L’obrador poètic de Jordi Pàmias

Jordi Pàmias

Ronda dels dies.

Cent vint poemes esparsos Anna Ballbona Pagès Editors, 235 p.


MARISA TORRES BADIA

Deixa que et digui, el mar, una cançó d’amor / i escolta, de la terra, una lenta / pregària

Aquest sisè volum de l’obra completa de Jordi Pàmias, Ronda dels dies, recull que aplega un bon grapat de poemes inèdits o no publicats en llibre, és una bona oportunitat per al lector de retornar als orígens lírics del poeta guissonenc. Com explica el mateix Pàmias en la seva introducció, la intenció del recull queda prou clara en les tres seccions del llibre –Adolescència i joventut (1954-1962), Primera maduresa (1963-1978) i La veu consolidada (1981-1988)–, pur reflex d’un camí, també tripartit, que emmarca no poques de les obsessions temàtiques del nostre poeta al llarg de la seva dilatada trajectòria poètica.

Pàmias, a bastament reconegut des de la publicació de La meva casa el 1969 (premi Joan Salvat-Papasseit), i sobretot amb llibres com Flauta del sol (1978, premi Carles Riba), Àmfora grega (1985, premi Vicent Andrés Estellés) o Narcís i l’altre (2001, premi Miquel de Palol), no és un autor més que publica un llibre més, sinó tot el contrari: en ell descobrim un mestre de la forma poètica i dels tombants creadors que congrien sentiment i pensament alhora. Un autor, en suma, amb una voluntat reflexiva profundament interioritzada que persegueix, abans de tot, la creació d’un llibre únic. Per això mateix, com ha escrit Txema Martínez, Pàmias escriu sempre el mateix llibre, com fan els grans poetes, i el que va canviant amb el pas dels anys tan sols és la perspectiva, la seva mirada cada cop més despullada sobre les coses.

El lector de Ronda dels dies hi reconeix de seguida les fites d’una escriptura –sempre des de l’alta exigència i el repte de l’evolució constant– sotjada per la recerca de l’essencial i l’anàlisi de la consciència po- ètica. Fidel a una idea de l’ofici que albira desvelar el misteri de l’existència, la veu del poeta esdevé un instrument tan precís com suggeridor, mirada etèria que escapa a les superfícies del llenguatge i aprofundeix, amb una lluminosa exactitud formal, els racons lírics i secrets de la música.

Moltes de les petjades més personals del nostre poeta les trobem ja estampades als poemes esparsos i no recollits en llibre de Ronda dels dies. Pàmias podria subscriure perfectament les paraules de l’inoblidable Vincenzo Cardarelli: «S’ha d’arribar a la gramàtica mitjançant la força de la inspiració.» Una divisa fàcilment constatable al llarg de tota la seva obra i que comprovem ara com senyoreja pels versos de Ronda dels dies, per bé que en qualitat literària desigual. I aquí rau, paradoxalment –com han reconegut crítics de la perspicàcia de V. Obiols–, un dels mèrits d’aquest volum: contemplar com neix i creix un estil poètic, amb les seves vacil·lacions de jovenesa i els seus indubtables encerts, derivats aquests darrers de la musicalitat del vers, la coneixença de la llengua i el sentit arquitectò- nic de l’artefacte verbal.

D’una manera quasi calidoscòpica, la temàtica que aborda Pàmias a Ronda dels dies és la que basteix cronològicament els tombants de la seva obra publicada: la vicissitud existencial i religiosa, el realisme social, les incursions autobiogràfiques i l’espiritualisme, sempre palès, de la seva sotsobra interior. Una obra viva, en definitiva, testimoni d’un homo viator que, des de les primeres temptatives –records d’infància, emmirallament de la poesia popular (Ball de bastons)– fins als vestigis de la maduresa poètica (Catàleg de silencis), avança cap a l’excel·lència.

És aquest darrer volum de l’obra lírica de Pàmias una prova fefaent més de la «voluntat d’art» d’un poeta que des de la forma artesanal, la precisió lèxica i un imaginari aferrat al panteisme universal ha anat creant el desitjat llibre únic. Una obra que sembla alenar en clau musical, com la del Verlaine de la musique avant toute chose o la del Fray Luis de León de l’oda A Francisco Salinas, i on la forma expressiva camina en perfecta simbiosi amb la contemplació del sublim i la terrenal beatitud horaciana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Control * Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.