(in)comunicació

JAUME BARRULL

Durant la darrera fira dedicada a l’art contemporani Art Basel de Miami, el desembre passat, una jove va apunyalar-ne una altra. La resta de visitants van trigar uns minuts a comprendre la gravetat dels fets: creien que era una performance i mentre especulaven sobre el significat de l’obra i la fotografiaven amb el mòbil la víctima s’estava dessagnant de veritat. Dos mesos abans, en el Museu d’Art Contemporani de Bolzano, al nord d’Itàlia, una dona de la neteja va desmuntar i llençar a la brossa tota una instal·lació de les artistes Sara Goldshmied i Eleonor Chiari titulada Dove andiamo a ballare questa sera? (On anem aquesta nit a ballar?). Es tractava d’ampolles buides, copes brutes, confeti i altres típics materials fungibles d’una revetlla qualsevol.

Anselm Ros, comissari de la Sala Gòtica de l’IEI, en un reportatge sobre art contemporani publicat al suplement Lectura el 2013, afirmava que “hi ha una sèrie d’artistes que tensen la corda buscant constantment els límits”. Feia referència a creadors que investiguen més enllà de les fronteres conegudes i confortables, autors que estan obrint camins sense saber del cert si l’art consolidat del futur els seguirà les passes o els ignorarà. Si esdevendrian avantguarda o cauran, per sempre més, en l’oblit més absolut.

Acomodar-se en terrenys fèrtils i parlar llenguatges contrastats no és, d’entrada, una actitud valenta. Al quart capítol de Sàpiens, una breu història de la humanitat (Edicions 62) l’historiador israelià Yukal Noay Harari considera que la revolució científica va començar quan els europeus van reconèixer la pròpia ignorància. Aleshores van prendre consciència que el món era un mapa ple de zones desconegudes i això els va empènyer a descobrir-les. Aquest esperit aventurer és tan necessari en la ciència com en l’art, però ser un visionari i deixar una vertadera petjada per a la història no és una empresa a l’abast de qualsevol. De la mateixa manera que un alumne que suspèn les matemàtiques a l’escola no et pot consolar amb la idea que Einstein tampoc havia tingut un currículum escolar brillant, un artista que té greus problemes perquè la seua obra sigui entesa per la societat que l’ha de valorar és perillós que es deixi endur per la idea de creure’s un geni incomprès pels seus contemporanis.

El filòleg lleidatà Ramon Rubinat explica que no hem de confondre els textos opacs dels obscurs. La literatura, sustenta, “és un joc entre la imaginació i la raó que busca, en última instància, comunicar”. Dir, compartir, transmetre a través de l’escriptura. Un text obscur seria aquell que no és fàcil de llegir, que necessita d’un cert bagatge literari per entendre’l o que juga amb uns referents que, si no es coneixen, deixa el lector en una posició una mica indefensa. La Gran marcha de Chirves o La escopeta nacional de Berlanga no tenen el mateix significat si es coneix la història contemporània d’Espanya que si s’ignora. Però tot és al text i a les imatges, no són obres opaques, no és imprescindible llegir-te les notes de l’autor per entendre-les. Hi ha una voluntat de comunicar, ningú diu que desxifrar-ne el missatge sigui senzill, però la intenció i les possibilitats reals hi són.

Si l’art és un mitjà d’expressió a través del qual l’autor ens vol explicar alguna cosa, aleshores hauria de procurar no encriptar l’obra fins a fer-la indesxifrable. La frontera que separa l’opacitat de l’obscuritat és molt fina, i sembla inevitable tenir la sensació que en l’art contemporani actual hi ha uns corrents que han apostat per creuar-la sense problemes, a consciència, gairebé buscant d’una manera obscena trencar qualsevol via d’entesa amb el públic. Els incidents de Miami i Bolzano van un pas més enllà de la indiferència i la desconfiança que un percentatge excessivament generós de la societat té vers una part considerable de l’art contemporani. Els exploradors i els trangressors han anat molt més lluny del que ningú és capaç de comprendre? Ja no és un debat sobre si Teremoto, la instal·lació de Tere Recarens que es va poder tornar a veure i viure a la inauguració de l’exposició sobre la influència del punk en l’art contemporani organitzada al MACBA de Barcelona a primers de maig, és o no és art. Jo no n’estic segur, de la resposta, però la vaig trobar interessant i suggerent. Tant és, en el fons estem parlant d’una altra dimensió: la incapacitat de distingir l’obra que hem de valorar com a tal i la destrucció de qualsevol possibilitat de diàleg entre l’artista i la societat a través d’ella.

One thought on “(in)comunicació

  1. Einstein li va dir a Kafka després de llegir una de les seves novel·les: “no he entès res. El món és molt complicat, però ¿tant?”.
    A l’art li demano que digui alguna cosa, que s’entengui sense necessitat d’explicacions i que emocioni. Si falta algun d’aquests tres requisits, per a mi és ‘basura’.
    Molt bon article, Jaume.
    Abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.