Una mirada a la vida escènica lleidatana

Margarida Troguet i Taull
Gestora Cultural

Hàmlet: Que se’ls tracti bé, car són el compendi i la crònica breu del temps: després de la vostra mort us valdria més un mal epitafi, que una mala anomenada d’ells mentre visqueu
Polònius: Els tractaré, mon senyor, segons mereixen
Aprendre a ensenyar, ensenyar a aprendre

Pel que fa a la formació l’any 1981 neix a Lleida l’Aula Municipal de Teatre, una escola que ha mantingut viva al llarg dels anys la pedagogia escènica i que ara, l’any 2016 ja compta amb el Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral (CFGS), una titulació atorgada per la Generalitat de Catalunya.

El meritoriatge fet en diverses companyies teatrals era, fins a l’arribada de l’Aula de Teatre, l’única possible “formació” escènica.

És significatiu aquest canvi de model en l’àmbit de la formació, i ho és no només per la formació, sinó que amb el temps ha esdevingut cabdal en l’àmbit de la producció i l’exhibició.

També el Seminari d’Escriptura i Dramatúrgia Escènica organitzat per la UdL ha convidat els darrers anys els creadors a compartir la seva experiència creativa en un format de xerrada conferència que també ha atansat mirades i llenguatges al coneixement i la formació escènica. Continua llegint “Una mirada a la vida escènica lleidatana”

Mi manera de pensar un festival

Marion Betriu

Codirectora festival Frinje Madrid

Recuerdo que las primeras veces fueron los domingos del ciclo de teatro infantil Cavall Fort con mis primas. Era tan pequeña que la butaca roja del teatro principal se plegaba por mi peso insuficiente y me doblaba el cuerpo como una hoja de papel. Aunque parece ser que poco me importaba la extraña postura, porque siempre quería volver. Recuerdo sentir idéntico asombro cuando en el colegio me llevaron a la Fira de Titelles o cuando años más tarde fui a la Fira de Tàrrega. Y poco antes de irme de Lleida, recuerdo haber asistido a las muestras de cine de animación y de cine latinoamericano. Continua llegint “Mi manera de pensar un festival”

FiraTàrrega i les arts de carrer

…o transformació, vivència, impacte i valor

Oriol Martí Mambola
Director executiu de FiraTàrrega
@quissir

Fent una mirada enrere als seus 36 anys de (pleníssima) vida, una de les particularitats de FiraTàrrega és que sempre ha estat en procés de transformació. Fer-ne un estat de la qüestió estàtic comporta el risc que la fotografia surti moguda. I no pas com a inconvenient, sinó com a virtut (pràcticament necessitat) que ha fet que avui, després d’aquell llunyà 1981 (primera edició de la Fira), aquesta celebració escènica sigui plenament vigent als nostres temps.

FiraTàrrega està en aquestes últimes edicions culminant un procés de transformació que s’explica pel desplegament, sofisticació i diversificació del foment i l’estímul de la creació catalana en general i de les arts de carrer en particular. Així, si històricament FiraTàrrega havia estat un espai d’exhibició escènica i de mercat professional, avui aquesta pota es complementa amb dos altres eixos: d’una banda, el Programa de Suport a la Creació, basat en coproduccions i residències creatives de projectes escènics que pel seu caràcter fràgil, singular i necessari (cal no oblidar la condició de servei públic de FiraTàrrega) requereixen un acompanyament artístic, tècnic, empresarial, comunicatiu, etc. D’altra banda, en els últims anys hem entès que el treball de laboratori de creativitats vinculades a l’espai públic i la no-convencionalitat també es pot canalitzar a través de la formació. D’aquí en sorgeixen els estudis propis de màster i postgrau nascuts el 2013 i que desenvolupem amb la complicitat i l’acompanyament de la Universitat de Lleida. Continua llegint “FiraTàrrega i les arts de carrer”

Per una ciutat sense autors

Emili Baldellou

Hi ha dues maneres d’escriure el teatre. En la primera, l’autor imagina una situació i es deixa emportar pel dictat dels personatges. Pirandello, qui més lluny ha arribat en aquest terreny, diu que és en debades tractar de desviar-se’n, ja que els personatges són éssers reals dins la ficció. Tenen consistència més enllà de l’autor, qui es limita a ser la seva llevadora, l’operari encarregat de treure’ls a la llum.

La segona manera d’escriure el teatre és a través dels actors. En aquest cas, la figura de l’autor i del director acostumen a coincidir en la mateixa persona. Els intèrprets parteixen de situacions proposades per l’autor director i configuren el personatge, fecundant-lo amb la seva genètica personal. És el mètode seguit en la creació col·lectiva, on es genera un material que després es destria i s’enriqueix. Aquesta ha estat la mecànica d’escriptura d’Els Joglars, el gran referent més proper en aquesta manera d’escriure teatre. Fixem-nos, doncs, que en cap dels dos sistemes d’escriptura l’autor és important: en el primer, es limita a invocar uns ens incorporis que prenen identitat a mesura que es manifesten i que, posteriorment, s’encarnaran en el cos dels actors; en el segon, són els actors els que engendren les criatures escèniques, proveint-los d’uns atributs que són els seus. Per tant, si la intervenció de l’autor és poc rellevant pel que té a veure amb els personatges, els reis de la festa de tota obra teatral, en quin àmbit n’és, de rellevant? Continua llegint “Per una ciutat sense autors”

Fira de Titelles de Lleida

ORIOL FERRE

Codirector de la Fira de Titelles de Lleida

La Fira de Titelles de Lleida va néixer l’any 1989, creada per na Julieta Agustí i en Joan-Andreu Vallvé, que just havien encetat un nou projecte a la ciutat de Lleida pioner a Catalunya i a la resta de la península, el Centre de Titelles de Lleida, emmirallats i influenciats per centres que dinamitzaven aquesta disciplina teatral que els apassionava, a països de l’est.

Continua llegint “Fira de Titelles de Lleida”

Canalizar el infinito

LORENZO PLANA

Jenaro Talens
La música de Rousseau
Libros de la Resistencia, 58 p.

Una vieja disputa teórico-musical que obviamente desemboca en la serenidad

En este claro ensayo del poeta Jenaro Talens, experimentado en la terquedad reflexiva, nos percatarnos racionalmente del pulso entre lo establecido y lo nuevo. Este opúsculo se centra en la Querelle des bouffons, en el enfrentamiento ideológico que se dio en Francia en el siglo XVIII entre los defensores de la música francesa (la cual abjuraba en un principio de fatuos sentimentalismos) y los de la italiana (que venía a traer aire fresco y libertad). Postulándose en el ancoraje de la tradición, hasta el magnánimo compositor Rameau hubo de bajarse de su pedestal, salir a las trincheras de la argumentación. Cómo enriqueció a todo el affaire el hecho de que la esencia del problema se dirimiera entre músicos-teóricos. Es así que, en el otro extremo, el no tan pletórico compositor aunque sí poderoso pensador, el ginebrino Rousseau, hubo de traer luz y mostrar de qué modo la modernidad (con ese afán “natural” que entrañaba la música italiana, más fresca y más viva) guardaba un importante regalo. Había que tomar conciencia sobre el alcance de la mecánica cerebral en el mundo de la música. ¿Hasta qué punto es preciso delinear previamente una obra? ¿Cuál es el papel de la inspiración? ¿En qué momento lo mundano debe entrar en juego? Continua llegint “Canalizar el infinito”

Elegía a una escritura indócil

MARISA TORRES BADIA

Sara Mesa
Mala letra
Anagrama, 191 p.

Una voz narrativa en aras de la indocilidad, la disidencia y la libertad

Mala letra, buena letra, culpa, redención… Estos son unos pocos campos de los muchos abonados por el universo literario de Sara Mesa: once cuentos en los que se aborda una prosa calificada por la crítica de “alto voltaje” y una temática que, sin lugar a dudas, recorre el camino entre el dolor y la epifanía, entre la culpa y la expiación. Su narrativa breve es una voz más del polifónico registro de esta sevillana de adopción nacida en Madrid en1976, galardonada con el Premio Herralde de novela en 2013 por Cuatro por cuatro y propensa al cultivo de otros géneros literarios —fue Premio Nacional de Poesía Miguel Hernández en 2007 por su poemario Este jilguero agenda. Entre sus novelas cabe destacar Cicatriz (Anagrama, 2015), elegida por buena parte de la crítica como una de las cuatro novelas más destacadas de 2015. Continua llegint “Elegía a una escritura indócil”

Vides al límit

JAUME PONT

David Castillo i Marc Valls (eds.)
Poesia Contracultura Barcelona
Ajuntament de Barcelona, 395 p.

 

“Un fragment de la memòria oberta d’un temps inabastable i gairebé desconegut”
Les divuit veus poètiques de l’antologia Poesia Contracultura Barcelona —la millor de molts anys ençà, hereva de precedents inoblidables com la mostra antològica Algunos poetas de Barcelona (1973), publicada per la revista editorial La Cloaca, o dels volums de Genís Cano Poètica de la contracultura (2003) i A imatge de la contracultura (2005)— encarnen la transgresió de les fronteres entre el conscient i l’inconscient, de la realitat i del somni sense aturador. Les guia un horitzó utòpic i inaprehensible en la seva totalitat que només obeeix l’acràcia i la militància llibertària.

Continua llegint “Vides al límit”

És l’única sortida

JAUME BARRULL

Amb el cap entre les mans i els colzes sobre els genolls, l’Alberto fixa la mirada entre els peus nus, en els milions de plecs que fa la llana verge de la catifa de tres per quatre metres que Milton Glaser va anomenar Shakespeare a Àfrica. Li agradava invitar els convidats a passejar-hi descalços i sentir l’energia que transmetia; aleshores els explicava que està teixida a mà seguint una tècnica ancestral nepalesa, els feia tancar els ulls perquè poguessin connectar-vos amb la terra. Un planeta que, deia amb una copa de cava a la mà, cada vegada ens queda més lluny per culpa de la tecnologia i els fanatismes, un món que ens dóna la vida i nosaltres menyspreem com uns adolescents malcriats. En aquelles vetllades el Víctor, el fill de puta del Víctor, sempre se’l mirava de lluny amb les sabates posades i la convicció que un dels dos sempre hauria de tocar de peus a terra. El Víctor. L’Alberto no se’l pot treure del cap, recorda el seu tarannà distant i fred al pati de l’escola i està segur que, en penjar el telèfon després de la darrera trucada de la Blanca, feia el mateix posat de caçador furtiu. Sense alçar el cap pot veure el Víctor abraçant-lo el dia que va fer-lo padrí del seu fill, i si tanca els ulls pot sentir el plaer de clavar-li un punxó a la caròtides primitiva, just per sota la mandíbula. Ara mateix el mataria, deixaria que es dessagnés enmig de l’altar perquè la seua sang pagués pels pecats de tots els convidats. Ho faria, si ara el tingués al davant l’ofegaria posant-li bitllets de 500 rebregats a la boca, li tallaria les orelles, es pixaria sobre el seu cadàver i ploraria de ràbia. Sobretot ho faria per enterrar la vergonya. Continua llegint “És l’única sortida”