Les ombres lluminoses del silenci

David Sanahuja
Obra poètica (1946-1988)
(Introducció i edició d’Isabel Graña)
Curbet Edicions, 316 pàg.


JAUME PONT

Els silencis d’alguns autors només són comparables a la seva grandesa

La poesia de David Sanahuja (Barcelona, 1915-1990) —membre de la “generació sacrificada” de la guerra civil i company d’escriptors com Espriu, Rosselló-Pòrcel, Josep Mª Boix i Selva, Joan Teixidor, Tomàs Garcés o Ignasi Agustí— ha estat marcada per l’onerós silenci que va acompanyar les lletres catalanes durant els llargs anys de la dictadura. El seu cas il·lustra amb escreix les conseqüències devastadores a les quals pot arribar la sòrdida bel·ligerància contra una cultura, un país i una llengua. Algunes de les despulles al llarg i ample d’aquest camí convé recordar-les un cop més: una existència clandestina, l’aïllament voluntari del poeta i la circulació quasi secreta d’una obra, com la de Sanahuja, reduïda als cenacles privats i a edicions limitadíssimes d’autor. I els greuges d’aquestes ombres lluminoses del silenci que foren poetes i poesia de postguerra, no acaben aquí. Afegim-hi una recepció crítica abonada de manera ostentosa a la miopia i a la construcció d’un cànon de la poesia catalana autocomplaent i restrictiu. Tot un verí implacable per a un poeta del tarannà de David Sanahuja, enemic de capelletes i estratègies publiques, disposat a no vendre’s per trenta monedes de plata.

La seva Obra poètica ens arriba ara gràcies al rescat de materials del seu fill, el també poeta Eduard Sanahuja, els oficis editorials de Quim Curbet i, sobretot, el treball d’Isabel Graña, autora de l’edició i d’un pròleg modèlic que serveix de pòrtic al descobriment d’un poeta d’altura inqüestionable. El lector té així una magnífica oportunitat de remuntar-se a la clàssica puresa de L’illa sense nom (1946), el primer llibre de Sanahuja, o als seus Poemes del circ (1948) —tot un mosaic al·legòric sobre la existència humana encapçalat amb un pròleg d’Espriu, un dels seus principals valedors i amic—, els dos títols que donen pas a l’obra de maduresa: la dolorosa petjada de l’exili interior a El carro de l’exili (1969) o l’omnipresent pulsió de mort que acompanya els versos de La cavalcada (1976); una pulsió que, amb les ferides inevitables del pas del temps, serà ja definitiva al llibre inèdit L’arc fràgil, escrit dos anys abans de la desaparició del poeta.
És ben cert que la fidelitat de lectures als seus models immediats, molt especialment a companys i amics de viatge, no desapareix mai en Sanahuja: Teixidor, Manent, Garcés, Espriu, Rosselló-Pòrcel, l’ombra allargadíssima de Carner, l’empremta de Jorge Guillén i la poesia pura o la vessant neopopularísta de García Lorca en alguns poemes. És ben cert també que aquest poeta d’àtic capteniment no amaga mai la seva deriva constant cap a la poesia pura, és a dir: cap a l’aspiració transcendent del simbolisme i la poesia entesa com un camí cap a la consecució de la bellesa. Però una lectura estrictament reduïda a aquests supòsits seria caure en un parany tan equívoc i limitat com parcialment deformador. Perquè en Sanahuja sempre trobarem un recer de la seva mirada —alguns cops amb segell de poeta immortal (“La túnica dels humils / cada dia es fa més blanca”)— amarat d’humaníssima comprensió.

Haurà observat el lector que un espès silenci de vint-i-un anys separa els dos primers llibres de l’obra de maduresa. I això no és pas sobrer, sinó tot el contrari: perquè amb el silenci (“només sóc una mica de silenci / que demana una mica de repòs”), i al costat del classicisme del poeta, alhora creix en Sanahuja l’arrel del dolor, el desengany aferrat a un inacabable interrogació sobre la injustícia còsmica, l’estigma dels records de la guerra civil i un pessimisme no exempt d’estoica conformitat: “Si tornes a la casa dels teus avis / no parlis de derrota o de victòria, / a la font de l’oblit mulla’t els llavis / i ofega la memòria”. Tot això duu el nostre poeta a afirmar-se en una elegia continguda i contínua, en la línia d’una banda de Mallarmé o de Valéry —inclosa la fidelitat a “la musique avant toute chose”— i, d’una altra, dels poetes crepusculars italians, de Corazzini a Montale i Ungaretti. Cal descobrir i retornar al lloc que li correspon la poesia de David Sanahuja. Un cop més, ai làs!, els silencis d’alguns autors només són comparables a la seva incommensurable grandesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.