Shakes 40.0

SHAKESPEARETXEMA MARTÍNEZ

Vaig començar a traduir els sonets complets de Shakespeare a mitjans dels noranta i els vaig acabar una dècada llarga més tard. Gràcies al premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, vaig poder publicar-los a Eumo el 2010 i, al cap de quatre anys, l’edició va esgotar-se. Anem, doncs, per la segona, just ara que celebrem, o millor diríem plorem, el 400 aniversari de la seva mort. Tot plegat, tant la meva fal·lera quasi obsessiva, que em duia per hospitals, hotels, andanes, cases i moments morts a la feina carregat d’una maleteta amb diccionaris i llibres diversos, nits en vetlla per un vers, correccions rere correccions, com la fal·lera dels que després hi han desembarcat, lectors, músics, gent del teatre, gent boja de Shakespeare, tot, dic, apunta cap al terme que sembla definir, transversalment, aquest nom: fascinació. Per què segueix, quatre-cents anys després, despertant una tal fascinació, per sobre, potser, de la majoria de noms de la història de la literatura? La immensa bibliografia que ha suscitat, els milers de curadors, traductors, biògrafs, comentaristes i adaptadors diversos, no fan sinó indagar, ampliar i corroborar aquesta malaltissa fascinació, fins al punt que Shakespeare avui és ja Shakespeares, en plural, un lloc que de tan plural s’ha fet comú, singular, particular. És de tothom i de ningú.

Shakespeare, tant en els seus sonets, que en va llegar 154, com en la seva dramatúrgia, ens posa davant dels ulls el misteri de la naturalesa humana, el misteri de l’art més elevat i més atemporal, com si fos el nostre contemporani. Ens ho exhibeix impúdic, espontani, sempre brutal, però ningú arriba a desemmascarar-lo amb plenitud. Perquè hi ha una semàntica inextricable de la transcendència feta carn, del geni, que no es pot traduir. Ni tan sols ser llegida en la seva exacta dimensió, mesurar-ne la cúpula, davallar fins als sots més insignificants, elevar-se fins on només un aire pot ser respirat. Ja ho va dir Victor Hugo, de Shakespeare, en el millor llibre que se n’ha escrit. Ell és un home oceà. I a nosaltres, mortals, només ens resta abandonar-nos-hi, naufragar-hi, i sortir-ne, exhausts, suplicant una alenada de banalitat.

ESCUTShakespeare, però, és el poeta de les banalitats. Fixeu-vos-hi, en els seus sonets. La veu menys retòrica de la carn i de la ment, del que és i el que representa ser un ésser humà que estima i és estimat, que fa l’amor i el deixa fer, que transcendeix en una idea sola les múltiples idees, les múltiples i els múltiples amants en un, en una, de sol i de sola, i alhora el que bandeja en un simple gest tota transcendència per mostrar-nos tan concretament, tan exactament, l’amor manifestat. Aquesta manera extrema de viure la poesia el fa tan modern, tan del segle XXI, que el tòpic que diu que els clàssics per força han d’exhibir amb magnificència la seva modernitat aquí sona ridícul. Com que cada veu de Shakespeare, va escriure un altre clàssic, representa una espècie sencera, es projecta sobre el seu propi passat, s’eleva sobre la seva contemporaneïtat i avui es mou, toca, crida, balla, sent, emociona, com un veí sorollós que viu al pis del costat. No sabem com, però ho sap tot de nosaltres, de tu i de mi. No usa els recursos del seu temps (els usa per distorsionar-los), no escriu els poemes perfectes, no vol ser ni el més bell, ni el més precís, ni el més popular. Per moments, sembla no voler ser ni un bon rimaire. Ni enlluernar. Quasi ni emocionar, tampoc intel·lectualment. Sembla, tan sols, voler dir el que sent, per la via de la versemblança. Shakespeare resulta sempre, en els seus millors i pitjors sonets, versemblant. Veraç. Verídic. Biogràfic. Sincer. I això als romàntics de fa 200 anys, assedegats de noves veritats divines amb la majúscula d’un nom propi, el nom de cadascuna de les experiències individuals, vestides d’ombres lluminoses, igual que una ànima comuna, els interessava molt reivindicar-ho. Perquè Shakespeare va començar a ser Shakespeare a partir dels romàntics. Abans, era plat de lectors exquisits i atents. Després va ser ja un autor de masses, un clàssic, que enllaçava amb els clàssics que l’havien precedit i algun més que vindria més tard, pocs. O cap, si fem veure que no hem llegit amb atenció Baudelaire.

N’hi va haver un, Borges, que va saber conjuminar totes les barbaritats que es van dir de Shakespeare abans i després dels romàntics. I Auden també, que en va deixar algunes de les lectures més acurades. O Stephen Booth, l’edició dels sonets del qual sempre recomano amb devoció. Perquè els genis, igual que Homer, Dant o Bach, tots ells rars i inassequibles devots de l’espiritualitat però també del goig feréstec dels sentits, s’equivoquen, són imperfectes en la seva perfecció, i per molt que davallem a cada mot, cada connector, cada peu, cada nota, cada rima previsible o imprevisible, cada oculta melodia que igual que un calze es dóna a l’oient incrèdul a beure, mai podrem col·legir la raó darrera, la Veritat darrera, que l’autor va llençar salvatgement enmig de la seva obra. Va llençar-los amb violència, però amb exactitud i sospitem que amb tota la fe, perquè, al cap i a la fi, allò era el que volia dir.

Lampedusa sostenia, en un llibret preciós que dedica a Shakespeare, que el geni té quaranta sonets “entre el més elevat de la literatura mundial”. La xifra no és cap cosa menor. De fet, de pocs poetes, o de cap més, es podria afirmar el mateix sense que ens tremoli el pols. Shakespeare, quatre-cents anys després, renaix, es regenera, es desperta cada matí nou de trinca, inserit en una nova versió que fagocita totes les modes, totes les tradicions, mentre es manté intacte. Com un mirall.


txema_m

POETA
Llicenciat en Filologia Hispànica, doctor en Comunicació Audiovisual, poeta, traductor i articulista.

Ha publicat 7 llibres de poemes, el darrer dels qual Dol, i un recull de proses peridístiques (Les cendres). Ha traduït els sonets complets de Shakespeare i la poesia completa de Poe.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.