Mozart, Constanze Mozart

JOSEP GRAU

La musicologia alemanya hauria de demanar perdó per la misogínia amb la qual ha tractat Constanze Mozart. L’ha descrita com una dona frívola amb una marcada afició al sexe, dues característiques que no eren precisament estranyes en el seu marit. Fins i tot ha insinuat que el fill pòstum de Wolfgang era de Süssmayr. La mala fama de Constanze la va originar el seu sogre. Leopold Mozart va ser incapaç de donar al seu fill l’educació d’un nen normal en comptes de la d’un monstre. Als dotze anys, Wolfgang havia estat en dotze països, havia demanat matrimoni a la reina de França, havia compost cent obres i havia meravellat el món mentre dormia en pensions anònimes i el tractaven com una joguina.

Aquesta educació monstruosa va generar un monstre. Un adult en la infantesa, un nen en la vida adulta. De forma miraculosa, aquesta vida delirant no va afectar la seva creativitat. S’ha dit que la seva música és fàcil. Ho és només per a l’oient. Mozart és el primer naïf de la història. Per això entra tan bé als nens. Però és molt exigent amb als músics. Si preguntes a un pianista què és més difícil, el Chopin més virtuós o Mozart, et dirà Mozart. Perquè l’has de tocar perfecte en fraseig i tempo, però, alhora, l’has de fer líric i expressiu. N’has de treure música sense perdre la perruca. Això és dificilíssim.

Mozart és fresc perquè té la virtut de l’extraversió, però, per tocar-lo bé, s’ha de tenir classe. Molta classe. La seva música flueix com el raig de l’aigua quan obrim l’aixeta, però és alta i fonda. Creix en una exhalació. Avança d’una bufada. La melodia hi brilla com la meravellosa figura d’una dona que s’amaga en un vestit elegant. El seu punt de partida és el cel.

Mozart deia: “Jo puc ser vulgar, però us asseguro que la meva música no ho és.”

Manuel Vilas opina que aquesta distància explica tot l’art modern.

Wolfgang va dir a la seva germana Nannerl que havia descobert Bach i Händel gràcies a Constanze, que n’estava enamorada. Ves per on. La frívola Constanze va obrir la porta al Mozart més profund via polifonia barroca, que el geni va enriquir amb la seva innocència.
I amb la seva plasticitat. El seu ús del color és màgic. Atrevidíssim. Al Rèquiem prescindeix de flautes, oboès, clarinets i trompes, perquè són massa brillants, i hi incorpora el corno di bassetto (una mena de clarinet més greu) i el trombó de vares, perquè vol un color fosc.

L’arriscat ús del trombó en aquesta missa de difunts (solos inclosos) obre el camí als grans corals romàntics de metalls. I la renúncia a la fusta convencional i a les trompes s’avança al Brahms que prescindeix dels violins al primer número del Rèquiem alemany a la recerca de la mateixa foscor, que troba en les violes.

Però Mozart és alhora transparent. Deixa veure els plecs de l’ànima com si fos un cristall.

La seva vida va ser una lluita contra el poder aristocràtic, que li impedia ser lliure, i el paternal, que el volia lluny de Constanze. El músic va viure obsessionat per compatibilitzar l’amor a l’esposa i al pare. Com va aconseguir estimar-los tots dos és un misteri comparable al de la seva música.

Wolfie es riuria dels musicòpates alemanys i es prendria una cervesa a la salut de la seva Stanzi, la dona per la qual va crear la impressionant catedral sonora que és la Missa en do menor, una obra perfecta que conté, possiblement, en el seu Et incarnatus est, els 8 minuts de música més sublims que s’han escrit mai.

Com en el Rèquiem, Mozart prescindeix en tota la missa de la brillantor de la flauta (un instrument que no li agradava perquè en el seu temps desafinava) a la recerca d’un color fosc, però en aquesta ària la soprano viatja al cel i el compositor l’acompanya amb la flauta, l’oboè i el fagot.

És un pintor genial.

Quan la gent del DiS em va encarregar aquest article, em va dir de parlar sobre pintura i poder. “O sigui, Mozart.” Poques paraules es poden afegir a aquest “o sigui, Mozart”. Potser aquestes de Roger Wolfe –sí, el macarra Roger Wolfe:

Si la muerte
en algo
se parece
al Réquiem
de Mozart,
embarcadme
esta misma
noche.
(Y si no,
tampoco importa.
Con que suene
bastará.)

O aquestes de la gran dama de la poesia, Wislawa Szymborska:

Vermeer

Mentre aquesta dona del Rijksmuseum
amb aquesta calma i concentració pintades
segueixi abocant dia rere dia
llet de la gerra al bol
no mereixerà el Món
la fi del món.

Quan deixi d’abocar-la, Mozart serà la millor pintura.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.