Lamolla, el compromís d’un llibertari

Jesús Navarro

Director del Museu d’Art Jaume Morera


En els darrers temps s’ha tornat a parlar a bastament del patrimoni artístic durant la Guerra Civil. Una discussió en la qual sovint ha mancat rigor en relatar el fets que es varen produir i en la qual s’ha prescindit d’una contextualització històrica que hauria proporcionat les claus per a la seva interpretació. Efectivament, amb l’esclat del conflicte, el patrimoni artístic sofriria importants danys, provocats per l’onada d’atacs anticlericals contra els béns de l’Església, la confiscació incontrolada de béns artístics, el tràfic il·legal d’obres d’art i els bombardejos dels nuclis de població, especialment de ciutats o pobles de la rereguarda republicana, on l’aviació rebel els va usar sovint per minar l’ànim de la població. Les primeres jornades de juliol de 1936 van estar marcades per la violenta reacció popular contra el cop militar i per l’atac de les organitzacions obreres a tot allò que representava qualsevol tipus de suport a la conspiració reaccionària. En aquest sentit, l’Església fou el blanc preferit de les ires populars, i això no fou per casualitat. L’anticlericalisme identificava bona part de les famílies polítiques de l’esquerra, després de segles d’explotació i repressió ideològica exercida secularment pel poder de l’Església. No és estrany, doncs, que, un cop ensorrada la legalitat republicana, aquells sectors que havien vist insatisfetes les seves expectatives de transformació social, fins i tot per la política secularitzadora de la República, van veure l’oportunitat d’eradicar de soca-rel el vell ordre social. I res identificava més aquest ordre que l’Església; d’aquí ve la manera vertiginosa amb la qual s’estengué la persecució dels seus membres i la destrucció de les seves possessions, representades per edificis i béns artístics, símbols de la seva presència i del seu control social i ideològic. Cal dir que aquesta reacció no va ser contra l’art com a disciplina, sinó contra el que representava (quan es cremava una verge, no es feia en tant que talla gòtica, sinó pel fet de ser vehicle de transmissió del dogma i símbol de l’opulència eclesiàstica). Aquesta preeminència de la simbologia per sobre dels valors artístics s’ha fet prou evident recentment a Barcelona a propòsit de la presència d’algunes estàtues al carrer. Encara que val a dir que, aleshores, les reaccions violentes foren protagonitzades per obrers i camperols, majoritàriament analfabets, aliens als valors artístics i patrimonials d’allò que violentaven. Si el que ha passat ara pot ser «comprensible», cal valorar en perspectiva el que va passar el 1936. En aquest sentit, no és estrany que precisament fos una minoria culta la que protagonitzés les operacions de salvaguarda del patrimoni. Al marge de les seves idees polítiques, molts d’aquests salvadors eren artistes, investigadors o professionals de la cultura. A Lleida, destacarien les personalitats d’Enric Crous i Vidal, Antoni Garcia Lamolla, Antoni Bergós, Salvador Roca Lletjós, l’escultor Magriñà i el tallista Borràs. Lamolla es relacionà de manera molt estreta amb la publicació Acracia, òrgan de la CNT i de la FAI a Lleida, el grup polític que tradicionalment ha estat acusat de protagonitzar la major part dels atacs contra les esglésies. Una acusació fonamentada en el seu discurs antiburgès i anticatòlic, però que en moltes ocasions es va fer servir per exonerar les actuacions d’altres grups o veïns. Per això, encara adquireix una més alta consideració l’actuació de Lamolla. La seva implicació amb els llibertaris no li impedí exercir una decidida tasca en pro del salvament del patrimoni, distingint el valor simbòlic dels monuments del seu valor històric i artístic. Ell no fou un dels suposats forasters anarquistes que apareixien pels pobles per cremar l’art, sinó un anarquista que es jugava la vida per salvaguardar-lo. Davant de les primeres destruccions a Lleida de monuments i béns artístics (el 20 de juliol de 1936 foren profanades i incendiades la major part de les esglésies i el Palau Episcopal), reaccionaren els amants de l’art i la cultura de la ciutat. Gràcies a la iniciativa i la intervenció de Lamolla, es pogué salvar part de l’arxiu i alguns objectes artístics del Palau Episcopal. Juntament amb Enric Crous i amb el suport del comandament militar de la plaça, el coronel Martínez Ballespí, es varen poder protegir també els objectes del Museu del Semnari i del Museu d’Art Jaume Morera, que controlaven respectivament Antoni Bergós i Salvador Roca, amb qui col·laboraren l’escultor Magriñà i el tallista Borràs. Aquest darrer museu esdevingué de manera immediata un dipòsit d’urgència, el Museu del Poble, on reunir totes les peces i objectes recuperats. D’altra banda, en Joan Grau i Morell, funcionari de la Paeria, amb gran perill per a la seva vida, traslladà també l’arxiu capitular a l’església de la Sang, on establiren l’Hemeroteca del Poble. La Generalitat reaccionà davant d’aquesta situació i ordenà, a final del mes de juliol, tot un conjunt de mesures legals destinades a la salvaguarda i protecció del patrimoni artístic i documental. Malgrat tot, la realitat fou més complicada i difícil, com ho demostra el fet que la catedral fou incendiada i saquejada el 25 d’agost per la columna anomenada Aguiluchos, que es dirigia a la línia de foc del front d’Aragó. Afortunadament, la gran col·lecció de tapissos i els arxius del capítol, juntament amb els famosos còdexs ornats amb miniatures de Lleida i Roda i altres tresors de la catedral, es van poder salvar de la crema gràcies a l’actitud valenta i agosarada d’Enric Crous i Vidal, Antoni Garcia i Lamolla, Salvador Roca i Lletjós i mossèn Josep Maria Llorenç i Ventura. Aviat, les organitzacions obreres intentaren posar en marxa mecanismes institucionals capaços de dirigir i controlar el procés revolucionari i acotar cada cop més les accions dels anomenats incontrolats. Lamolla, aprofitant la seva vinculació amb els llibertaris, demanà autorització a l’alcalde de Lleida, l’anarquista Félix Lorenzo Páramo, per organitzar, sota la seva responsabilitat, el salvament del patrimoni artístic a la ciutat. Un cop s’estabilitzà la situació a Lleida, tant Lamolla com Crous encapçalaren una campanya de recuperació del patrimoni artístic de les comarques de Lleida i del Pirineu (entre d’altres, el retaule de Castelló de Farfanya, el crist de Salardú, el crist de Mijaran i el retaule d’Abella de Conca) i de la veïna Aragó, feta sota la direcció del Servei de Patrimoni, primer com a voluntaris i després, gràcies al pas per Lleida de l’arquitecte Josep Gudiol, com a delegats del Servei de Protecció del Patrimoni Artístic de la Generalitat. Lamolla, proveït d’un carnet del Servei, seguí les seves actuacions, entre les quals destaquen la recuperació dels murals del monestir de Vilanova de Sixena, protecció de la col·legiata d’Alquézar. També va dur a terme, completament sol, el salvament del tresor romànic de Roda d’Isàvena. Operacions no exemptes de risc, com testimonia l’anarquista José Peirats, que més d’un cop hagué de salvar Lamolla d’ésser afusellat per milicians irats en veure que es dedicava a recuperar peces d’art sacre. Amb el ferm convenciment expressat per Lamolla que «si no som capaços de salvar el nostre patrimoni artístic històric, irremissiblement perdrem la guerra», la seva actuació i la dels seus companys va fer possible que bona part del patrimoni en perill pogués ser finalment salvat de la crema i l’espoli i convenientment conservat per a ús i gaudi de generacions futures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.