No hi cap tot, en un museu

JOANA SOTO joanasoto
Antropòloga
Llicenciada en periodisme i antropologia i doctora per la Universitat de Lleida

 

No hi cap tot, en un museu. Tampoc hi cap a la memòria col·lectiva ni dins de les fronteres culturals. Allò que, com a societat, escollim per ser recordat requereix necessàriament d’un procés de selecció que integri aquells elements que se suposen valuosos per a la memòria col·lectiva i oblidi altres expressions que, pel motiu que sigui, no són coincidents amb els relats que serveixen per explicar qui som i d’on venim. Parteixo, doncs, de la hipòtesi que la definició de patrimoni comporta inevitablement un procés de selecció. Què elevem a aquesta categoria? Quins relats silenciem?

Les concepcions actuals sobre allò que és valuós per a les societats respon a un procés de construcció cultural que, en gran mesura, s’erigeix des de tres lògiques. La primera és la lògica capitalista, que s’apropia del patrimoni col·lectiu per convertir la memòria en una font de benefici. Serveixi com a exemple la conversió de les festes populars de Gràcia en mercaderia turística o l’adquisició de béns patrimonials per part de La Caixa. Habitualment, el capitalisme tendeix a convertir aquells espais que integren una exaltació de valors socials i culturals en parcs temàtics i en ciutats postal i que responen, a més, a un augment progressiu i prohibitiu del preu del sòl. L’apropiació del patrimoni per part del mercat és senzillament una forma de vendre cara la ciutat. Continua llegint “No hi cap tot, en un museu”

Cultura y poder en el siglo XX

Una aproximación desordenada

JUAN FERRER

Los ecos de la filosofía anarquista de Mijaíl Bakunin todavía estaban pegados en la memoria después de décadas en el Imperio ruso, cuando el capitán Aleksandr Bélyshev, a primera hora, ordenó un disparo de cañón desde la popa del crucero Aurora. Era una mañana tan gélida que la respiración se dibujaba en el aire. Los cimientos de la ciudad de los zares, San Petersburgo, temblaron. Era la orden para iniciar el ruido y la furia, el asalto al Palacio de Invierno. En 1928, un maestro del cine, hábil en la dirección y el montaje, gran conductor de masas y un vehículo de altísimo nivel cinematográfico con enorme contenido propagandístico, Serguéi Mijaílovich Eisenstein, rodó Octubre, que como en La huelga, rodada cuatro años antes, mostraba el alma bolchevique donde lo colectivo era el motor de un nuevo país comunista. Pero es en El acorazado Potemkin (1925), tomando como base el motín de 1905, donde, maltratados y hambrientos, la tripulación se amotinó contra sus mandos, cuando Eisenstein logra una de las obras capitales de la historia del cine, y esa escena de la escalinata en Odessa, donde los cosacos masacran a la población. Continua llegint “Cultura y poder en el siglo XX”

Mecenazgo circular

ANA VALLÉS
directora de la Fundació Sorigué

En 1985, Julio Sorigué y Josefina Blasco crearon una fundación de carácter social. El primer proyecto fue la construcción de un centro ocupacional de asistencia a discapacitados intelectuales atendiendo a las necesidades concretas detectadas en el entorno cercano. Este fue el primer paso de una larga labor de retorno social, que durante años ha sido apenas conocida, pero que hoy está totalmente consolidada.

En la actualidad, ejemplos como la Fundación Sorigué se han hecho más habituales y han aparecido en nuestro país numerosas instituciones que contribuyen a elevar notablemente la calidad de los servicios en áreas asistenciales.

Continua llegint “Mecenazgo circular”

Mozart, Constanze Mozart

JOSEP GRAU

La musicologia alemanya hauria de demanar perdó per la misogínia amb la qual ha tractat Constanze Mozart. L’ha descrita com una dona frívola amb una marcada afició al sexe, dues característiques que no eren precisament estranyes en el seu marit. Fins i tot ha insinuat que el fill pòstum de Wolfgang era de Süssmayr. La mala fama de Constanze la va originar el seu sogre. Leopold Mozart va ser incapaç de donar al seu fill l’educació d’un nen normal en comptes de la d’un monstre. Als dotze anys, Wolfgang havia estat en dotze països, havia demanat matrimoni a la reina de França, havia compost cent obres i havia meravellat el món mentre dormia en pensions anònimes i el tractaven com una joguina. Continua llegint “Mozart, Constanze Mozart”

Poesia i dissidència

Marc Romera
Neu negra
LaBreu Edicions, col·l. “Alabatre”, 109 p.


Vuit llibres de poemes –de De Genolls de fum, publicat a Llibres del Mall el 1988, al present Neu negra, passant per títols com La pau del cranc, L’aigua i l’encara recent La nosa (2014, premi Carles Riba)– contemplen la trajectòria poètica del també editor i narrador Marc Romera (Barcelona, 1966), veu situada, com volien María Zambrano o José Ángel Valente, al bell mig del territori on conflueixen la poesia i el pensament, l’estètica i la filosofia.

Continua llegint “Poesia i dissidència”

Negre sobre blanc

Imma Monsó
L’aniversari
Columna, 298 p.


MARISA TORRES BADIA
“Com pots dir-ne ficció, de la mentida? En la ficció, tu participes d’una convenció establerta. La mentida és una tirania unilateral…”

La guardonada escriptora lleidatana Imma Monsó (Lleida, 1959) torna a sorprendre’ns amb una inquietant i suggeridora novel·la d’investigació sobre el conflicte de parella. Ara, però, ho fa amb un viratge cap al fons de l’ànima –l’autora confessa sentir una mena de sensació d’acabament– on ens planteja la trencadissa emocional que es produeix quan la comunicació comença a defallir i s’inicia un altre període dramàtic i pertorbador. Indubtablement, no és el primer cop que Imma Monsó aborda aquesta temàtica. Els seus llibres acostumen a reflectir la dificultat de les relacions humanes, el pas del temps, la mort, la malaltia i el conflictiu sentiment de pertinença. És el cas de No se sap mai (1996), la seva primera novel·la, o altres obres seves com Si és o no és (1997), Tot un caràcter (2001) o La dona veloç (2012), on ja s’intuïen els greuges i les ombres d’una sòrdida amalgama entre desig i dolor. Continua llegint “Negre sobre blanc”

Perder el control

Luis Goytisolo
El atasco y demás fábulas
Anagrama, 180 p.


LORENZO PLANA

Reflexiones ácidas y voraces que son el reverso ideal para la mítica ‘Antagonía’

Estas fábulas adulteradas (las diferentes entregas aparecidas a lo largo de los años se encuentran reunidas en este volumen) atestiguan una exacta percepción de la deriva de una era que ha ido cristalizándose desgraciadamente en la rudeza. Son el autorretrato de un solitario que acaso ha vivido demasiado, y siempre en la médula. Su sabiduría se le ha pegado engorrosamente a su propia conciencia. Ya no es libre de tanto ser libre. Inventa un género nuevo, un entramado de hilos sugerentes –haz de híbridos narrativos en que el relato, el aforismo y la reflexión criticomoral pierden sus límites– basado en el enfurruñamiento, en lo que da de sí el enfurruñamiento como forma literaria transversal: todo es directo, brusco, indagador, inquisitivo. Continua llegint “Perder el control”

Serveis de representació

S’atura al davant i en comprova l’adreça exacta a l’etiqueta del clauer: Vallcalent 32, altell B. El sogre va comprar-lo fa vint anys i mai no n’havia comentat res a ningú, la família se’n va assabentar a la lectura del testament. L’Àngela li ha demanat si podia acostar-s’hi per veure en quines condicions estava, ella havia de baixar a Barcelona per reunir-se amb uns socis de confiança del seu pare. Inversions estratègiques, vells amics, oportunitats úniques, favors personals i socis de confiança eren paraules que el senyor Ricard sempre havia combinat amb avidesa per teixir negocis i trampejar explicacions quan, anys enrere, l’Àngela encara s’aventurava a demanar-les. El Miquel mai no les havia escoltades, ara ja no haurà ni de sentir-ne la melodia de fons.

Continua llegint “Serveis de representació”