Avantguardes musicals versus gran públic

ALFONS REVERTÉ

De l’anàlisi de l’evolució de les avantguardes musicals durant la segona meitat del s. XX i els inicis del s. XXI hem de constatar que les diverses opcions esteticomusicals que aquest període ens ha brindat no han permès superar un estat de divorci entre aquestes avantguardes musicals i el gran públic.

Remuntant-nos prèviament al període 1900-1945 el dodecafonisme desenvolupà un paper importantíssim en l’evolució de la música. El dodecafonisme va representar en aquells moments la concreció més afortunada de l’atonalisme, es a dir, de l’absència de tonalitat, en un sistema estructurat, sent de fet la conseqüència necessària i lògica després de Wagner i Mahler. El pas cap a la atonalitat era l’únic possible per evitar caure en la repetició, per la qual cosa cal veure Schönberg i els seus deixebles no com uns excèntrics sinó com uns músics conseqüents amb la seva pròpia tradició musical i amb l’evolució lògica que aquesta els exigia. Així doncs, la primera meitat del segle XX representa d’una banda la progressiva evolució natural d’estètiques obsoletes i superades i de l’altra la reafirmació del nou camí creatiu en un sistema estructurat.

El període obert després de la Segona Guerra Mundial ve profundament marcat pels esdeveniments musicals succeïts amb anterioritat. Si és cert que hi haurà tendències estètiques que no es consideraran deutores del dodecafonisme no menys veritat és que aquest, en assentar i solidificar l’opció atonal, obre de fet el camí a l’experimentació amb el so, en les seves múltiples variants, ja que trenca amb el sistema tonal tradicional. Totes les estètiques musicals amb vocació innovadora desenvolupades després de 1945, siguin o no seguidores directes del dodecafonisme, abandonen ja les possibilitats que ofereix la tonalitat per submergir-se en el camp de l’experimentació abstracta amb el so.

Aquestes consideracions d’ordre historicomusicològic no han d’encegar-nos de la realitat actual. El públic ha passat, al llarg del s. XX-XXI, d’escandalitzar-se amb els primers experiments creatius a, actualment, evadir-se de l’actual problemàtica estètica. El transcurs dels esdeveniments ha estat tan ràpid que la superposició aclaparant de novetats creatives ha acabat per deixar d’atraure el gran públic. Solament una elit minoritària segueix atenta a l’avantguarda musical mentre que un gran nombre d’oients han acabat per tancar-se en la seva closca davant qualsevol cosa que portés l’encuny d’avantguardista o de contemporània. qrreverte1 qrreverte2

Potser és cert que el ritme trepidant dels nostres temps ha estat el responsable de les contínues novetats estètiques, impedint una digestió assossegada d’aquestes i de les anteriors. No obstant això, un altre factor és també responsable en gran manera d’aquesta desconnexió: els actuals i desenvolupats mitjans de reproducció del so han permès conèixer i disposar fàcilment d’un repertori musical que abasta pràcticament tota la tradició musical d’Occident. Aquest fet fa que més fàcilment es compari qualsevol creació actual amb les obres ja clàssiques, circumstància que no passava en segles passats, provocant una contínua oposició entre l’establert i acceptat i el nou.

Tot el fins ara dit, si bé pot justificar l’actual realitat, solament ho fa en part. L’arrel del problema rau també en una cosa tan subjectiva i relativa com és el gust. Si tota la creació avantguardista hagués estat del gust majoritari del públic no s’hauria generat l’actual problemàtica. És per això que, acceptant que els actuals creadors es troben en un difícil camí, és necessari un replantejament en el qual s’incorpori el gust i preferència del públic majoritari si és que es vol seguir comptant amb el seu concurs com a oient. Solament hi ha dos camins per aconseguir treure la creació musical avantguardista del seu actual estat d’aïllament: replantejar-se les actuals posicions estètiques presidides per una sacralització del so/soroll abstractament considerat o aconseguir una evolució en el gust musical del públic, cosa que en l’actualitat dista molt de convertir-se en realitat.

Davant l’actual dispersió creativa existent no puc sinó citar el sempre apassionant Stravinski, que en l’epíleg de la seva obra Poètica Musical ens diu: “Pel que fa a mi, encara que la meva pròpia tendència m’incita a buscar, estic no menys convençut que variar sense cessar la cerca no condueix sinó a una vana curiositat.” Potser aquesta cita ens pugui donar el camí per trobar una alternativa estètica que sense renunciar a l’originalitat i a la creativitat no abandoni sistemàticament tot allò de bo que ja s’havia fet amb anterioritat i no deixi de ser suggeridora per al destinatari final de la creació musical, el públic.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.