Per una ciutat sense autors

Emili Baldellou

Hi ha dues maneres d’escriure el teatre. En la primera, l’autor imagina una situació i es deixa emportar pel dictat dels personatges. Pirandello, qui més lluny ha arribat en aquest terreny, diu que és en debades tractar de desviar-se’n, ja que els personatges són éssers reals dins la ficció. Tenen consistència més enllà de l’autor, qui es limita a ser la seva llevadora, l’operari encarregat de treure’ls a la llum.

La segona manera d’escriure el teatre és a través dels actors. En aquest cas, la figura de l’autor i del director acostumen a coincidir en la mateixa persona. Els intèrprets parteixen de situacions proposades per l’autor director i configuren el personatge, fecundant-lo amb la seva genètica personal. És el mètode seguit en la creació col·lectiva, on es genera un material que després es destria i s’enriqueix. Aquesta ha estat la mecànica d’escriptura d’Els Joglars, el gran referent més proper en aquesta manera d’escriure teatre. Fixem-nos, doncs, que en cap dels dos sistemes d’escriptura l’autor és important: en el primer, es limita a invocar uns ens incorporis que prenen identitat a mesura que es manifesten i que, posteriorment, s’encarnaran en el cos dels actors; en el segon, són els actors els que engendren les criatures escèniques, proveint-los d’uns atributs que són els seus. Per tant, si la intervenció de l’autor és poc rellevant pel que té a veure amb els personatges, els reis de la festa de tota obra teatral, en quin àmbit n’és, de rellevant?

Al meu entendre, en cap. L’autor teatral acostuma a ser un pal a la roda de l’obra, per més que es parli amb la boca plena de dramatúrgia i d’engranatge dramàtic. El vigor de la creació teatral té més a veure amb la proliferació de companyies, les quals actuen com a disolvent universal dels deliris de l’autor. El fet –sovint oblidat en les grans capitals, on la lluentor dels noms corromp l’esperit de l’assumpte– és que el teatre consisteix, més que cap altra cosa, en un treball en grup. L’autor, en general, té poc esperit d’equip. Creu erròniament que ell és l’artífex de l’obra, o encara pitjor, que l’obra és una emanació de la seva personalitat i que els actors són el mitjà inevitable perquè el públic pugui copsar la seva creació, per poder admirar-la. Quan la veu representada, l’autor honest s’adona que l’obra no li pertany. Per ser francs, els drets d’autor s’haurien d’entendre com la gratificació convinguda per haver ensopegat amb una troballa adient per fer teatre, no pas com la patent d’un inventor.

L’autoria catalana peca d’això, de personalismes. Tot i que el nom de l’autor no és, ni de bon tros, tan conegut per al gran públic com el dels intèrprets (tret de Belbel i de Galceran), existeix dins l’anomenat mundillo una rivalitat insana per assolir notorietat sectorial i, si pot ser, pública. El mateix succeeix amb els directors, els quals han esdevingut les veritables vedettes de la indústria (malgrat el seu ofici no es va emancipar del d’actor fins fa tot just un segle, en comparació als més de vint-i-cinc que fa que roden pel món els histrions). L’apoteosi definitiva, però, es produeix quan els rols d’actor i de director coincideixen: aleshores, l’individu s’autoproclama Creador. Recordar el nom dels autors o dels directors més que la seva feina és un indici de feblesa artística perquè vol dir que no es fan grans obres ni que es posen els fonaments per fer-les. Sortosament, entrant en els que ens toca, Lleida viu condicions diferents a Barcelona. L’escàs desenvolupament del sector propicia formes de funcionament primitives, associades al model grupal o tribal. La fórmula d’especialització pròpia de la revolució industrial no hi és present, de manera que encara es manté la connexió amb una forma de fer artesanal. Portat al territori de l’autor/a, això vol dir que la tasca d’escriure es produeix en el context d’un grup o companyia i que la producció de l’obra no disposa d’ajuts institucionals. Contràriament al que pugui semblar, això allibera el procés de gestació de molts inconvenients: el primer, que l’autor només escriu quan creu que té alguna cosa a dir. L’escriptura contemporània excel·leix en obres molt ben escrites que no diuen res. Com ja hem dit, l’ocupació principal de l’autor és consolidar aquest estatus, no pas treballar en benefici de l’obra. Això a Lleida no passa, ja que no existeix la possibilitat de consolidar cap estatus. És una tasca que encara gaudeix d’una modèstia natural perquè a ningú se li acut que això sigui quelcom important. Per molts anys!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.