‘House of Cards’, la cullera i l’algoritme

ENRIC BOLUDA

El president dels Estats Units, Frank Underwood, es reuneix de manera clandestina en unes escales de servei de la Casa Blanca amb el millor analista de dades de Nord Amèrica, possiblement del món. Un geni. Un weird, un raret que quan es tanca al seu despatx, amb el tors nu es mou en una dansa de contorsions mentre en uns auriculars d’última generació fa sonar a tot drap música electrònica ondulant. Iggy Pop en un laboratori de computació. El president del Estats Units s’hi reuneix per confirmar que no serà descoberta la trama que comparteixen per al control, espionatge i manipulació massiva de la població per guanyar les eleccions, sota el pretext de mesures excepcionals davant de l’amenaça jihadista. L’analista diu que no, que tot ho té emmascarat i n’explica certs detalls tècnics. El president li demana que li expliqui en anglès –per les nostres contrades en diríem en cristià– i el geni de l’anàlisi Big Data es mira la tassa de cafè que subjecta, n’agafa la cullera i sentencia: “una cullera. La puc usar per remenar el meu cafè, menjar sopa o escalfar heroïna. Tot el que ells hi podran veure és una cullera, no pas l’ús que en faig”.

Les cuites pel poder del matrimoni Underwood –Frank i Claire– edifiquen aquest emblema de la televisió contemporània que és House of Cards (Netflix, 2013). Una sèrie de gran èxit i els productors de la qual sembla que han explicat arreu el secret d’aquest èxit. En la quarta i de moment darrera temporada, quan es produeix l’escena entre el president i l’analista, els guionistes de la sèrie de ficció House of Cards potser han aprofitat per fer certa ironia a propòsit de la fama de la producció: la primera sèrie de la història a ser dissenyada a partir de l’anàlisi de la quantitat ingent de dades, del Big Data, que la plataforma que l’ha produït té dels hàbits, costums i gustos dels seus usuaris. O sigui, que Netflix va decidir-se per produir per primera vegada una sèrie, va desembutxacar de patac uns 100 milions de dòlars i va apostar per produir-ne dues temporades senceres perquè ja coneixia que seria un producte d’èxit entre una part important dels seus clients i que alhora els permetria obrir mercat de manera significativa. I el cert és que, segons les dades, ha estat ben bé així, corregit i augmentat. Netflix, amb House of Cards, ha estat pionera en la indústria dels continguts premium d’entreteniment amb la producció d’una sèrie, diuen que, més que mai, al gust del consumidor, amb capacitat d’anar adaptant les trames segons la recepció i l’impacte emocional que generen en milions d’espectadors i tot plegat amb gran exactitud. La cullera.

Com estaven tan segurs de l’èxit del producte? El relat oficial de la companyia es resum en les conclusions destil·lades per l’aplicació dels seus algoritmes –en resum, seqüència d’instruccions de filtratge de dades per establir patrons o relacions– sobre la gran quantitat de dades dels seus usuaris i la intersecció de tres paràmetres: que entre els seus clients va tenir una audiència molt bona la versió britànica homònima predecessora de House of Cards (BBC, 1990); que entre els seus clients va tenir una audiència molt bona The Social Network (La red, en versió espanyola, 2010), dirigida per David Fincher; i que els clients que havien visionat la versió britànica de la sèrie alhora havien seguit els treballs de David Fincher i de Kevin Spacey. Conclusió: fer una House of Cards americana dirigida per David Fincher i protagonitzada per Kevin Spacey. Et voilà.

Els acadèmics parlen de la Quarta Revolució Industrial i de com les Indústries de la Informació, la Comunicació i l’Entreteniment es troben al cor d’aquesta transformació. El cas de l’ús que fa Netflix, amb House of Cards, de l’anàlisi del Big Data per generar un producte d’èxit assegurat s’ha tornat paradigmàtic d’una transformació a gran escala en la producció, distribució, recepció i retroalimentació de productes premium d’entreteniment i, per extensió, del negoci de la televisió. El cert és que a dia d’avui hi ha uns 3.000 milions d’usuaris d’internet arreu del món, dues terceres parts dels quals usen els social media. El consum de productes d’entreteniment s’ha transformat i es transforma a mercè d’uns usuaris que avui ja dediquen a l’ús de dispositius mòbils i intel·ligents més temps que a cap altra activitat. I les plataformes de continguts saben què miren els seus usuaris, en quin dispositiu, quan –dia de la setmana, hora del dia–, quantes vegades, si pitgen pausa o tiren endarrere o tiren endavant. És a dir, es fan una idea ben exacta dels gustos tipus dels seus clients, de les trames que els emocionen, dels personatges favorits en cada moment. En aquest sentit, podem comprovar com la protagonista femenina de la sèrie, Robin Wright, ha anat guanyant pes argumental i volum salarial al llarg de les temporades fins a equiparar-se amb el protagonista masculí: “Vaig seguir les estadístiques i vaig veure que el personatge de Claire Underwood, durant un cert temps, era el més popular: ho vaig capitalitzar”.

Si tornem ara a l’escena de la cullera, podem interpretar-hi, doncs, certa lectura irònica dels guionistes respecte de l’admirada alquímia dels productors de la sèrie i la seva capacitat de transformar les dades en or. Sovint es diu que les dades són el nou petroli. Riu-te’n. El president Frank Underwood tot plegat ho entén com una arma, poderosa. En un dels girs ja característics de la sèrie, Underwood trenca la quarta paret i fita directament l’espectador: “El seu telèfon mòbil, el mòbil de qui està assegut al seu costat, el de tots els seus coneguts i el dels 300 milions d’americans que no coneix. Puc veure’ls i puc usar el que veig per manipular aquestes eleccions”.

Aquesta trama l’escriuen els guionistes alhora que l’opinió pública mundial és espectadora de filtracions que revelen suposats espionatges massius en connivència amb les grans companyies tecnològiques i alhora que l’oficina executiva del president Obama publica un informe sobre les oportunitats i les amenaces de l’ús del Big Data. L’analítica del Big Data té el potencial per eclipsar severament la protecció dels drets civils sobre l’ús que es fa de la informació personal, resumeix l’informe de la Casa Blanca. I en això, precisament, incideix la ficció de House of Cards.

L’ús d’una quantitat descomunal de dades personals –que no para de créixer, perquè s’acumulen– per millorar els processos empresarials, crear productes innovadors, conèixer millor els consumidors i generar progrés econòmic, com sembla que fa Netflix. O l’ús d’una quantitat descomunal de dades personals per alterar la presa de decisions, alterar les conductes humanes i posar en risc la societat civil, com sembla que fa el president de ficció Underwood. Els guionistes plantegen aquesta controvèrsia i, podríem pensar, reivindiquen també el protagonisme de la força creativa, lliure i intuïtiva, en la construcció d’un èxit comercial com House of Cards: el matrimoni Underwood, contra les cordes, amb una reelecció presidencial quasi impossible d’assolir –alerta espòilers– declaren la guerra a ultrança al Califat Islàmic.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.