Negre sobre blanc

Imma Monsó
L’aniversari
Columna, 298 p.


MARISA TORRES BADIA
“Com pots dir-ne ficció, de la mentida? En la ficció, tu participes d’una convenció establerta. La mentida és una tirania unilateral…”

La guardonada escriptora lleidatana Imma Monsó (Lleida, 1959) torna a sorprendre’ns amb una inquietant i suggeridora novel·la d’investigació sobre el conflicte de parella. Ara, però, ho fa amb un viratge cap al fons de l’ànima –l’autora confessa sentir una mena de sensació d’acabament– on ens planteja la trencadissa emocional que es produeix quan la comunicació comença a defallir i s’inicia un altre període dramàtic i pertorbador. Indubtablement, no és el primer cop que Imma Monsó aborda aquesta temàtica. Els seus llibres acostumen a reflectir la dificultat de les relacions humanes, el pas del temps, la mort, la malaltia i el conflictiu sentiment de pertinença. És el cas de No se sap mai (1996), la seva primera novel·la, o altres obres seves com Si és o no és (1997), Tot un caràcter (2001) o La dona veloç (2012), on ja s’intuïen els greuges i les ombres d’una sòrdida amalgama entre desig i dolor.
L’aniversari s’endinsa, doncs, en els sentiments d’una dona –la novel·la recupera volgudament trets autobiogràfics– que, personalment i generacionalment, roman en una etapa de crisi un cop passada la cinquantena. Però fer una lectura reduïda a aquests supòsits –amor, crisi, incomunicació…– seria caure en un parany tan equívoc com limitat. Perquè l’autora treballa altres aspectes no menys importants i d’indubtable perícia novel·lesca, entre els quals hi ha l’ús d’una trama dual, l’aprofundiment de la perversitat entesa com ho feia Poe i la tensió d’una acció dramàtica duta al límit. La idea del pervers polimorf freudià, poso per cas, inunda, com si es tractés d’un joc de miratges ombrívol, la segona trama de la novel·la, i converteix el text en una mena de parany verbal, de paraula que reverbera –llegim– en “imatges invasives, paraules invasives”, “imatges vívides” i silencis que recorren tota la narració.

Val a dir que la intriga i la tensió narrativa es mantenen al llarg del relat a la manera del thriller emocional. Monsó posa claustrofòbicament al límit els seus personatges: per exemple, la parella protagonista, tancada en el seu propi cotxe i sense claus per sortir-ne. I, en l’endemig, una ficció ritual i macabra –ficció que rememora un text teatral que va formar part de CaRRoussel al festival Grec de l’any passat– teixida a l’abric d’un atzar calculadíssim que amenaça de concloure de forma tràgica. Tot això embridat sempre per un to sorprenent i per la utilització de la tercera persona, recursos mitjançant els quals l’autora aconsegueix el distanciament necessari i també la calidesa emocional d’uns diàlegs on no manca, com és característic en tota la seva obra, la càrrega irònica. Un tarannà expressiu –i paga la pena destacar-ho– al servei d’una acció que, lluny d’avançar com ho faria un thriller stricto sensu, ens presenta l’alternança d’accions destinades a confluir o a disseminar-se en pistes falses que acaben essent peces angulars en la construcció de la intriga.

Ultra això, no hi ha cap dubte que a L’aniversari Imma Monsó trasllada al lector tota una profunda reflexió sobre l’acte creatiu de l’escriptura. Una bona part de la trama incideix precisament en les difuses fronteres entre ficció i mentida. L’aposta de Monsó en aquest sentit, en un deix que recorda la poètica de Pessoa, sembla clara: l’escriptor és un fingidor i, com a tal, s’imposa un pacte, una aliança basada en la complicitat, entre ella –l’autora de L’aniversari– i el lector. Tots dos, al cap i a la fi, participen d’una convenció establerta, d’una ficció consensuada –no d’una tirànica mentida– que fa possible gaudir plegats d’una història que s’escriu, en paraules de la narradora, “negre sobre blanc”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.