Shakes 40.0

SHAKESPEARETXEMA MARTÍNEZ

Vaig començar a traduir els sonets complets de Shakespeare a mitjans dels noranta i els vaig acabar una dècada llarga més tard. Gràcies al premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, vaig poder publicar-los a Eumo el 2010 i, al cap de quatre anys, l’edició va esgotar-se. Anem, doncs, per la segona, just ara que celebrem, o millor diríem plorem, el 400 aniversari de la seva mort. Tot plegat, tant la meva fal·lera quasi obsessiva, que em duia per hospitals, hotels, andanes, cases i moments morts a la feina carregat d’una maleteta amb diccionaris i llibres diversos, nits en vetlla per un vers, correccions rere correccions, com la fal·lera dels que després hi han desembarcat, lectors, músics, gent del teatre, gent boja de Shakespeare, tot, dic, apunta cap al terme que sembla definir, transversalment, aquest nom: fascinació. Per què segueix, quatre-cents anys després, despertant una tal fascinació, per sobre, potser, de la majoria de noms de la història de la literatura? La immensa bibliografia que ha suscitat, els milers de curadors, traductors, biògrafs, comentaristes i adaptadors diversos, no fan sinó indagar, ampliar i corroborar aquesta malaltissa fascinació, fins al punt que Shakespeare avui és ja Shakespeares, en plural, un lloc que de tan plural s’ha fet comú, singular, particular. És de tothom i de ningú.

Continua llegint “Shakes 40.0”

Conmemorar para interrumpir el olvido

LOLA GONZÁLEZ

Cuatrocientos años después
de la muerte de Cervantes (1616-2016)

CERVANTESA pesar del tiempo transcurrido la biografía del escritor más universal de la literatura española sigue conteniendo lagunas e incógnitas. Eruditos, críticos y estudiosos (Cannavaggio: 1997), cuya cita aquí sería interminable y enfadosa, no han conseguido llenar esas lagunas enormes. Aunque aceptado por consenso por los cervantistas, no existe documento que certifique claramente que su lugar de nacimiento fuera Alcalá de Henares. Nada se sabe con certeza sobre los largos períodos de tiempo pasados fuera de España: los años transcurridos entre 1569-1580, que coinciden con su estancia en Italia, constituyen un verdadero laberinto. Lo mismo ocurre con los otros cinco que pasó en Argel como cautivo. Y otro tanto de los años transcurridos en Andalucía, de 1587 a 1600, periodo en el que fue excomulgado dos veces y encarcelado otras dos. Su vida privada así como el mundo de sus sentimientos íntimos nos son por entero desconocidos. Continua llegint “Conmemorar para interrumpir el olvido”

Lleida en 1615. Quan va passar Don Quixot per la ciutat

“Text inèdit de la Guia del Quixot per terres de parla catalana (Apostroph), llibre que la Comissió Nacional del ministeri de Cultura ha inclòs dins del Programa Oficial del IV Centenari de la mort de Miguel de Cervantes. Dóna a conèixer el possible camí que va fer un dels personatges literari espanyols més coneguts del món per anar fins a les platges de Barcelona. La ruta que proposen les autores va de Fraga fins a Barcelona transcorrent l’antic camí real, recollit per Alonso de Meneses en el seu mapa de 1576 que va ser molt popular els segles XVI i XVII, i en què es va inspirar Cervantes per traçar la ruta de la segona part del Don Quijote de la Mancha. Les poblacions són Fraga, Alcarràs, Lleida, Bell-lloc, Mollerussa, Bellpuig, Tàrrega, Cervera, Els Hostalets, Montmaneu, Porquerisses, Igualada, Masquefa, Martorell, Molins de Rei i Barcelona. El volum es publicarà l’estiu de 2016. Aquí reproduïm el fragment, d’Annabel Encontra, del llibre que descriu com devia ser la Lleida de 1615 quan va passar Don Quixot per la ciutat.”

Wyangaerde

Continua llegint “Lleida en 1615. Quan va passar Don Quixot per la ciutat”

Les ombres lluminoses del silenci

David Sanahuja
Obra poètica (1946-1988)
(Introducció i edició d’Isabel Graña)
Curbet Edicions, 316 pàg.


JAUME PONT

Els silencis d’alguns autors només són comparables a la seva grandesa

La poesia de David Sanahuja (Barcelona, 1915-1990) —membre de la “generació sacrificada” de la guerra civil i company d’escriptors com Espriu, Rosselló-Pòrcel, Josep Mª Boix i Selva, Joan Teixidor, Tomàs Garcés o Ignasi Agustí— ha estat marcada per l’onerós silenci que va acompanyar les lletres catalanes durant els llargs anys de la dictadura. El seu cas il·lustra amb escreix les conseqüències devastadores a les quals pot arribar la sòrdida bel·ligerància contra una cultura, un país i una llengua. Algunes de les despulles al llarg i ample d’aquest camí convé recordar-les un cop més: una existència clandestina, l’aïllament voluntari del poeta i la circulació quasi secreta d’una obra, com la de Sanahuja, reduïda als cenacles privats i a edicions limitadíssimes d’autor. I els greuges d’aquestes ombres lluminoses del silenci que foren poetes i poesia de postguerra, no acaben aquí. Afegim-hi una recepció crítica abonada de manera ostentosa a la miopia i a la construcció d’un cànon de la poesia catalana autocomplaent i restrictiu. Tot un verí implacable per a un poeta del tarannà de David Sanahuja, enemic de capelletes i estratègies publiques, disposat a no vendre’s per trenta monedes de plata.

Continua llegint “Les ombres lluminoses del silenci”

La soledad del héroe o el fracaso de la música

Pablo Rivero
Érase una vez el fin
Anagrama 134 pàg.


LORENZO PLANA
La novela de toda una generación de jóvenes sin futuro en las barriadas de un Gijón espectral

Uno se percata de que este autor ha forzado sincerarse. El protagonista, un pianista desorientado al que las chicas adoran, tiene clavadas tantas espinas. ¿Cómo curarse? Por de pronto, abandonando la mala vida y el fatalismo que le petrifica el corazón ante el desastre de toda una franja de humanidad que vive en la miseria moral. Lo que más le duele a nuestro músico es que el mal se halla en la raíz: toda una generación de jóvenes sin futuro en las barriadas de un Gijón espectral. ¿Hay algo de tremendismo? Precisamente, es esa incapacidad de sus familiares, de sus amigos y de los monstruos nocturnos, la de marchar a otros ámbitos, lejos de la debacle económica… lo que deja desarmado a este héroe que comprende que el mundo está mal hecho. Cabría matizar: no es una pose ni un reduccionismo, el paisaje que aquí se describe es fidedigno. Continua llegint “La soledad del héroe o el fracaso de la música”

Literatura crua

James Rhodes
Instrumental
(Traducció al castellà d’Ismael Attrache)
Blackie Books, 288 pàg.


GEMMA CASAMAJÓ I SOLÉ

El concertista de música clàssica James Rhodes publica unes memòries precoces que també es poden escoltar en una Playlist d’Spotify. Mai la clàssica havia estat explicada amb tanta impetuositat com el rock

—La literatura, feta o una mica crua?
Si als llibres us agrada, com a la carn, trobar-hi la sang, en aquestes memòries de música, medicina i bogeria que estan escrites per l’eminent concertista James Rhodes, la hi trobareu. Instrumental és un llibre cru en el doble sentit de l’adjectiu: que no ha sofert la preparació habitual (A l’animal li donem carn crua) i que arriba sense atenuants (A ella li diré la crua veritat). Rhodes, que és un renovador de la música clàssica, publica unes memòries precoces —acaba de fer 40 anys— que són d’una sinceritat sagnant i narren una vida convulsa amb violacions de petit per part del seu professor de boxa en una escola elitista de Londres, amb tantes drogues i alcohol que aviat el converteixen en un politoxicòman, amb autolesions, cinc intents de suïcidi i amb la música clàssica com a taula de salvació.

Continua llegint “Literatura crua”

Continua diluviant en la penombra

JAUME BARRULL

No té cap pressa, i quan comencen a caure unes gotes grans que anuncien una tromba imminent el Miquel s’atura en una entrada. S’enrosca una cigarreta amb destresa i se l’encén, mai no s’empassa el fum de la primera pipada com tampoc no llegeix mai les biografies de les solapes. La pluja cada vegada és més intensa i un home que es protegeix el cap amb una carpeta de cuir es refugia a la seua vora, esbufega alleujat i diu bona tarda. El Miquel procura llençar el fum cap a fora per no molestar-lo i amb un moviment de cap li torna la salutació, fa una passa endins per no mullar-se els peus i el senyor, mirant el cel, diu sap una cosa? Abans del diluvi la terra era molt diferent.

Continua llegint “Continua diluviant en la penombra”