Embarrat

(Una invitació a la creació contemporània)

Natàlia Lloreta
codirectora del festival embarrat
Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Autora de peces de videocreació com Mal de Llengua (2010), premi Llanterna Digital

 

Potser encara no heu tingut aquesta sort, però val molt la pena visitar l’antiga fàbrica Trepat, avui Museu de la Mecanització Agrària Cal Trepat de Tàrrega. És un viatge en el temps, cap al passat industrial, farcit de detalls immaculats: gorres als penjadors, anotacions en guix a les parets, màquines que encara funcionen i aquella olor de pols, de mecànica, de vell i d’altes temperatures. Precisament una de les seves particularitats més atractives és la poca intervenció visible que hi ha hagut en la conversió de fàbrica a museu, consolidant, això sí, les estructures i fent el recinte visitable d’acord amb totes les normes de seguretat, però deixant la resta tal com era, tal com la van deixar els últims treballadors que van marxar.

Passejar-se per les seves naus resulta sempre inspirador. Tant és així, que ara fa aproximadament quatre anys, després de deambular-hi bocabadats una estona, a Jesús Vilamajó i a mi se’ns va ocórrer la desvergonyida idea d’imaginar-nos, allà dins, sota aquelles dinou naus de simetria industrial i bellesa modernista, una exposició d’art contemporani. La idea seria la de revertir el sentit del viatge en el temps que ofereix la fàbrica, i en comptes de visitar el passat, anar cap al futur o, millor dit, anar a l’avantguarda del present, a la modernitat més contemporània.

Després de comptar fins a deu i de pair la idea inicial, la vam madurar, la vam convertir en un festival de creació contemporània i vam decidir presentar la proposta a l’Ajuntament de Tàrrega i al Museu Trepat. Ens sentíem com es devien sentir els joiosos núbils que anaven a fer la petició de mà de l’estimada al futur sogre. I la institució va dir que sí. Dóna bo sempre trobar-se amb tècnics que creuen en la cultura en un sentit ampli i generós.

Li direm Embarrat. El nom va venir amb certa facilitat. Un embarrat és un sistema transmissor de força que, amb un únic motor, proveeix d’energia diverses màquines de treball gràcies a un entramat, gairebé hipnòtic, d’eixos, corretges i politges. A Cal Trepat n’hi ha un, igual que n’hi havia a moltes fàbriques de l’època, tant del sector siderúrgic com del tèxtil i, en definitiva, en tots els entorns fabrils amb processos de producció i treball en cadena. L’embarrat de Cal Trepat va posar-se en funcionament l’any 1931, any en què es construeixen les 13 primeres naus i encara a dia d’avui es posa en funcionament i esdevé un autèntic espectacle visual i sonor.

El festival de creació contemporània portarà el nom d’Embarrat perquè també ha de servir com a motor artístic, ha d’ajudar a promoure i a donar a conèixer el treball d’aquestes persones inquietes anomenades artistes. Embarrat com a metàfora, com a símbol d’un conjunt d’energies treballant compassades amb un mateix ritme i en una mateixa direcció i horitzó.

De fet, el festival Embarrat neix amb tres objectius principals, que encara perduren, i són: donar a conèixer el patrimoni industrial i natural de la nostra ciutat, obrir-lo a nous públics, transformar-lo amb noves propostes i esdevenir, amb el temps, un dinamitzador social, cultural i econòmic de la zona, com ho ha estat i és FiraTàrrega; ser una plataforma d’exhibició del treball d’artistes emergents, donar-los un espai per crear i per expressar-se i donar a conèixer les seves propostes; i apropar l’art i la cultura contemporànies a la societat, contribuir a despertar les inquietuds i la curiositat del nostre territori.

Començaríem la primera edició coincidint amb el centenari del naixement de la marca Trepat, que no va ser a l’emplaçament actual sinó al badívol carrer Ardèvol del centre de Tàrrega, amb un modest taller que va anar fent-se gran. 1914 – 2014.

Vam començar fort. L’artista Joan Fontcuberta va fer la presentació del llibre Trepat, amb el qual havia estat treballant el darrer any, una de les seves fabuloses ficcions artístiques. Fontcuberta és un geni de l’engany, que utilitza no tan sols de forma lúdica –que també– sinó amb l’objectiu de generar dubtes i de posar en discussió la veracitat de la imatge. Diu: “Jo vaig viure els darrers 20 anys de la dictadura i llavors tota la meva generació estava acostumada a la sospita, és a dir, a creure que darrere de qualsevol missatge de poder hi havia una voluntat propagandística d’incidir en l’opinió pública. Sabíem que la veritat era molt més plural. Als anys 80, quan vaig voler treballar sobre això, sobre la imatge com a façana i com a trampa, em vaig adonar que la fotografia, als diaris i als seus usos habituals, encara gaudia d’un prestigi carismàtic com a mirall del món real que ningú qüestionava. Per contra, jo veia clarament que això era una creença, que no hi havia res que garantís aquesta veritat absoluta i em va semblar que podia ser una estratègia molt pedagògica ensenyar a l’espectador, fins a quin punt la imatge, sota aquesta manta de versemblança, amagava una ficció”.

El llibre Trepat també és una ficció. En aquest cas, Fontcuberta va convertir el senyor Josep Trepat i Galceran, fundador de la fàbrica, en un gran mecenes dels fotògrafs de les avantguardes. El constructivista Ródtxenko, el surrealista Man Ray, el documentalista Walker Evans o els representants del moviment Bauhaus, Lazslo Moholy-Nagy o Bern and Hilla Becher, tots ells, havien passat a fer una mena de residència artística a Cal Trepat i la fàbrica de Tàrrega havia estat l’autèntic epicentre de la creació mundial. Allò xocant de tot plegat és que la idea de Fontcuberta no és un mer capritx que intenta fer quadrar a la força. Fent un repàs a l’arxiu fotogràfic de Cal Trepat –que conté aquelles fotografies que feien servir pels catàlegs de les màquines o per la promoció de la fàbrica– es copsen similituds formals increïbles, gairebé màgiques, amb les fotografies de la avantguardes europees i nord-americanes. Compreu el llibre –de venda als museus d’art del món i també al Museu de Tàrrega– i comproveu-ho vosaltres mateixos.

Fontcuberta ens va donar nom, ens va donar repercussió mediàtica i ens va deixar un llibre magnífic que quedarà per a la història targarina i que porta el nom de Trepat al món. Però no n’hi ha prou per fer un festival. Necessitàvem més massa crítica, més xixa artística, més presència emergent. I així vam fer una convocatòria pública, oberta a tots els artistes del món, per participar a l’exposició La Gran Màquina que, en el decurs d’aquestes tres edicions, ha esdevingut un dels puntals de l’Embarrat.

La Gran Màquina és una exposició col·lectiva i multidisciplinària que gira entorn a un tema, ideat, curosament, cada any, pel seu comissari, Jesús Vilamajó. L’any 2014 va ser El Capital de Marx, l’any 2015, L’alienació, i enguany, En desús. Sempre busquem el punt de reflexió més contestatari i aquell art més crític amb la societat actual. Un extracte de la convocatòria d’enguany diu: “En l’actualitat estem immersos en una societat postindustrial altament tecnificada. El model econòmic neoliberal promou, insistentment i implacable, la compra contínua de nous productes i serveis a través d’eines de control psicològic com la publicitat i el màrqueting. Tot això ens ha abocat a la cultura de l’usar i llençar: ja no guardem res, ja no arreglem res, tot és canviable, tot és substituïble, des d’un producte d’alta tecnologia fins a les relacions personals”.

En aquestes tres edicions d’Embarrat hauran passat per Cal Trepat més de cent artistes de rabiosa contemporaneïtat i també un nombrós públic –divers i intergeneracional– que ha deixat seduir-se per aquest llenguatge tan fascinant, però també, a voltes, aparentment indesxifrable, que és l’art contemporani. A Embarrat no som ni elitistes ni estirats. Entenem que potser l’art contemporani no té sempre una lectura fàcil però volem apropar-lo a tothom. Per això tenim molt clara la funció didàctica de les visites guiades que oferim, any rere any, i tenim molt clar que Embarrat ha de ser un festival d’entrada gratuïta. Rebem diners públics per fer-lo. Diners de l’Ajuntament de Tàrrega, del Museu Trepat i de la Diputació de Lleida que volem que reverteixin en forma de cultura als seus contribuents i ciutadans. Som conscients que treballem amb diners públics i en som responsables. Creiem en una cultura viva i la reivindiquem en el seu sentit més ampli. Diu el periodista i filòsof de Cervera, Josep Ramoneda –i nosaltres subscrivim– que “la cultura és un bé de primera necessitat. Contribueix al benestar de les persones, en la mesura que les dota de més instruments per a viure l’aventura humana. És una factor de complicació que enriqueix l’experiència vital que ens fa persones. Moltes cultures, una sola humanitat. En aquest sentit, la cultura és la base de qualsevol proposta humanista. De qualsevol discurs que assumeixi la centralitat dels humans com a subjectes i objectes del coneixement i de l’experiència”.

A les portes d’aquest tercer Embarrat us convidem a passar tres dies d’intensitat artística; de contemporaneïtat sota les precioses naus d’una fàbrica en desús; de reflexió i de distensió; de radicalitat, de lliure expressió i d’estimulació del pensament i de la capacitat crítica. Hi trobareu la tercera edició de l’exposició La Gran Màquina però també hi trobareu diverses performances, actuacions musicals, un vermut electrònic, una estrena que fan els joves del grup de teatre local BAT, les visites guiades, servei de bar i restaurant, un petit mercat de llibres artesans… Una oferta intensa que ens fa especial il·lusió compartir amb vosaltres.
Durant la presentació del llibre Trepat, l’any 2014, Fontcuberta parlava de la necessitat de l’art com a “laboratori d’idees, que ens ha de fer més animals polítics i ser més resistents al món que ens està arribant. L’art ha de ser revulsiu, molest, contestatari… no ha de ser un complement edulcorat amb imatges que ens preparen cap al consum. L’art ens ha de fer reflexionar, pensar”.

Acabem citant Joseph Beuys, artista alemany multidisciplinari vinculat al moviment Fluxus. Beuys incidia en la importància revolucionària de l’art, com a via necessària d’evolució i d’allunyament d’allò tradicional, establert i antic “perquè l’art fa pensar, fa crear i ens ajuda a canviar”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.