L’estrany destí d’un home lliure

LORENZO PLANA

Sándor Márai
Lo que no quise decir
(Introducció i edició d’Isabel Graña)
Narrativa Salamandra, 154 pàg.

Una anàlisi rigorosa sobre la Segona Guerra Mundial, de la mà d’un mestre de la novel·la reminiscent Sándor Márai és la quinta essència de la vertadera resistència europea enfront de la barbàrie. Escriptor d’èxit internacional fulgurant quan tot just frisava els 38 anys, aquest hongarès amb avantpassats alemanys va haver de topar amb el mur insalvable de la Segona Guerra Mundial per adonar-se que, fins aleshores, havia estat habitant un miratge. No és que els seus llibres anessin equivocats, però el silenci va poder amb ell. Tot i això, va conquerir la palestra literària després d’un ostracisme excessiu, clamorós, incomprensible. Que aquesta era la primera part de la seva experiència vital, ho va comprendre de seguida des dels topants del camp creatiu. Però pel que fa a la dimensió més dura i real, encara podia considerar-se un ingenu.

Fa uns pocs lustres, apareixia a l’horitzó somiquejant dels escriptors amb carisma aquest nom, Sándor Márai, un estrany “fonamental” per poder comprendre l’essència d’una de les etapes més sòrdides i vergonyoses de la vella Europa.

D’una banda, les seves obres de ficció sedueixen pel tracte lineal d’una il·lusió llambregant i fabulosa. Sense arribar al rapte avantguardista, novel·les com L’última trobada, L’estranya…, destaquen per la seva singularitat. I una cosa semblant passa amb l’autor: si aprofundim una mica sota la seva pàtina d’elegància, de cosmopolitisme i domini expressiu, podem meravellar-nos de manera inequívoca davant del més immens dels desconcerts. Com ha pogut existir algú de mirada tan vasta, tan complexa i arriscada, i alhora tan propera a tots nosaltres? Recordo converses inusitades amb amics: per fi un escriptor “fresc” per a la nostra voracitat de mitòmans. Em ve a la memòria una noia que, amb la copa entre les mans, no es cansava de repetir que havia llegit sis o set obres de Márai. Moments màgics com aquest cal agrair-los. Però després, al llibre de memòries que compartim ara i aquí, aquest Lo que quise decir, la mestria d’anàlisi és tal que només pot ser superada per la seriositat del tema central: el desastre de la pàtria, el d’Europa, i l’altre desatre sofert en carn pròpia: l’infortuni personal a conseqüència de la mort d’un fill i d’altres éssers estimats. I després, què va quedar després d’aquells anys mefistofèlics? El desconcert! Un cop arribades les tropes soviètiques a Hongria i foragitat el nazisme (aquest havia fet del seu país un titella), Márai va emigrar a Amèrica.

El que sempre va doldre al nostre escriptor va ser veure com la seva condició de “burgès” era trepitjada per uns i pels altres. El nostre heroi quedarà per a la història com a exemple de la lluita contra els absolutismes. Però la història d’aquella Hongria només pot ser escrita, com mostra Lo que no quise decir, amb la paraula d’un fastigós surrealisme tràgic. Sándor Márai va argumentar amb personal ponderació: la burgesia no ha de ser demonitzada, ja que hi arrelen bona part dels valors de la llibertat i el progrés intel·lectual i artístic, bastions ineludibles de la igualtat social. L’escriptor hongarès va posar fi a la seva vida d’un tret al cap als 88 anys. Les seves paraules, tenyides per la persecució, el dolor i l’exili, poden llegir-se encara, escrites sobre el mur mai enderrocat de la ignomínia. Ens han ensenyat a no oblidar. La pregunta resta dempeus per sempre més: què significa ser lliure? Benvinguts al territori Sándor Márai. Benvinguts un altre cop a la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.