Vides al límit

JAUME PONT

David Castillo i Marc Valls (eds.)
Poesia Contracultura Barcelona
Ajuntament de Barcelona, 395 p.

 

“Un fragment de la memòria oberta d’un temps inabastable i gairebé desconegut”
Les divuit veus poètiques de l’antologia Poesia Contracultura Barcelona —la millor de molts anys ençà, hereva de precedents inoblidables com la mostra antològica Algunos poetas de Barcelona (1973), publicada per la revista editorial La Cloaca, o dels volums de Genís Cano Poètica de la contracultura (2003) i A imatge de la contracultura (2005)— encarnen la transgresió de les fronteres entre el conscient i l’inconscient, de la realitat i del somni sense aturador. Les guia un horitzó utòpic i inaprehensible en la seva totalitat que només obeeix l’acràcia i la militància llibertària.

Com diu Canti Casanovas (“A manera de proemi”), els poetes d’aquesta antologia no podrien explicar-se sense l’empremta “del franquisme i el procés polític transaccional, però també del corrent contracultural que introdueix l’ús dels estupefaents en una gestió cultural d’ebrietat. Són el seu reflex a Barcelona, on va ser conegut com el Rotllo. Un moviment que va adquirir sentiment de comunitat amb una dimenssió política pròpia”.
Els poemes de Poesia Contracultura Barcelona, d’una intensitat emocional demolidora, són com cops de puny al cos de la cultura benestant, un uppercut a la mandíbula d’aquella figura gegantina que Bataille, Artaud i els surrealistes entenien com la Santa Trinitat o la Triple “P” de la societat capitalista: Pare, Pàtria, Patró. Aquests divuit poetes nascuts entre 1946 i 1967 —tots ells morts com a tribut d’una rebel·lia crivellada per la drogadicció, l’alcohol, el suïcidi o les derives posteriors— representen una de les últimes ferides escrites als murs de la Barcelona postfranquista dels Ateneus llibertaris, del barris desballestats pel dolor o la febre de la revolució. Llegir-los s’apropa a una cerimònia expiatòria que no sap ben bé on comença la sang i on acaba la tinta, i a l’inrevés. Els seus noms: Albert Subirats, Pau Maragall, Pepe Sales, Jordi Pope, Jaume Cuadreny, Pere Marcilla, Xavier Sabater, Roberto Bolaño —l’únic que amb els anys aconsegueix una exitosa trajectòria pública—, Raúl Núñez, Mònica Maragall —la sola dona de l’antologia—, Leo Segura, Zane Speer, Jordi Carbó, Carlos Iguana, J. Daniel Vidal, Sebastià Roure, Piru Cirugeda i Genís Cano.
Gràcies a dos companys de viatge d’aquella aventura, David Castillo i Marc Valls, els tenim ara entre nosaltres en una edició que qualificaria d’exemplar. Com exigia un llibre d’aquest tipus —i això és mèrit exclusiu dels antòlegs—, Poesia Contracultura Barcelona té l’aire d’una mostra visual inspirada en el fanzine, la il·lustració, la fotografia, el dibuix o el cartellisme, a més del gran encert que suposa la reproducció de molts originals, poemes autògrafs o articles crítics de i sobre els diversos autors. I precisament en aquest sentit, voldria subratllar de manera molt especial un fet comú a tots aquests poetes: em refereixo a la palesa continuïtat entre literatura i vida, entre experiència artística i experiència de la realitat.

Tot aquí té una aura de veritat que brolla de la vida mateixa. Tant se val la forma d’expressió: poesia, música, cinema o vídeo, dibuix, pintura o grafit; tant se val el modus operandi: recitals poètics, performances a la presó o al carrer, lletres de cançons, bandes de rock (La Propiedad es un Robo, Perucho’s, Los Psicópatas del Norte…), col·lectius (O així…), publicacions alternatives amb format de llibre, revistes (La Cloaca, Muerte de Narciso, Fuera de Banda…), fanzines, fulls volants, CD, etc. Tot es juga en nom d’una autenticitat duta al límit, al caire de l’abisme, com correspon a les arrels d’una tradició, d’un arbre genealògic, que tantes coses deu al romanticisme revolucionari i a l’última crisi de la modernitat.
Els versos de l’antologia preparada per Castillo i Valls són fills de la contracultura, del moviment beat, de l’underground i el punk; néts del romanticisme i el simbolisme més radicals i heterodoxos; nebots de dadà, del surrealisme i les avantguardes; germans, en fi, de la saba llibertària del maig del 68 i la Internacional Situacionista. El lector farà bé de sospesar l’abundós i excel.lent ventall crític que acompaya la mostra —amb E. Casasses, J. Lizano, V. Obiols, G. Horta, N. Comadira, P. Riba, entre altres autors, i sobretot les imprescindibles paraules prologals de David Castillo i Canti Casanovas—, tota una eina d’indubtable valor històric, generacional, ideològic i esteticoliterari en aquest descens de vida i poesia a tomba oberta.

Però com ens recorda Castillo al seu emblemàtic pròleg (“Si no arrisques la vida la tindràs sempre perduda”), malgrat la mort prematura de tot aquest anticlub de poetes, Poesia Contracultura Barcelona “no és un llibre sobre la mort, sinó una lliçó de vida. No es tracta de valorar la vida a qualsevol preu sinó de condensar-la, de dur-la al límit, espremuda, aprofitada”. Heus aquí, doncs, “un fragment de la memòria oberta d’un temps inabastable i gairebé desconegut”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.