Fora de sèrie

El setè art es reinventa a la pantalla petita

ANNA SÀEZ

El 8 d’abril de 1990 canviaria per sempre la història de la televisió. Aquell dia s’emetia el primer capítol d’una sèrie inclassificable. Imperfecta i fascinant, a Twin Peaks hi convivien en promíscua harmonia el surrealisme, l’humor i el misteri. La capçalera era una obra d’art insòlita, deliberadament lenta, perquè es pogués assaborir cada nota de la música d’Angelo Badalamenti. No era una intro: era un estat d’ànim. “Diane, 11.30 del matí del 28 de febrer. Estic arribant a Twin Peaks, vuit quilòmetres al sud de Canadà i 18 a l’oest de l’estat. No havia vist tants arbres en tota la meua vida”. L’agent especial Dale Cooper s’hi apropa amb nosaltres. Sabem quin és el motiu de l’arribada de l’FBI en aquell poblet idíl·lic del nord de l’estat de Washington que té gust de pastís de cirera. Prèviament, hem sigut testimonis d’una macabra troballa. El cadàver de Laura Palmer amb la mortalla de plàstic esdevindria una icona del segle XX. Tenim un crim i un investigador en camí. La sèrie sembla estar encarrilada. Però no hem tingut en compte un petit detall: Twin Peaks és una sèrie d’autor. David Lynch va aconseguir homologar per a tots els públics el seu pertorbador univers creatiu. En certa manera, Twin Peaks és Blue Velvet. Comparteixen protagonista, l’impertèrrit Kyle MacLachlan, però sobretot, parteixen de la mateixa premissa: hi ha monstres amagats a sota dels nostres llits confortables. Lynch va fer tàndem amb Mark Frost, que havia estat guionista d’una altra de les sèries que van canviar les regles del joc televisiu, la mítica Hill Street Blues (1981). “Parin compte allà fora”. El sergent Phil Eterhaus acomiadava cada dia amb aquesta frase els seus homes, policies que no s’assemblaven gens als que estàvem acostumats a veure a la tele. No pertanyien a cap unitat d’elit, no perseguien sofisticats assassins en sèrie. Formaven part d’una petita comissaria de districte d’una ciutat que no tenia nom. A Canción triste de Hill Street, que així la vam conèixer, hi havia veritat. Aquell punt just de sordidesa. D’humanitat. Continua llegint “Fora de sèrie”

‘House of Cards’, la cullera i l’algoritme

ENRIC BOLUDA

El president dels Estats Units, Frank Underwood, es reuneix de manera clandestina en unes escales de servei de la Casa Blanca amb el millor analista de dades de Nord Amèrica, possiblement del món. Un geni. Un weird, un raret que quan es tanca al seu despatx, amb el tors nu es mou en una dansa de contorsions mentre en uns auriculars d’última generació fa sonar a tot drap música electrònica ondulant. Iggy Pop en un laboratori de computació. El president del Estats Units s’hi reuneix per confirmar que no serà descoberta la trama que comparteixen per al control, espionatge i manipulació massiva de la població per guanyar les eleccions, sota el pretext de mesures excepcionals davant de l’amenaça jihadista. L’analista diu que no, que tot ho té emmascarat i n’explica certs detalls tècnics. El president li demana que li expliqui en anglès –per les nostres contrades en diríem en cristià– i el geni de l’anàlisi Big Data es mira la tassa de cafè que subjecta, n’agafa la cullera i sentencia: “una cullera. La puc usar per remenar el meu cafè, menjar sopa o escalfar heroïna. Tot el que ells hi podran veure és una cullera, no pas l’ús que en faig”. Continua llegint “‘House of Cards’, la cullera i l’algoritme”

‘El roce también hace el cariño’ (conté espòilers)

JAUME BARRULL CASTELLVÍ

L’amant d’una nit furtiva que vivim intensament ens pot deixar una marca inesborrable. En la brevetat només hem tingut temps de compartir la versió més alegre, elegant i festiva, així que per completar el quadre de la seua personalitat caurem en la temptació d’omblir els buits amb quantitats incontrolables d’especulacions benintencionades. Continua llegint “‘El roce también hace el cariño’ (conté espòilers)”

Aquellos tipos duros de New Jersey

JUAN FERRER

“Puedo sonreír y matar mientras sonrío”
(Ricardo III)
William Shakespeare


Un auto cruza el peaje New Jersey Turnpike, la zona más transitada de Estados Unidos, abandonando la ciudad de Nueva York, para entrar en el estado de New Jersey, donde residen casi nueve millones de almas. Conduce un hombre de mirada fría fumando un habano. Mientras el humo dibuja siluetas ondulantes, el vehículo va dejando atrás túneles, puentes, monumentos a contraluz, empresas químicas, cementerios, míseros negocios de pizza, casas de madera con la bandera americana en el porche, árboles otoñales, hasta llegar ante una espléndida mansión, la casa de Toni Soprano. Continua llegint “Aquellos tipos duros de New Jersey”

¿Amoníaco o vainilla?

Lucia Berlin

Manual para mujeres de la limpieza
Traducción de Eugenia Vázquez Nacarino
Alfaguara, 429 pág.
Manual per a dones de fer feines
Traducció d’Albert Torrescasana
L’Altra Editorial, 488 pàg.


MARISA TORRES BADIA

“¿Amoníaco o vainilla? (…) Voy juntando somníferos. Una vez hicimos un pacto: si para 1976 las cosas no se arreglaban, nos mataríamos a tiros al final del muelle.”

La escritora norteamericana Lucia Berlin (Alaska, 1936-Los Ángeles, 2004) ha cautivado a la crítica, al ámbito editorial y a todo tipo de lector con una colección de cuarenta y tres relatos vibrantes, cercanos y frescos que no dejan a nadie indiferente. Manual para mujeres de la limpieza, publicado en 2015 a título póstumo y tras muchos años de olvido, recupera a una escritora que seduce por su belleza física de aires sofisticados y por su belleza como narradora. Tildada por sus admiradores de escritora “maldita” y “brillante”, es rescatada del pozo del silencio por Lydia Davis —autora del prólogo que abre la edición de Alfaguara—, quien la equipara con entusiasmo ciego a Charles Bukowski y a Raymond Carver. Su legado narrativo admite pocas dudas: en sus páginas encontrará el lector una prosa trepidante, amenizada con destellos de humor y melancolía, donde subyace todo un acendrado componente realista basado en su propia historia personal. Continua llegint “¿Amoníaco o vainilla?”

La dignidad de nuestra confusión

Tom McCarthy
Satin Island
Pálido Fuego, 205 pág.


LORENZO PLANA

El extraño afán de un antropólogo en busca de la esencia global de nuestra época

Lo primero que parece notificarnos el tono y el ámbito iniciales de Satin Island es que su autor, Tom McCarthy (1969, Londres), será ambicioso hasta el delirio en su singladura literaria. Paralelamente a esa ambición está la que formula el propio tema básico del libro: ¿podemos recuperar una mirada global sobre nosotros mismos, aquel compendio que sí alcanzó algún pensador del siglo XIX? Tom McCarthy es un audaz escritor experto en los diferentes registros del arte de nuestra época. A través de su personaje U. irá rompiendo su propio espejo, el de la conciencia del ahora mismo. Satin Island se nos antoja como una suerte de diario de bitácora de una mente que navega poco a poco entre las aguas de un mundo vertiginoso, el nuestro, el de toda la cultura actual, el de nuestra espeluznante tecnología. Continua llegint “La dignidad de nuestra confusión”

La gran veta del temps

Serge Basso de March
El revers de l’arena
(Traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep M. Sala-Valldaura). Edicions de 1984, 94 pàg.


JAUME PONT

El revers de l’arena és tot un miracle pictòric ple de vida i poesia, de lírica lliçó vetejada per la reflexió moral i social

“No cal sorprendre’s dels jocs dels inventaris, el trajecte no està pas puntejat. Ja fa força temps que camino per senderes assaonades pels focs creuats de les mirades i els gestos. Sota el pes del passat, enuncio testaments estrambòtics i llego al full en blanc murmuris robats. Els vostres passos em travessen. La infància s’amaga a l’esblaïmat de la meva ombra. M’inscric a punt de marxar en miralls estranys. M’hi reflecteixo una mica i enfonyo en el desgavell del que crec dir. Tot es vincula a aquesta mena d’escorça que esventra la meva estilogràfica. La casa està confosa i el meu flexo n’és l’únic jutge. Intento de ser fidel i obro la meva porta a la gran veta del temps” (“Coartada?”). Continua llegint “La gran veta del temps”

La conciencia de los perdidos

Rafa Melero Rojo

Arturo solo hacía unos meses que rondaba la calle Mayor de Lleida, un lugar lleno de tiendas, de vidas y de historias. Para la Guardia Urbana era otro mendigo más. Menudo y de aspecto bonachón, no se metía en líos. Habiendo pasado ya de los sesenta, no parecía importarle demasiado tener que depender de la caridad para vivir. Con una barba muy poblada, los ojos hinchados y el desgaste de la pobreza extrema, nadie hubiera reconocido al hombre que un día lo tenía todo y al otro estaba en el infierno. Nunca hay que olvidar que detrás de cada mendigo hay una persona, y detrás de esta, una historia que contar. Una vida anterior que en muchos casos no presagiaba aquel final. O aquel principio. Continua llegint “La conciencia de los perdidos”