Elogi de la caiguda

Vam caure a la plaça antiga
per enèsima vegada, damunt de la pedra
amb l’església romànica, la història, els vitralls.
Jo et vaig plegar abans de la ferida, com sempre,
i el teu braç feia un tomb sobre el centre,
com una acrobàcia sense millora final.
En la revinclada, el teu afany
de triomf et va fer la guitza;
jo, amable, deia les paraules de torn,
com responsoris d’una missa aliena;
fora de mi ressonaven, càlides.
Volies seure.
Les orenetes deien que el temps passaria,
igual que les cases del castell, i que els amos
s’abraçarien després de morts,
i serien tan muts que semblarien
esperar Godot i l’Apocalipsi,
i a tu i a mi tant ens fotria,
mentre cauria un altre cop la tarda
en el ritme immaculat de la nostra vida.

 

Montserrat Aloy i Roca

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.