El vot

Llorenç Capdevila
Un cop restablerta la democràcia, quan es van celebrar les primeres eleccions municipals la primavera del setanta-nou, al petit poble de Roureda els resultats van ser sorprenents. D’entrada, no hi va haver cap abstenció. Els 39 habitants censats, qui sap si il·lusionats per exercir un dret durant tant de temps prohibit o bé conscients de la importància de cada papereta en un poblet de dimensions minúscules, van anar a votar. 19 ho van fer pel partit de la dreta i 19 més pel de l’esquerra. El vot que hauria desempatat no es va manifestar a favor de cap dels dos partits que es presentaven. Va resultar un vot nul. A dins del sobre, en un tros de paper higiènic de la marca El Elefante, hi havien escrit –amb lletra majúscula perquè no es pogués reconèixer la cal·ligrafia— el següent missatge: “ANEU A PASTAR FANG!”.


El daltabaix va ser considerable i fins i tot algun diari se’n va fer ressò. Durant uns dies, després de les eleccions, els dos partits s’atribuïen el vot nul i reclamaven el regidor que els havia de donar la majoria. Els de la dreta deien que els corresponia a ells, perquè eren els qui havien manat durant els últims quaranta anys i si algú boicotejava els comicis era perquè ja li anava bé que mantinguessin el poder. Els de l’esquerra, en canvi, consideraven que aquell vot era una clara manifestació contestatària i que, per tant, s’adeia amb una actitud d’esquerres i la victòria, en conseqüència, havia de ser d’ells.
Van consultar la junta electoral central, que els va proposar resoldre-ho tirant una moneda a l’aire, a cara o creu. Després de debatre-ho a crits i cops de puny sobre la taula durant una tarda sencera de diumenge a l’únic cafè que hi havia al poble, mentre la resta de parroquians —els que oficialment no s’havien posicionat amb cap dels grups en pugna— jugaven a la botifarra, els d’un i altre bàndol van decidir repartir-se la legislatura: dos anys per a cadascun. La moneda la van fer servir, primer, per decidir qui començava –honor que va correspondre als de l’esquerra—, i , després, creient que el pacte era un senyal de bon auguri, la van tirar a la màquina escurabutxaques , amb l’acord que si els tocava un premi els diners servirien per organitzar una calçotada popular. Però l’aparell es va empassar la moneda, va obsequiar-los amb un festival de llumets i va deixar anar la cantarella que informava que aquell cop no hi havia hagut sort i convidava a tornar-ho a provar.
Resolt aquell entrebanc, a Roureda tothom es va començar a demanar qui havia emès el vot que havia provocat tant enrenou. Els uns deien que havia estat el Ton de ca la Bruixa, a qui molts atribuïen un passat més o menys vinculat amb l’anarquisme. Uns altres asseguraven que allò havia de ser obra del Peret, el ferrer, que sempre sortia amb estirabots per treure la gent de polleguera. Hi va haver qui va atribuir-ho a l’Isidret de cal Nacional, que havia fet d’alcalde durant l’últim tram de la dictadura, ressentit perquè no li havien proposat d’encapçalar la llista de cap dels dos partits. Al capdavall, les especulacions van ser tantes que, en un moment o altre, a gairebé mig poble li va tocar el rebre.
A mesura que passaven els quatre anys i el cens es mantenia intacte —fins els més vells conservaven una salut de ferro i, d’altra banda, l’únic jove que havia assolit la majoria d’edat havia marxat a estudiar a Dinamarca i, més pendent d’una cabellera rossa que dels maldecaps municipals del racó de món on tenia les arrels, no havia manifestat cap intenció de votar per correu—, la gran preocupació de la gent de Roureda era què passaria si es tornaven a trobar amb la mateixa circumstància de quatre anys enrere.
Les segones eleccions municipals s’acostaven i tot semblava indicar que es podia repetir l’empat. El cas va transcendir el poble i els diaris, durant la campanya electoral, n’anaven plens. Un columnista de La Veu de la Comarca, convençut de la seva capacitat com a analista polític però desconeixedor de la fermesa de les conviccions i de la tossuderia ancestral de la gent de Roureda, va fer un article on assegurava que era impossible que tothom tornés a votar el mateix que quatre anys enrere, que les tendències evolucionaven. Alguns canals de televisió i moltes emissores de ràdio van dedicar-hi reportatges i una part de les tertúlies. Un d’aquests tertulians, precisament, un home a qui tothom tenia per molt savi però que no havia posat mai els peus a Roureda i amb prou feines hauria sabut situar el poble en un mapa, va dir que la solució era tan fàcil com descobrir qui havia engegat tothom a pastar fang i convèncer-lo que aquest cop votés per un dels dos partits que es presentaven.
La solució, si més no en aparença, va arribar de la manera més inesperada.
El dia abans de les eleccions, durant la jornada de reflexió, la vella Trudes de cal Bruc va tenir un cobriment de cor mentre escampava pessics de canyella sobre les torrades de santa Teresa que acabava de preparar per als seus néts. Va caure rodona a terra i va expirar abans que arribés el metge, que no va poder fer res més que certificar la defunció. Tothom va lamentar el traspàs, però ningú —ja fos en públic o en privat— va poder estar-se d’especular sobre com afectaria aquella mort en els resultats electorals. Tot semblava indicar que el vot nul ja no seria cap problema. Els de l’esquerra, convençuts que una devota com la Trudes votava l’autoproclamat partit de l’ordre, es fregaven les mans. Els de la dreta, en canvi, que sempre havien cregut que la vella de cal Bruc votava els progressistes, perquè no es podia veure amb la dona del líder dretà, es veien al seu torn amb la victòria a la butxaca. Fos com fos, el que semblava clar era que aquell cop l’empat seria impossible.
L’endemà, a un quart i mig de nou del vespre, un cop van acabar l’escrutini dels 38 vots emesos, la sorpresa va ser majúscula: 19 eren per a la dreta i els altres 19 per a l’esquerra. No hi havia cap vot nul! Aleshores, mentre la majoria encara no eren capaços de sortir de l’astorament, a més d’un li van agafar ganes d’anar al cementiri i, sobre el guix encara tendre del nínxol on acabaven d’enterrar la Trudes de cal Bruc, pintar-hi amb lletres clares i majúscules: “VÉS-TE’N A PASTAR FANG!”


llorens-capdevila

Nascut a Alpicat l’any 1969, és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Lleida i autor de més d’una dotzena de llibres, el darrer dels quals ha estat Pacte de silenci, premi Ferran Canyameres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.