La gran veta del temps

Serge Basso de March
El revers de l’arena
(Traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne i Josep M. Sala-Valldaura). Edicions de 1984, 94 pàg.


JAUME PONT

El revers de l’arena és tot un miracle pictòric ple de vida i poesia, de lírica lliçó vetejada per la reflexió moral i social

“No cal sorprendre’s dels jocs dels inventaris, el trajecte no està pas puntejat. Ja fa força temps que camino per senderes assaonades pels focs creuats de les mirades i els gestos. Sota el pes del passat, enuncio testaments estrambòtics i llego al full en blanc murmuris robats. Els vostres passos em travessen. La infància s’amaga a l’esblaïmat de la meva ombra. M’inscric a punt de marxar en miralls estranys. M’hi reflecteixo una mica i enfonyo en el desgavell del que crec dir. Tot es vincula a aquesta mena d’escorça que esventra la meva estilogràfica. La casa està confosa i el meu flexo n’és l’únic jutge. Intento de ser fidel i obro la meva porta a la gran veta del temps” (“Coartada?”).

No es podia descriure millor la relació entre l’acte de l’escriptura i la infància, entre l’artista i l’origen mateix de la creació. Perquè ben mirat, no hi ha autobiografía espiritual sense infància. De les seves deus brolla l’evocació de l’origen i el retorn a la casa ancestral de la mare. Per a l’escriptor, la infància acaba sent una mena de palimpsest de la creació futura sobre el qual s’assaja, un cop rere un altre, el seu projecte d’escriptura. I aquest esdevé el sentit últim de la prosa —de fet un poema en prosa— amb què he encapçalat aquesta ressenya, una de les vuitanta-tres que conformen El revers de l’arena, de Serge Basso de March, autor que des de fa un bon grapat d’anys dirigeix la revista Transkrit i el Centre Kulturfabrik a Esch-sur-Alzette (Luxemburg). Una prosa tan diamantina i suggerent com la de Basso de March —figura cabdal de les lletres luxemburgueses en llengua francesa— exigia un tour de force traductor indiscutible. Estem d’enhorabona, perquè l’excel·lent traducció de Bittoun-Debruyne i Sala-Valldaura li fa els honors amb escreix.

Quina capacitat plàstica la de Basso de March per pintar, amb quatre pinzellades i des de la mirada embaladida d’un nen, la intrahistòria d’una familia obrera de les mines de Lorena! El revers de l’arena és tot un miracle pictòric ple de vida i poesia, de lírica lliçó vetejada per la reflexió moral i social. Pel camí resten escampades les empremtes iniciàtiques d’una familia d’immigrants —pare friulià, mare italiana, fill luxemburgués…— a la recerca de la seva nova (la terra d’acollida)/vella (la terra dels pares) identitat cultural i lingüística. Tot en aquest llibre autobiogràfic sembla travessat per la màgia dels petits detalls, per les emocions i el sentiments transcendits en pura poesia. Aquí un bri d’herba no és un bri d’herba, sinó el cor d’un infant que s’enlaira com el vol d’un ocell; i el pare no és el pare, sinó un déu encarnat en l’heroi que des dels forns de calç i entre “descens i descens” a la mina, com un “coreògraf mírific”, dicta “la llei de les vagonetes”.

Si el lector vol saber dels lligams secrets entre l’ofici de viure i l’ofici d’escriure; si vol arribar a l’arrel pregona dels nostres records, a la paraula, en definitiva, que reconstrueix la memòria literària i esdevé pur acte de coneixement, farà bé de llegir El revers de l’arena. El llibre de Serge Basso de March confirma una vegada més que l’estil no és pas una qüestió de tècnica, sinó de visió. La mateixa visió que va moure la mà de Marcel Proust a estampar, sobre els murs de la infància, aquell grafit inoblidable que diu: “els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.