura i escultura [es refereix a la logicofobista] amb els elements més propers al surrealisme que hem trobat. Ens han demanat la nostra col·laboració i hem exposat alguns quadres amb ells, donat que de moment no hi ha elements absolutament surrealistes, com per formar un grup ací. Però volem que sàpigues que, com que es tracta d’un grup que no és absolutament surrealista, nosaltres som al marge i som totalment independents… acceptem tota la vostra disciplina i estem disposats a signar els vostres manifestos i voldríem seguir en contacte amb tu i seguir les vostres activitats.” En una altra carta aclareix Remedios que “no segueixen el surrealisme del tot, especialment en allò que fa referència a la part social”.

Vet ací l’aclariment que ens permet entendre millor Viola i la seva etapa barcelonina. El nostre poeta havia arribat a Barcelona per estudiar carrera. El seu bagatge era plenament poètic, d’agermanar poesia i pintura. A Barcelona es radicalitza. Ja no li interessa només la lírica innovadora, sinó que ja veu que el surrealisme no correspon a una revolució personal, sinó a un canvi social. La Guerra Civil espanyola va ser la prova de foc per als surrealistes francesos d’un compromís amb la societat. Sabem com Viola o Lamolla van aproximar-se a la sensibilitat del POUM, i ben aviat es feren milicians. El mateix va passar amb surrealistes francesos. El cas més evident va ser el de Benjamin Péret, que als pocs dies de l’inici de la sublevació ja era a Barcelona, amb granota de treball, fent guàrdies a casernes de soldats. Benjamin Péret escriu exaltat a André Breton, reclamant la seva presència a Barcelona, però aquest eludeix la responsabilitat, dient que ha de cuidar la seva filla. Aquesta qüestió és clau. Viola, Remedios i Esteve Francès creuen en el surrealisme al servei de la Revolució. Existeixen escrits de Viola encapçalats per aquesta màxima.

La tradició de Salvador Dalí i de Joan Miró era la de canviar l’individu. El manifest surrealista així ho divulgava. Molts logicofobistes havien pres aquest camí des del punt de vista de la iconografia i dels seus temes. Viola, Remedios i Esteve Francès, anaven més lluny. L’artista no havia de ser una persona exclosa del compromís social. Per aquest motiu destaca a la seva carta a Marcel Jean que dins del logicofobisme hi ha diversitat de plantejament, i que ells hi tenen una mirada més social. Remedios i Esteve Francès són pintors, però quin és el paper de Viola?

Viola, un joveníssim Viola, signa el manifest logicofobista, i ho fa al costat de Magí Cassanyes. Aquest crític d’art era una autoritat llavors. Al nivell de Sebastià Gasch, diríem. Havia participat amb J.V. Foix i Salvador Dalí a la revista L’ Amic de les Arts. Tenia 43 anys i tot un bagatge de compromís amb les avantguardes. Viola tot just feia 20 anys, però aconsegueix posar el seu nom al costat de Cassanyes. Potser l’absència de l’exposició logicofobista de Miró i Dalí (que hi havien estat convidats ) s’explica per les aspiracions d’aquests nous surrealistes que empenyen a la Revolució Social. Quan participen a l’exposició logicofobista no saben el que ha de venir, però ells, Viola inclòs, ja estan amatents i saben que el surrealisme serà revolucionari, o no serà.

JMGARCIA

 

Josep Miquel Garcia
CRÍTIC
Josep Miquel Garcia (Elgoibar, 1957) és
crític, historiador de l’art i comissari
independent. Entre el 1987 i el 2002 va ser
el primer director del Centre d’Art Santa
Mònica de Barcelona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.