Amanida Kandinski

Vidal Vidal

Aquest febrer, el multimilionari Kenneth Griffin va pagar 500 milions de dòlars per dos quadres, Intercanvi de William de Kooning i Número 17A de Jackson Pollock. El primer ha passat a encapçalar el rànquing de les deu pintures més cares de la història, empatada amb Quan et cases? de Gauguin i tan sols 50 milions per sobre d’Els jugadors de cartes de Cézanne. El Pollock esmentat se situa en quarta posició a la llista. A continuació, figurarien Les dones d’Alger i El somni de Picasso. Es dóna la circumstància que tant Pollock com De Kooning ja comptaven cadascun amb una peça en el referit top ten.

Diuen que per als gustos s’han fet els colors, mai millor dit com en el cas que ens ocupa, però vaig veure reproduïts al diari els dos quadres adquirits per l’adinerat hedge fund manager nord-americà i, la veritat, no crec que em vingués gaire de gust penjar-ne una còpia emmarcada al menjador de casa. No sóc gaire entusiasta de l’art abstracte, ni de l’art contemporani en general, igual que cada dia em sento més indiferent respecte de les expressions de la cuina avantguardista. Visito, per exemple, l’exposició Impressionistes i moderns, un aplec d’obres mestres de la col·lecció Phillips de Washington al CaixaForum de Barcelona. Suposant –i és suposar molt– que a la sortida un geni sorgit d’una llàntia em concedís el desig d’endur-me alguna d’aquelles meravelles cap a Lleida, pensaria en La petita banyista d’Ingres o bé en les dues ballarines de Degas, fins i tot en la Dona amb barret verd de Picasso, i mira que és lletja, però no pas en el Kokoschka o el Kandinski exhibits davant per davant en un dels passadissos. El quadre d’Oskar Kokoschka es titula Courmayeur et les Dents des Géants i es tracta d’un oli sobre tela de 1927 que representa una vista desenfocada (riu-te’n del polèmic cartell de Festa Major d’Àngel Jové) de la mencionada localitat alpina. El de Vassili Kandinski és una aiguada de 1912 batejada Tardor II i la realitat que pretén reproduir –uns arbres de fullam policrom, un llac on es reflecteixen– encara costa més d’afigurar.

A mi, ja em perdonaran, la majoria de teles de Kandinski sempre m’havien recordat un plat d’ensaladilla russa, per l’acumulació informe d’elements acolorits que la integren. I ara fa poques setmanes descobria l’existència d’una amanida Kandinski, creada per un grup d’investigadors d’Oxford per tal de fer un experiment, consistent a servir a un grup de comensals tres amanides diferents que reunien els mateixos 17 ingredients, entre vegetals i salses, presentats de forma diversa, una de les quals inspirada en un mural de Kandinski de 1914. I el resultat és que aquesta elaboració més pictòrica va ser la preferida per la majoria. En fi, està vist que el menjar entra pels ulls, de vegades més i tot que algunes pintures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.