Fora de sèrie

El setè art es reinventa a la pantalla petita

ANNA SÀEZ

El 8 d’abril de 1990 canviaria per sempre la història de la televisió. Aquell dia s’emetia el primer capítol d’una sèrie inclassificable. Imperfecta i fascinant, a Twin Peaks hi convivien en promíscua harmonia el surrealisme, l’humor i el misteri. La capçalera era una obra d’art insòlita, deliberadament lenta, perquè es pogués assaborir cada nota de la música d’Angelo Badalamenti. No era una intro: era un estat d’ànim. “Diane, 11.30 del matí del 28 de febrer. Estic arribant a Twin Peaks, vuit quilòmetres al sud de Canadà i 18 a l’oest de l’estat. No havia vist tants arbres en tota la meua vida”. L’agent especial Dale Cooper s’hi apropa amb nosaltres. Sabem quin és el motiu de l’arribada de l’FBI en aquell poblet idíl·lic del nord de l’estat de Washington que té gust de pastís de cirera. Prèviament, hem sigut testimonis d’una macabra troballa. El cadàver de Laura Palmer amb la mortalla de plàstic esdevindria una icona del segle XX. Tenim un crim i un investigador en camí. La sèrie sembla estar encarrilada. Però no hem tingut en compte un petit detall: Twin Peaks és una sèrie d’autor. David Lynch va aconseguir homologar per a tots els públics el seu pertorbador univers creatiu. En certa manera, Twin Peaks és Blue Velvet. Comparteixen protagonista, l’impertèrrit Kyle MacLachlan, però sobretot, parteixen de la mateixa premissa: hi ha monstres amagats a sota dels nostres llits confortables. Lynch va fer tàndem amb Mark Frost, que havia estat guionista d’una altra de les sèries que van canviar les regles del joc televisiu, la mítica Hill Street Blues (1981). “Parin compte allà fora”. El sergent Phil Eterhaus acomiadava cada dia amb aquesta frase els seus homes, policies que no s’assemblaven gens als que estàvem acostumats a veure a la tele. No pertanyien a cap unitat d’elit, no perseguien sofisticats assassins en sèrie. Formaven part d’una petita comissaria de districte d’una ciutat que no tenia nom. A Canción triste de Hill Street, que així la vam conèixer, hi havia veritat. Aquell punt just de sordidesa. D’humanitat.

Podríem seguir retrocedint en el temps i trobant sèries magnífiques a banda i banda de l’Atlàntic. Tot està inventat. La gran Downton Abbey (2010) no deixa de ser una revisió d’Upstairs, Downstairs –Arriba y abajo– (1971), dos exemples d’impecable factura british. L’aclamada House of Cards (2013) és la versió americana de la sèrie del mateix títol que va emetre la BBC el 1990. I, en certa manera, les dos són hereves, juntament amb The West Wing (1999) –El ala oeste de la Casa Blanca– de l’irreverent Sí, ministre (1980). Hi va haver un temps en què no s’insultava la intel·ligència dels espectadors i es feien comèdies brillants, hilarants. Los Roper (1976) i Caída y auge de Reginald Perrin (1976) en són alguns exemples. Encara són modernes. Encara destil·len acidesa. En George Roper hi ha el mesquí poca substància que Matt Groening convertiria en Homer Simpson (1989).

Hem començat amb Twin Peaks perquè va ser la primera sèrie que va ser més que una sèrie. De fans incondicionals n’hi ha hagut sempre –Star Trek (1966) com a paradigma–. De televisió d’autor, també. Paraula d’Alfred Hitchcock, us lloem, Senyor. Però el que va aconseguir David Lynch és tenir mig món pendent de qui va matar Laura Palmer malgrat els nans, els gegants, les revelacions oníriques i les incongruències d’un guió que enganxava com un serial veneçolà. I, a la vegada, ho feia sense renunciar als acabats cinematogràfics. “I’ll see you again in 25 years”, li va dir la noia assassinada a l’agent especial Cooper en un dels somnis. I la profecia es complirà. En teoria, aquest 2016 hi haurà una tercera temporada. Serà una bogeria, perquè ja no mirem la tele com abans. Hem deixat de ser espectadors passius. Les xarxes socials fan possible que s’asseguin amb nosaltres al sofà centenars de persones. Junts ens indignem o aplaudim cada decisió dels guionistes. La doble pantalla ens permet anar més enllà del mur. I explica –en part– un fenomen planetari com Joc de Trons (2013), que no valorarem perquè encara està en emissió i, per tant, ens falta perspectiva. Que, d’entrada, el gran públic donés una oportunitat a una sèrie de fantasia medieval té molt a veure, també, amb el segell de qualitat HBO. Des del 1999 l’acrònim d’Home Box Office és més que un canal de televisió. Són les tres lletres que van obrar el miracle de produir The Sopranos.

Gràcies, Tony, amb tu va començar tot

David Chase va apostar fort. Una sèrie amb repartiment italoamericà, ambientada a New Jersey i protagonitzada per un capo de la màfia en teràpia. Un home vulnerable, preocupat pels seus fills adolescents, torturat per una mare castradora… Cadenes com la Fox van rebutjar el projecte. Però Chris Albrecht, director de continguts de l’HBO, va saber veure més enllà de l’anècdota. La vida de Tony Soprano, magistralment interpretada per James Gandolfini, no era –només– la història d’un mafiós. La crítica se’n va enamorar. Ens commovia veure’l entrar a la piscina sense treure’s el barnús per donar menjar a uns aneguets. Potser perquè també el vam veure matar a sang freda. El cinquè capítol de la primera temporada, College, un dels més premiats i celebrats d’una sèrie que acumula 21 premis Emmy i 5 Globus d’Or, és potser el que millor resumeix l’essència de The Sopranos. Tony acompanya la seua filla Meadow a mirar universitats. De manera casual, aquell pare sol·lícit es troba algú que va trair la família. Família entesa en llenguatge mafiós. Una rata que va entrar al programa de protecció de testimonis de l’FBI. Tony s’havia agafat el dia lliure per exercir de pare, però les obligacions d’un don són les que són i s’ha de fer càrrec d’aquella situació. L’HBO ens regala una estrangulació de més d’un minut que ens deixa muts. Soprano inaugura el concepte de bolent. És un personatge amb massa matisos per prendre partit. Sabem que és capaç de fer coses atroces, però no el podem odiar. L’acceptem. L’entenem. És massa humà per ser un heroi. Des de The Sopranos sentim a dir que el millor cinema es fa a la televisió. Una exageració com una altra. Però és cert que des d’aleshores no n’hi ha prou amb una història i uns actors. Tot es cuida al detall: el plantejament narratiu, la fotografia, la música… Bé, en aquest cas, la no-música, perquè no n’hi ha més enllà de la capçalera: només sentim el so ambient. Un recurs que també farà seu Mad Men.

Contra pronòstic, hi va haver vida més enllà de The Sopranos. L’HBO estrenava el 2002 The Wire. La sinopsi es queda molt curta per definir-la. És una sèrie policíaca ambientada a Baltimore, cert. Però oblidin tot el que han vist abans. Agafin el millor de Hill Street Blues i no en facin res fins a haver digerit The Sopranos. The Wire és la temporada a l’infern de Rimbaud. Amb una complexa estructura narrativa, se’ns dissecciona el wild side de Lou Reed. Hi ha un realisme descarnat, una voluntat documental que va més enllà de les trames i dels personatges. És una finestra oberta als baixos fons.

No tot va ser realisme brut. El 2004 s’emetia el primer capítol de Lost. Per bé i per mal, és filla de Twin Peaks. I de X-Files (1993). J.J. Abrams ens va fer naufragar en una illa misteriosa perduda enmig del Pacífic i ens va tenir sis anys atrapats. Lost va ser gairebé una religió per als seus seguidors, ja fossin homes de ciència, com Jack, o de fe, com Locke. J.J. Abrams també creia en nosaltres. Ens va donar un calidoscopi amb el qual només podíem intuir les històries que ens distorsionava. Se suceïen els flashbacks en què se’ns anaven mostrant aspectes de la vida dels protagonistes abans que s’estavellés el vol 815 d’Oceanic. A la quarta temporada s’alternaven amb flashforwards. Present, passat i futur. Però l’illa tenia tant de magnetisme que vam accedir a veure la sèrie com si fos un gran trencaclosques. Tant d’esforç, però, no va tenir recompensa. Oblidarem el capítol final.

Mig món fent càbales amb Lost i Matthew Weiner es treu de la màniga Mad Men (2007). No hi ha misteri, ni violència. L’acció –és un dir– transcorre a l’avinguda Madison de Nova York dels anys seixanta. Don Draper és un creatiu de l’agència de publicitat Sterling Cooper. Té la vida perfecta que ven en els seus anuncis. Però aviat descobrirem que això és fum. El fum omnipresent de les cigarretes que emboiren una dècada prodigiosa. Veurem arribar l’home a la Lluna. El viatge que fa Peggy Olson de secretària que prepara cafès a directiva publicitària resultarà més complicat que el de Neil Armstrong.

La millor de les millors

Amb Mad Men semblava que la dècada prodigiosa de les sèries havia coronat el seu particular Everest. Però Vince Gilligan ens tenia preparada una sorpresa. Breaking Bad, estrenada el 20 de gener de 2008, és rodona, perfecta. La fotografia és cine pur. Però, a més, aconsegueix enganxar-nos des de la primera escena. La tremenda primera escena en què Walter White condueix una autocaravana pel desert de Nou Mèxic. Porta una màscara antigàs i va vestit, únicament, amb uns calçotets passats de moda. “Pensa, pensa!”, es diu a ell mateix. Està histèric. Nosaltres, ni respirem. Poc després sabrem que és un professor de química apocat que malgrat haver format part d’una investigació mereixedora del premi Nobel treballa en un institut de secundària on no se’l té per res. Sabrem que coincidint amb el cinquantè aniversari li diagnostiquen un càncer de pulmó inoperable. Que té un fill adolescent amb paràlisi cerebral i una dona que s’acaba de quedar embarassada sense buscar-ho. El seu cunyat, agent de la DEA, el veu tan apagat que decideix emportar-se’l a fer una batuda perquè vegi una mica d’acció. White es queda al cotxe de policia, des d’on veu un exalumne escapant-se per una finestra. “Tu coneixes el negoci, jo conec la química”, li dirà poc després a Jesse Pickman. El professor té un pla: fabricar metamfetamina. Necessita diners per no deixar a l’estacada la seua família –que no sap res de la malaltia– quan ja no hi sigui. Aquest és l’original punt de partida de Breaking Bad. Només això. Walter White portarà el concepte d’antiheroi de Don Draper, de bolent que abans hem atorgat a Tony Soprano, a una altra dimensió. Les clavegueres de The Wire es tornen a obrir i ens conviden a baixar al més profund de la condició humana. Els monstres que hi trobarem s’assemblaran molt a nosaltres mateixos.

ASAEZ

 

Anna Sàez
Periodista
Posant negre sobre blanc des de 1990 en
llibres, diaris i revistes. Aficionada a batre records

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.